ENTREVISTA
-Vostè és intèrpret del Patrimoni, com comença a interessar-se per això, ja que tinc entès que vostè era empresari?
-El meu ofici és forjador. Vaig començar fent panys, baranes, finestres... a cop de martell i de forma artesanal. Vaig estar així nou anys. Llavors, com que sempre havia anat a jornal vaig decidir d'obrir un taller, que era a l'avinguda Catalunya, on ara hi ha l'òptica Riera. Allà hi fèiem cadires i taules de jardí de ferro, però això té una durada determinada, les modes, ja se sap. Llavors vam començar a barrejar fusta amb ferro. Vam llogar gent i vam posar un taller de fusteria. La cosa va anar creixent, teníem més de vint treballadors.
-Un negoci rodó, doncs.
-Doncs sí, però va arribar el moment que passa allò amb què es troben moltes famílies, que penses deixar-ho als fills perquè està tot arreglat però aquests et diuen: mira pare, jo això no. Jo i la meva dona vam anar aguantant, teníem botiga al carrer Combat fins que ho vam traspassar, a poc a poc, sense acomiadar a ningú i fins que ens arribés la jubilació als 65 anys.
-I llavors...
-Vàrem guanyar les eleccions i vaig entrar a la Paeria, a la regidoria de Cultura, l'any 82. Mentre estava a la regidoria se'm va ocórrer que seria una bona idea fer visites guiades per Cervera, i ho vaig proposar. Vam trobar una noia, l'Elena Camacho, per fer-ho, després la meva filla també ho va fer una temporada i el dia que coincidia que fallaven les dues, es va dir que ho fes jo, ja que era el que ho havia engrescat i ja va estar! Ja no me n'he mogut més i d'això ja fa més de 30 anys! També vaig començar a escriure, faig una secció al SEGARRA des de la vuit anys per anar donant a conèixer el patrimoni, els castells de la comarca...
-D'on treu tota la informació?
-Vaig a l'arxiu i a la biblioteca. He llegit llibres per donar i vendre. Sempre vaig a remenar l'arxiu i quan surt un tema, allà sempre hi trobo les màximes facilitats per documentació del que sigui: dels gremis, de les confraries, dels oficis, els actes a l'ajuntament, els escrits dels germans Razquin, Duran i Sanpere i, en definitiva, molta documentació. Després és qüestió d'analitzar-la i normalitzar-la.
-Com ho organitza tot, deu tenir molt bona memòria.
- Es veu que sí que tinc memòria (riu). Abans m'agradava molt llegir però tampoc hi havia molt mitjans per comprar llibres de nen. A casa no érem pas abundants. Se'ns va ensorrar la casa a l'avinguda Catalunya i vam anar a viure a una cabana a prop de la Cardosa, sense llum i sense aigua. Pocs diners. Molta misèria. Al meu germà gran el van enviar al front amb 18 anys, va desaparèixer, no va tornar mai més, no sabem on és. La meva mare es va disgustar molt i es va posar molt malalta perquè un fill de 18 anys, perdre'l i no saber on és, és molt dur. En definitiva, que a casa hi entraven pocs diners i no en tenies per comprar, per tant, el que llegies, ho llegies a la biblioteca.
-Tot i les limitacions, devia llegir molt.
-Sí, el mestre, me'n recordo que ens manava deures per llegir perquè matemàtiques, l'ortografia i tota la resta ja ens sortia molt bé. Ell sempre em deia: la memòria és con un ganivet, com més l'esmoles, més talla.
-Han evolucionat molt els seus itineraris i sempre són un èxit assegurat.
-Fa set anys que els fem i encara no hem repetit, tots són itineraris nous i encara tenim molta cosa per endavant. També em vaig inventar això dels itineraris nocturns. L'últim va ser el que vam fer al cementiri. Em pensava que seríem quatre i al final vam ser molts.
-Vostè també està o ha estat vinculat a moltes altres coses, com per exemple el Brot Escènic.
-Jo havia fet la Passió fins que vaig anar al servei militar. Llavors el Miquel Martorell, que havia sigut director de la Passió, va muntar un grup teatral. Vam fer algunes obres de teatre i vam anar a diferents pobles com Bellcaire, Igualada i molts més.
-També a Càritas.
-Hi he estat nou anys com a primer secretari. Buscàvem feina per a la gent que ho necessitava, els ajudàvem amb tiquets per a arròs. etc.
-Què més?
-També vaig organitzar coses per la Fira de Sant Isidre, en vaig ser director durant uns quants anys, vaig estar a la Cambra de Comerç, a la junta d'obra de la parròquia i si vas sumant, fins a un total de 35 entitats.
-Quina vinculació té amb el redescobriment del naixement de la Generalitat?
-Ho vaig trobar documentat en un llibre amb la figura de Pere III i quan vaig veure Cervera allà vaig pensar, coi, del 1359!, i això que a Cervera teníem fama de botiflers! No ho sabia ningú que a Cervera havia nascut la Generalitat i vaig tenir una ocasió molt bona perquè van fer una trobada a Barcelona al Palau de la Generalitat, amb gent de totes les comarques de Catalunya per intercanviar impressions, i hi vaig anar. Estava molt bé perquè tenies un micròfon amb una llum verda i una vermella quan parlaves, els altres no podien. Vaig aprofitar que hi havia el president Pujol, una ocasió com aquesta no es podia desaprofitar i li vaig dir: senyor president, com ho veuria vostè que a Cervera s'aixequés un monument per commemorar que a Cervera hi va nèixer la Generalitat? Es va quedar impactat. M'ho va fer tornar a explicar amb tota classe de detalls i em va dir que n'havíem de parlar d'això.
-I què més va passar?
-Després, un altre dia, el president Pujol va anar a Tàrrega i vam anar a l'hostal del Carme, on hi feien l'assemblea de Convergència. Allà vaig tornar a tenir l'ocasió d'explicar això davant de tothom. I llavors sí, vaig demanar que el govern de la Generalitat vingués a Cervera, oi tant! I així va ser, és va fer el monument i tot el govern va venir cap a Cervera a inaugurar-lo. Això va ser el 1983. Va ser un bon lluïment. Amb Josep Maria Llobet i Portella érem molt amics, i ell va ser qui va anar a buscar el document i el va trobar. Estava a les golfes de l'antiga biblioteca del carrer Major.
-Què li va semblar l'acte del premi Sikarra?
-Molt ben organitzat, amb un nivell molt alt. Un acte cultural molt maco. Tant el sopar, com els parlaments, la musicalització... Es nota que són gent de cultura.
-Vostè és el primer segarrenc a rebre aquest premi.
Això és el que m'han dir i és un gran honor.
-Com es va sentir?
-És com estar en un núvol. No t'ho esperes. Vaig quedar molt content perquè jo faig una feina que m'agrada, la faig perquè vull i la faig molt a gust, però tampoc t'esperes cap premi, i la veritat, és que fa molta il.lusió.
-Per vostè, quin va ser el moment més emotiu de l'acte?
-Potser el moment en que vaig agrair-li a la meva dona la paciència que ha tingut durant tots aquests anys, ja que a finals dels 70 ja vaig començar a fer escrits i a lluitar per diferents causes, i ella no m'hi ha posat mai cap pega, en absolut, si t'agrada, endavant!, sempre ha dit. I mira que he arribat molts dies tard a casa. També el fet que van venir els meus fills i néts. Tota la família hi era.
-I quan els seus amics li van donar el diploma de "cerverí de l'any"?
-I tant! Jo quan vaig llegir a la premsa que sortia un autocar, vaig pensar, coi, això va molt en serio! Jo pensava que seríem els quatre que m'entregaven el premi i prou. I a l'hora de la veritat, érem molts i, a més, trenquen el guió, puja un membre d'aquesta colla i va i m'entreguen el diploma com a "cerverí de l'any". No sé, són tantes coses...
-I el trofeu fet per Ana Marín-Gálvez, què li sembla?
-El trobo digníssim. És molt maco. A mi a vegades m'havien fet alguna placa de fusta d'agraïment però el premi fa impacte. Té el detall del gravat lateral incrustat, també de fusta. És una obra artística de molt mèrit.
