El toc de reconeixement. Revista SEGARRA Núm. 336, desembre 2024- El Turista Pregunta

 El Toc de Reconeixement

El propassat 17 de novembre es va fer un acte de reconeixement al saló de plens de la Paeria de la ciutat de Cervera, i en el moment que el paer en cap Jan Pomés feia el lliurament de la medalla, el grup de Campaners de Cervera posaren en moviment les campanes del campanar de Santa Maria per fer el Toc de Reconeixement a una persona, i fou llavors quan jo, per primera vegada, vaig preguntar: "Quan es crearen aquest toc i les seves particularitats?" I la resposta molt ben documentada me la va donar el grup de Campaners.

L'any 2012 es van commemorar els 90 anys del professor, editor, escriptor, poeta, etc, Ramon Turull (1922-2003), i el dia 17 d'abril d'aquell any va tenir lloc una ruta literària que finalitzà a la plaça Major amb un toc de campanes. El Centre Municipal de Cultura, que coordinava l'activitat, va proposar al grup de Campaners la possibilitat d'oferir un toc diferent aquell mateix dia, i els campaners no solament acceptaren de col.laborar-hi sinó que durant la junta del dia 12 d'abril acordaren personalitzar-lo en reconeixement a qui fou cerverí d'excepció, el Ramon Turull, i a la vegada deixaren establert aquest toc per a successives ocasions i circumstàncies en què els campaners creguin adient retre un especial record a persones o entitats que en puguin ser mereixedores. 

El toc és així: uns repicons donen pas a un bilandó curt i l'entrada en solitari de la campana Carranca, la qual, amb l'excepció del Seny Major, tindrà l'acompanyament de les quatre campanes restants, que de petita a gran van entrant en joc. La durada és la que es considera oportuna i el toc s'acaba en sentit invers al de l'entrada, ja que les quatre campanes van callant per deixar el protagonisme a la Carranca, per tal que tanqui en solitari aquest toc, el qual es repetirà en tres ocasions amb idèntica execució.

No oblidaré ami aquell 17 de novembre de 2024 i l'emoció que vaig experimentar al sentir els tocs de les campanes que tant estimo, en el moment que el paer en cap em feia entrega de la primera medalla de Cervera, i que tocaven per a mi!!! 

I una vegada més vull agrair a tot el consistori i l'acompanyament en aquest acte, així com també a la família, al grup de Campaners, a tantes persones que hi van assistir i a tantes que no però que m'ho han fet saber per diferents mitjans, i a Protocol de la Paeria per la perfecta organització.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 336, desembre 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37

"L'Agrícol" Revista SEGARRA. Núm. 334, Octubre 2024. El Turista Pregunta

 "L'Agrícol"

En aquests últims vint anys he respost a El Turista Pregunta sobre moltes cases, institucions, persones, personatges, congregacions, convents, celebracions, fets polítics, etc., en el marc del Carrer Major de Cervera, un carrer que al llarg dels segles ha viscut i guardat molts dels fets més importants de la vila, poble o ciutat de Cervera, en les seves cases, famílies, persones i persontages. He pogut respondre en més de vint-i-cinc escrits, cosa que agraeixo als mitjans que ho han publicat.

Fa ben poc, en un itinerari nocturn, ens situàrem enfront de la casa on actualment "descansen" alguns estris i vestimentes que algunes entitats utilitzen per alegrar-nos les festes populars de la ciutat. Al llarg dels segles, però, també ha estat una casa-palau, on en el segle XV ja la Generalitat de Catalunya hi establí una de les deu delegacions que repartides per tot el Principat donaven assistència administrativa als ciutadans.

És per això que a la llinda d'un dels balcons de l´edifici hi ha l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi i la data de 1576, i tota la casa s'habilità per a aquesta institució de la mà dels mestres d'obres, de molt reconegut prestigi, Antoni Sala i Bernat Giral.

Els anys van passant i els segles també, i aquesta casa ha tingut moltes altres activitats administratives, culturals, educatives, econòmiques i esportives. Per tant no és estrany que hagi arribat als nostres dies amb servei i utilitat, perquè sempre se li ha trobat una forma o altra d'utilització. En aquest últim itinerari sorgí la pregunta: "Per què durant un temps aquesta casa fou coneguda com l'Agrícol? I la resposata fou: "L'any 1900, en l'edifici s'hi instal.là la Cambra Agrícola, que al cap d'un temps es popularitzà com l'Agrícol, degut a altres activitats que s'hi realitzaren".

Anem uns anys enrera, quan el 1895  naixia a París el cinema de cara al públic, i el dia 3 de juliol de 1905 arribava a Cervera, al teatre Principal. A Cervera sorgí un empresari, el Josep Prunés, que l'any 1907 instal.là al carrer Major, en el lloc on havia desenvolupat les seves activitats la Cambra Agrícola, una sala edicada a projectar-hi cinema, no cal dir que amb gran èxit, que esdevingué popularment com l'Agrícol. Les persones que podien pagar 0,15 cèntims de pesseta, els diumenges ja podien visionar cine, i molts dels assistents també seure en una cadira, un fet important ja que no tothom podia fer-ho. Amb els temps s'amplià l'oferta a nens i nenes de fins a 10 anys, mitjançant el pagament de 0,10 cèntims. No cal dir que les pel.lícules eren mudes. Ja el 1918 l'empresari introduí música de piano i en diferents pauses explicava de viva veu l'argumentari de la pel.lícula, i un anys després  les pel-lícules ja es podien veure amb electricitat, tot un esdeveniment!!!

El 1936, el Casal de Cervera estrenava a la seva sala una pel.lícula sonora!!! Havien passat molts anys, però moltes generacions gaudiren d'aquell fenomen de veure cinema en una pantalla, de veure persones representant uns fets o de llocs que només havien pogut veure en una fotografia o un dibuix. L'Agrícol va permetre durant uns anys veure les primeres projeccions de cinema, només els calia anar al carrer Major de Cervera i pagar 0,15 cèntims.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 334, octubre 2024

Secció: El turista pregunta, pàg. 35

Magdalena de Montclar- Revista SEGARRA, Núm. 332. Agost 2024. El Turista Pregunta

 Magdalena de Montclar

 Des de sempre, quan rebem un grup de turistes, ja sigui amb autocar o amb cotxes particulars, els acompanyem fins a la plaça on deixarem els vehicles i des d'on iniciarem l'itinerari escollit. Fins fa poc aquesta plaça era la de Pius XII, però actualment es diu Magdalena de Montclar.

Quan advertim que si algú es perd els vehicles seran en aquesta plaça, a molts visitants se'ls desperta la curiositat i pregunten qui fou Magdalena de Montclar. I és llavors quan explico la seva trista història. Seria molt senzill dir que fou una dona acusada de ser bruixa, condemnada a pena de mort i finalment executada. Però la història és més llarga; la Magdalena s'havia escapat de la presó de Montclar i vingué a refugiar-se a Cervera, ja que sabia que el consell cerverí era molt més benigne que el d'altres llocs. Evidentment això provocà un xoc de competències entre administracions, és a dir, si es jutjava a Montclar o a Cervera, i l'autoritat competent determinà Cervera i amb criteris ben  diferents, ja que fou condemnada a mort. L'execució, però, l'hagué de dur a terme un botxí de Cardona, Jaume Rosier, atès que el de Cervera es negà a executar la sentència.

Ja sabem que en aquells temps la bruxeria era exclusiva de les dones, però cal recordar que mentre durà la seva persecució, amb acusacions de tenir poders màgics i, suposadament, pactar amb el diable, el consell cerverí obrà més sensatament, i així ens ho diu la història: el 1545, una dona de nom Margarida fou acusada de bruxeria però alliberada sense càrrecs; el 1548, a la Maria la condemnaren a marxar de la vila; el 1617, a una altra Magdalena tampoc la condemnaren i fou posada en llibertat; el 1620, la Caterina fou acusada també de bruxeria però posada en llibertat sota fiança, i el 1640, una altra dona que també es deia Margarida fou jutjada per bruxeria i desterrada cinc anys. 

Com veiem les condemnes eren dolentes, però no eren a mort, i en aquest sentit cal recordar que el consell de Cervera no seguia la norma general que era detenció, acusació, tortura i mort. No es pot dir que un desterrament o una fiança per fer "bruxeria" fossin sentències justes, però eren un mal menor.  Sembla mentida que alguns homes administradors de justícia poguessin creure que aquelles dones acusades tenien pactes amb el diable, i que en nom d'això apliquessin tortures i matessin durant els segles XV i XVII.

Però també avui en dia tenim notícies de tot el món, properes i llunyanes, de fets que no són gaire diferents als d'aquells segles, i que en nom de la llei establerta pels governants també comporten disbarats, per no dir una altra cosa, sobre persones o entitats, que reben acusacions que no semblen equitatives.

Sabem que el més preuat que tenim és la vida, i per tant era important que aquelles dones acusades poguessin salvar la vida. Això no treu que tant en aquells segles com en l'actual el desterrament sigui una condemna justa. Hi havia desterrament per sempre i altres que duraven cinc anys. No havia de ser fàcil viure i sobreviure, i més si es té en compte que la persecució de la bruxeria durà més de cent anys!!!

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 332, agost 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 22

Benvingut Ferrocarril. Revista SEGARRA, Núm. 331, juliol 2024. El Turista Pregunta

 Benvingut Ferrocarril

Quan l'any 1860 arribà el ferrocarril a Cervera, el tren provocà un trasbals positiu en tots els ordres: económic, industrial, social, cultural... El  ferrocarril canvià totalment la manera de viure de moltes famílies, i en general la de tothom. El nou model de transport de persones i de béns amb el ferrocarril transformà la forma de viure de Cervera i de la comarca, i moltíssimes persones s'incorporaren a aquest món laboral i social d'una manera o altra: des de maquinistes, fogoners, interventors, caps d'estació, caps de taller, caps de brigada, sobreestants, caporals i càrrecs del més alt nivell, fins a obrers per al manteniment de l'estació, vies, magatzems, tallers...

Quan s'inicià el projecte poc es podia pensar l'extraordinària repercussió (o sí) que tindria, malgrat que 150 anys enrere en general es tocava molt de peus a terra, com se solia dir. El projecte havia de moure unes 20 persones com a passatgers i per altra banda havia de transportar gra, farina, vi, palla, bestiar i adobs, en total i aproximadament uns cinquanta quintars de càrrega!!! I tot aquest moviment es materialitzava a banda i banda de les vies del tren de l'estació actual, en una esplèndida realitat amb centenars de viatgers i milers de tones de productes transformats, i així gairebé durant un segle. Fou aquí, explicant tota aquesta argumentació a uns visitants nocturns, quan em preguntaren: "I així com canvià aquesta forma o tendència?" L'any 1923 (fa cent anys) arribà a Cervera la carretera N-II, que anava de Madrid a la Jonquera. Va ser una obra molt ben construïda, ja que actualment encara podem veure i trepitjar les llambordes originals a Vergós i també a Sant Francesc, a Cervera, serpentejant fins a l'entrada de l'actual túnel (una autèntica meravella).

Finalitzada la Guerra Civil, el 1939 vingueren altres polítiques amb criteris ben diferents i gairebé tot el transport s'inicià i continuà per carretera. Tot aquell moviment  comportà la vinguda de treballadors i famílies d'altres contrades que s'incorporaren a les activitats culturals i intel.lectuals, als col.legis o a les associacions esportives. A Cervera en tenim molts exemples de persones que passaren a formar part de la nostra xarxa, i en aquest cas que explico som família. A la foto del present article hi ha el maquinista de vapor, el Joaquim Sarrate, a qui no vaig conèixer, però sí que vaig conèixer el seu descendent Joaquim Sarrate, casat amb la meva cosina Carme Llamas Forcat i pares de l'Armand Sarrate. Aquest es va casar amb la Montserrat Canal i van tenir dues filles, la Montserrat i la Judit. Elles tres actualment porten de forma magistral la impremta Minerva fundada pel meu padrí, l'Armand Llamas.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 331 juliol 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37 

Vidal de Montpalau. Revista SEGARRA. Núm. 329, maig 2024. El Turista Pregunta

 Vidal de Montpalau

Un dels carrers més importants de Cervera és el conegut carrer Vidal de Montpalau, en honor a un home que, en la seva forma de fer, ultrapassà les fronteres municipals de Montpalau, de Cervera, de la comarca de la Segarra i molt més enllà, perquè la seva mentalitat era "fem" i no "feu" o "faig". Fou una persona proverbial, natural i valenta, i al seu entorn, amb la màxima senzillesa però de forma enèrgica, va saber mobilitzar i entusiamar centenars de famílies pageses de la comarca de la Segarra, moltes de les quals vivien amb més o menys estretor. Amb molta tenacitat va iniciar una nova manera de treballar, i amb el fruit de l'esforç i l'estalvi aconseguí una gran millora en el cultiu i el rendiment de la terra.

Sense mobilitzar centenars de persones al carrer, sense trencar ni embrutar res, va saber crear un conjunt d'activitats sota el nom de Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca que aportaren treball i per tant beneficis a centenars de persones que, directa o indirectament, hi participaren. És clar que necessitaren diners, i molts, perquè a més tot el projecte realitzat es feu amb la màxima efectivitat, i sense oblidar l'elegància i el bon gust, sobretot en  l'espectacular torre de la fàbrica de farina (la Farinera), visible des de tota la comarca i testimoni d'una gran realitat. Quan a Anglaterra "esclatava" el Modernisme de la mà de Simon Blake, Catalunya l'incorporà ràpidament. I a Cervera, naturalment, també en tenim nombrosos exemples: el més significatiu, la Farinera dissenyada per Cèsar Martinell (deixeble d'Antoni Gaudí). 

Avuí, cent anys després de la seva construcció, és admiració de centenars de persones que visiten la ciutat, i és que aquells homes fundadors volgueren fer una fàbrica rendible econòmicament i també saludable laboralment per als seus treballadors. Hi havia llum natural des del soterrani fins a la part més alta, i estava tot molt mecanitzat: les màquines funcionaven gràcies a un motor que movia els embarrats amb politges de diferent diàmetre i corretges de transmissió que travessaven els sostres i els terres. Això feia que des del moment que entrava el gra de blat a la tremuja i arribava al lloc de carga transformat en una saca de 100 kg de farina en un temps de 4 minuts, el treballador no hagués de tocar el producte en cap moment. I el mateix passava amb la sèmola, el segó o les terceres. 

M'agrada explicar tot això perquè el meu pare en fou testimoni, ja que des de la seva construcció hi treballà primer de manobre i fins a la jubilació a la secció d'empaquetar, i d'alguna manera jo també en alguns temps hi vaig participar, ja que unes setmanes li portava el dinar i unes altres el sopar, ja que acostumaven a fer molta producció que emmagatzemaven per tal que el Sindicat pogués vendre el producte tot l'any, i així la farinera parava a l'octubre i els mateixos treballadors anaven a treballar al molí de l'oli.

Han passat 100 anys des de la fundació del Sindicat, com a conseqüència de la necessitat que els productors poguessin fixar preus més justos i no acceptar els que marcaven els majoristes. Naturalment van necessitar diners i posaren a la venda accions a 0,60 cèntims de pesseta, i aconseguiren 9.500 pessetes (57 euros) amb les quals compraren la parcel.la  per ubicar-hi tot el complex que al llarg dels anys acompanyà la farinera: les oficines administratives, una filera de forns per coure el pa, el molí d'oli, la ferreria, el taller mecànic, pinsos, verema... D'aquí han sorgit frases tan significatives com "ajuda'm i t'ajudaré" o "tenim les torres més importents de tot el territori: el campanar de Santa Maria, símbol de la fe; les àligues de la Universitat, símbol de la ciència, i de la farinera, símbol del treball".

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 329, maig 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37

L'Avinguda Francesc Macià. Revista SEGARRA, Núm. 328, abril 2024. El Turista Pregunta

L'Avinguda Francesc Macià

Era l'any 2009 quan, com cada any (i ja en fa vint que ho fem els dimarts d'agost a la nit) fèiem un itinerari per donar a conèixer coses de Cervera, i en aquest cas portava per títol Carrers per a la Història i Història dels Carrers. És natural que a l'explicar l'avinguda Francesc Macià sorgís una pregunta: "I quina vinculació tingué Francesc Macià amb Cervera?" Resposta: Doncs molta i molt important, ja que vingué a Cervera com a president de la Generalitat de Catalunya el 25 de maig de 1931, i aquell dia es donà el seu nom al que fins aleshores era el carrer de les Verges. Tot seguit, aclamat per la gentada que omplia els carrers, anà fins a la Paeria. 

Cal recordar que a Cervera, el dia 14 d'octubre de l'any 1359, fou elegit Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, com a primer president de la Generalitat de Catalunya, la institució governamental més antiga del món, i és per això que no sorprèn que Francesc Macià, al visitar la ciutat, fos aclamat per doble motiu: pel que representava i perquè a més era un home molt apreciat, i allà on anava provocava un entusiasme extraordinari, especialment entre el que llavors s'anomenava classe obrera, la qual desitjava fer realitat el que l'Avi (així era conegut Francesc Macià) reclamava per a tothom, tindre una "caseta i l'hortet". Sortosament moltes famílies ho aconseguiren i avui em podem veure exemples al carrer Verge del Camí i a les avingudes de Manresa, del Mil.lenari o de Catalunya... Jo mateix vaig poder gaudir-ne a la casa pairal, fins al dia del meu casament.

Amb el pas dels anys i potser perquè les circumstàncies van canviant, en aquell cas sortíem d'una dictadura, recordo  que als anys trenta l'entusiasme era molt potent (1930 al 1936). El diputat Joan Comorera vingué a Cervera i en el seu recorregut anà cap al passeig de l'Estació (hi havia molta gent) a visitar el Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana, on des de la finestra faria una al.locució. I jo hi vaig ser perquè anava amb els meus germans, el Manel i el Josep Maria, 9 i 5 anys més grans que jo. 

Això avui no tindria gaire importància, però en aquells anys la canalla no podíem anar al passeig de l'Estació perquè era a tocar d'on passava el ferrocarril!!! 

Posterioment hi van posar diversos trams de tanca, des del pas a nivell de la carretera de les Oluges fins al camí de Tordera. Una tanca que cal admirar, no solament per la seguretat que donava, també per la seva forma, construcció i cost econòmic.

La línia Lleida-Cervera-Manresa fou importantíssima per a Cervera, i ho demostra que a Cervera s'hi instal.là el dipòsit de màquines del ferrocarril, on s'hi feia el manteniment i la restauració de les màquines del tren i d'on precisament sortien bona part de les tanques de protecció que he esmentat. Les màquines funcionaven a vapor i al redós de la caldera on cremava el carbó hi havia uns tubs d'uns 6 mm de diàmetre i 5 m de llarg plens d'aigua que la caldera feia bullir per fer el vapor i posar en funcionament la màquina. Els esmentats tubs, naturalment es desgastaven amb el foc constant, i al posar-ne de nous, què en feien dels tubs vells? Es guardaven i després es tallaven a mida per fer les tanques de protecció que privaven l'accés de persones a la via del tren!!! En alguns trams encara els podem admirar, fins i tot en algunes ocasions la companyia del ferrocarril els posava a la venda i eren transformats en baranes de balcó o tanques que encara també podem veure. 

Això era una economia totalment diferent, ja que l'esperit de l'estalvi imperava en tots els sectors.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 328, abril 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 33

Tres Personatges Austriacistes. Revista SEGARRA, Núm. 327, març 2024. El Turista Pregunta

 Tres Personatges Austriacistes

Moltes vegades, al sortir de la visita a la Universitat de Cervera, d'entre els visitants sorgeix una pregunta-comentari: "A mi sempre m'havien explicat que un cop finalitzada la guerra de Successió, Felip V volgué premiar  la constante lealtad de Cervera a mi persona durant aquella guerra". Però aquesta argumentació xoca amb diferents fets que desmenteixen aquella constante lealtad a mi persona, sobretot quan ensenyem el llibre de Consells de la Paeria, on s'explica l'acord de continuar la guerra contra aquest monarca; també aconsellem que visitin l'Arxiu Comarcal, ubicat al mateix edifici de la Universitat, o que comprin el llibre Documents de la Cervera austriacista durant la guerra de Successió (1705-1713) del doctor en Història, Josep M. Llobet i Portella, ja que tant a l'Arxiu com al llibre podran llegir els 120 documents que mostren i demostren la realitat del que succeí. Després emprenem el camí fins a la plaça Major i en el seu trajecte anem trobant els llocs històrics on succeïren uns fets relacionats amb aquell enfrontament bèl.lic que s'iniciava, després de la mort de Carles II de Castella, entre Felip d'Anjou (Felip V) i Carles III.

Deambulant pel recorregut ens aturem al punt més trist d'aquella guerra: la plaça Santa Anna, on es mobilitzaren 60 homes per  anar a la defensa de Barcelona, i en una altra data, 140 homes per anar a fortificar Lleida. Entrem al carrer Major i molt aviat trobem la casa dels Montaner, on Joan de Montaner organitzà, juntament amb altres prohoms, el sometent amb 60 homes; o també que Josep de Montaner era paer quan s'acordà per unanimitat enviar el síndic a la Junta de Braços de Barcelona amb el mandat de continuar la guerra contra Felip V.

Continuant pel carrer Major ens aturem a la casa Sabater (en altres temps col.legi de la Sagrada Família per a noies) on Miquel de Montserrat organitzà tropes per anar a defensar Barcelona, cosa que li valgué perdre tot el patrimoni a més d'haver d'exiliar-se per salvar la vida. Hem conegut unes cases i uns personatges, però cal recordar que tots els acords esmentats i altres eren avalats no solament per les autoritats, sinó també per nombrosos personatges i prohoms de la ciutat, ja que trobem reunions de fins a 60 i 70 persones, cosa que vol dir que a Cervera hi havia més cases i persones que formaren la Cervera austriacista.

I arribem a la plaça Major on hi ha la Paeria (la casa de la ciutat com sempre deia el meu pare, i jo afegeixo el cor de la ciutat), on entre altres es prengué l'acord que hem recordat a l'inici del recorregut. Davant de la vidriera de l'Arxiu Comarcal i de cara al pati de la Universitat podem mirar i llegir el llibre de Consells de la Paeria, on trobem el text ratllat per ordre de Felip V. Des de Segòvia ordenà que tots els ajuntaments de Catalunya que durant la guerra de Successió, finalitzada l'11 de setembre de 1714, s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles d'Àustria, esborressin els acords. Per això el llibre de Consells està ratllat, cosa que desmenteix i molt aquella constante lealtad...

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 327, març 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Civisme o Incivisme. Revista SEGARRA, Núm. 325, gener 2024. El Turista Pregunta

 Civisme o Incivisme

Civisme: portar el gos a passejar i quan faci les seves necessitats recollir-ho i llençar-ho a la primera paperera que trobem, o portar el gos al lloc habilitat més proper i que ho faci allà. Tenim una ciutat molt llarga i ampla i una excel.lent brigada de neteja, però els mal educats els ho posen molt difícil perquè la seva feina pugui lluir com es mereix malgrat l'esforç que hi posen. 

Tenim la sort de constatar que els homes i les dones que passegen gossos i no recullen el que els animals fan són una minoria, però en una ciutat com Cervera és quan es nota més que s'ha embrutat. Cal dir que el present article ve provocat per la pregunta d'una persona d'un grup amb qui efectuàvem un itinerari turístic.    A l'arribar a la plaça de les Corts Catalanes em comentà: 

"Com és que tants gossos han fet les seves necessitats aquí i cap dels seus amos ho ha plegat?"

Precisament l'itinerari era per a un grup de treballadors d'una empresa ubicada al polígon industrial (no és la primera vegada que es fa), atès que avui dia les empreses i treballadors i treballadores de molts països, fins i tot de diferents continents, coneixen el país i la història d'on treballen gràcies a aquests itineraris.

 Aquest transcorria per la muralla, plaça de les Corts Catalanes, carreró de les Bruixes, carrer Sebolleria, plaça Major i, finalment, carrer Major, per continuar cap al mirador del Toni Nadal, on fem una aturada, i baixar per la torre de defensa de la muralla cap al tram de la plaça, on a sota del mirador hi ha el que fou la intendència on els soldats que protegien la vila podien descansar i avituallar-se.    

La gran i desagradable sorpresa fou veure que a la plaça hi havia les defecacions d'alguns gossos d'aquesta minoria de persones que els passegen i no tenen en compte les més elementals normes de respecte a la ciutat on viuen, ni cap als seus con-ciutadans.

Tot seguit seguírem l'itinerari i ens vam oblidar del comportament incívic d'aquestes persones que no beneficien ningú i perjudiquen tothom, inclús els propis gossos. I això es pot detectar i rebutjar des de qualsevol punt de la ciutat, i torno a agrair a la brigada municipal i a les persones que no embruten l'esforç que fan per pal.liar-ho, encara que la ciutat tingui un perímetre municipal extensíssim i per tant sigui molt difícil de martenir-lo net les vint-i-quatre hores del dia. 

Tanmateix la solució és ben senzilla: que la minoria que embruta es comporti educadament.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 325, gener 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15