Magdalena de Montclar
Des de sempre, quan rebem un grup de turistes, ja sigui amb autocar o amb cotxes particulars, els acompanyem fins a la plaça on deixarem els vehicles i des d'on iniciarem l'itinerari escollit. Fins fa poc aquesta plaça era la de Pius XII, però actualment es diu Magdalena de Montclar.
Quan advertim que si algú es perd els vehicles seran en aquesta plaça, a molts visitants se'ls desperta la curiositat i pregunten qui fou Magdalena de Montclar. I és llavors quan explico la seva trista història. Seria molt senzill dir que fou una dona acusada de ser bruixa, condemnada a pena de mort i finalment executada. Però la història és més llarga; la Magdalena s'havia escapat de la presó de Montclar i vingué a refugiar-se a Cervera, ja que sabia que el consell cerverí era molt més benigne que el d'altres llocs. Evidentment això provocà un xoc de competències entre administracions, és a dir, si es jutjava a Montclar o a Cervera, i l'autoritat competent determinà Cervera i amb criteris ben diferents, ja que fou condemnada a mort. L'execució, però, l'hagué de dur a terme un botxí de Cardona, Jaume Rosier, atès que el de Cervera es negà a executar la sentència.
Ja sabem que en aquells temps la bruxeria era exclusiva de les dones, però cal recordar que mentre durà la seva persecució, amb acusacions de tenir poders màgics i, suposadament, pactar amb el diable, el consell cerverí obrà més sensatament, i així ens ho diu la història: el 1545, una dona de nom Margarida fou acusada de bruxeria però alliberada sense càrrecs; el 1548, a la Maria la condemnaren a marxar de la vila; el 1617, a una altra Magdalena tampoc la condemnaren i fou posada en llibertat; el 1620, la Caterina fou acusada també de bruxeria però posada en llibertat sota fiança, i el 1640, una altra dona que també es deia Margarida fou jutjada per bruxeria i desterrada cinc anys.
Com veiem les condemnes eren dolentes, però no eren a mort, i en aquest sentit cal recordar que el consell de Cervera no seguia la norma general que era detenció, acusació, tortura i mort. No es pot dir que un desterrament o una fiança per fer "bruxeria" fossin sentències justes, però eren un mal menor. Sembla mentida que alguns homes administradors de justícia poguessin creure que aquelles dones acusades tenien pactes amb el diable, i que en nom d'això apliquessin tortures i matessin durant els segles XV i XVII.
Però també avui en dia tenim notícies de tot el món, properes i llunyanes, de fets que no són gaire diferents als d'aquells segles, i que en nom de la llei establerta pels governants també comporten disbarats, per no dir una altra cosa, sobre persones o entitats, que reben acusacions que no semblen equitatives.
Sabem que el més preuat que tenim és la vida, i per tant era important que aquelles dones acusades poguessin salvar la vida. Això no treu que tant en aquells segles com en l'actual el desterrament sigui una condemna justa. Hi havia desterrament per sempre i altres que duraven cinc anys. No havia de ser fàcil viure i sobreviure, i més si es té en compte que la persecució de la bruxeria durà més de cent anys!!!
Autor: Armand Forcat
aforcat.blogspot.com
Revista SEGARRA, Núm. 332, agost 2024
Secció: El Turista Pregunta, pàg. 22
