Una Llinda com a Testimoni. REVISTA SEGARRA Núm. 288, desembre 2020. El Turista Pregunta

 UNA LLINDA COM A TESTIMONI

En general les persones emprenem viatges per tal de conèixer història, cultura, fets, dades i dates, i lògicament cerquem pobles, paisatges, edificis i personatges. Cervera és una ciutat que durant els últims mil anys s'ha anat configurant com un lloc històric, monumental, artístic i cultural, per rebre visites i satisfer els i les turistes més exigents. Cervera ha protagonitzat incomptables fets històrics, i el més important és que compta amb els testimonis que avalen el pes històric que ha tingut i té, compta amb documents, edificis i fets històrics que l'han configurada com una ciutat que cal visitar, descobrir i conèixer com fan tants i tantes turistes anualment.

Caminant pel carrer Major amb un grup de visitants, arribem a l'indret de la casa número 79, i una visitant preguntà: "Què significa aquest tendal penjat al balcó d'aquesta casa i decorat amb figures de diables i molt de foc?" Doncs bé, aquest tendal fa referència a la festa de l'Aquelarre que cada últim dissabte d'agost, i des de fa 40 anys, se celebra a Cervera; a la part baixa d'aquest edifici hi guarden una bona part del material que s'utilitza en aquesta celebració. Tanmateix la casa té molta més història i al llarg dels anys ha allotjat diferents entitats administratives, culturals, recreatives i fins i tot esportives. 

Si mentalment ens situem al segle XV, veurem com la Generalitat organitzà el territori català en deu delegacions, una de les quals s'instal.là a Cervera.  Aquest fet motivà la cerca d'un edifici digne i adequat, i s'encarregà a dos mestres de cases, Antoni Sala i Bernat Giral, l'habilitació d'aquesta casa, amb una gran sala on s'hi ubicà la recepció principal, amb un gran arc sostingut per dues columnes, una de les quals encara hi és, i un magnífic foc a terra que a l'època havia de ser prou necessari. El més significatiu és a la façana, on a la llinda d'un dels balcons hi ha esculpit l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi i la data de l'any 1576. Una data, un edifici i unes dependències que varen fer que Cervera ostentés la representació del més alt organisme de Catalunya, la Generalitat, i això donà a la vila un plus de capitalitat. 

Actualment a Catalunya la representació de la Generalitat se circumscriu la divisió provincial: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, a més de la Val d'Aran. Però la història dels pobles, malauradament, també es forja amb una o altra guerra, i els conqueridors, ajudats pels col.laboracionistes (gent del mateix país ocupat) intenten desvirtuar la pròpia història i esborren tots els senyals que troben perquè no els desmenteixin la que s'han inventat (falsejant-la); tanmateix alguns es queden, perquè no els veuen o no saben què signifiquen, i un exemple és que en diferents llocs s'intentà confondre la creu de Sant Jordi de les delegacins de la Generalitat amb unes creus de l'ordre dels templers! Sort que a Cervera i al mateix carrer Major tenim una creu dels templers gravada a la llinda del portal d'entrada de l'església de Sant Joan, de quan era la casa delmera d'aquest ordre dependent del monestir de Santes Creus; i encara més greu fou a Tortosa, que amb el Decret de Nova Planta les creus de Sant Jordi, símbol de la Genetalitat, foren repicades per esborrar-ne el record, i així, a cop de decrets o de presó, la Generalitat uns cops és abolida i altres minimitzada, i els símbols esborrats... Tanmateix però, la història és tossuda i forta, i la pedra també, i en molts casos actua de testimoni d'una realitat com aquesta llinda del carrer Major de la ciutat, amb la creu de Sant Jordi, escut de la Generalitat, i la data de 1576.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 288 desembre 2020

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 29

En un tram del Ferrocarril. Revista SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. El Turista Pregunta

 EN UN TRAM DEL FERROCARRIL

L'any 1860 el ferrocarril arribà a Cervera, i l'estació ho feu dos anys després. Fou un gran esdeveniment, i també un fet extraordinàriament positiu per a la ciutat i per a tota la comarca, atès que el transport per carretera era pràcticament nul. El transport per ferrocarril agafà una empremta de gran envergadura amb mercaderies de tot tipus: gra, farina, vins, palla, adobs, bestiar... gairebé tot. De fet, quan es projectà el ferrocarril, en el tram d'influència de Cervera, les previsions foren que transportaria una mitjana de vint persones diàries i cinquanta quintars de càrrega! Segurament ningú, l'any 1860, es podia imaginar el que el ferrocarril protagonitzà en diferents períodes i en aquest tram.

Fa ben poc, en un itinerari turístic nocturn, i aturats amb el grup davant d'una placa amb text i fotografies on es fa referència al que fou aquest lloc els anys 1938, 39 i 40, una persona del grup preguntà: "Ens pot explicar quelcom d'aquest lloc?" Sí, vaig respondre, i més recordant unes quantes vicissituds viscudes personalment en aquest sector. 

L'any 1938 (jo tenia 9 anys) la canalla de l'entorn (l'avinguda Catalunya finalitzava aproximadament on avui hi ha el carrer Girona) teníem com a gran distracció anar davant del magatzem d'adobs al qual arribava un ramal de la via del ferrocarril des del moll de l'estació, i on vagons carregats d'adob arribaven davant del magatzem per posteriorment ser distribuits a la pagesia. El nostre al.licient era contemplar com de la part més alta del magatzem i mitjançant un carril aeri apareixia una vagoneta que baixava verticalment fins a sobre el vagó del tren, s'omplia d'adob i iniciava el retorn a l'interior del magatzem, on deixava anar la càrrega, i tot automàtic! Per a nosaltres això era un gaudi extraordinari. 

Una altra situació o experiència encara que molt trista fou quan l'any 1939 a la parcel.la de la dreta, a tocar del mateix magatzem de la Cros, instal.laren un camp de presoners envoltat de filferro on s'hi ubicaren uns centenars de soldats republicans capturats per l'exèrcit de Franco, alguns dels quals, molt assedegats, ens donaven les cantimplores perquè anéssim a la font de l'¨arrabal¨(avinguda Catalunya amb el carrer Combat) i els les retornéssim plenes d'aigua. Recordo que alguns intentaren donar-me unes monedes d'agraïment, i cal recordar que estaven a sol i serena, és a dir, sense teulada! I a més tot l'entorn estava molt cobert de polsim del nitrat de quan es descarregaven els vagons del ferrocarril al magatzem, cosa que encara provocava més set.

L'any 1944, la Segona Guerra Mundial ja avançava cap al final i els aliats anaven recuperant territoris europeus fins aquell moment ocupats per l'exèrcit alemany.

Durant els anys 1940, 41 i 42 ja es podien veure imatges de com aquells soldats entraven victoriosos i de forma estrident i espectacular a ciutats i països europeus que ocupaven militarment: Bèlgica, Holanda, Polònia, França, etc. Per això, quan l'agost de 1944 a Cervera saltà la notícia que a l'estació del tren hi havia centenars de soldats alemanys, molta gent s'hi apropà per veure'ls, i no cal dir la canalla. I efectivament eren soldats alemanys que per evitar caure presoners dels aliats creuaren la frontera i arribaren fins a Cervera, dormiren a la Universitat i l'endemà, amb altres presoners alemanys procedents de Girona, foren traslladats en ferrocarril a Miranda de Duero, fins al final de la guerra, i posteriorment repatriats a Alemanya. 

Han passat 160 anys i el tren ha anat circulant i protagonitzant molts fets històrics. Tot i que per moltes i diferents circumstàncies, actualment i en el mateix tram, transporta gairebé el mateix que en els seus inicis, quan es projectà: vint persones i cinquanta quintars de càrrega.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. Secció El Turista Pregunta, pàg. 21.

A l'Aranyó. Revista SEGARRA, Núm 286, octubre 2020. El Turista Pregunta

 A L'ARANYÓ

Habitualment fem un itinerari turístic per la Segarra amb el títol de Ruta pels Castells. La sortida s'inicia a Cervera i fem la primera aturada a Montcortès, i tot seguit anem cap a l'Aranyó, Pelagalls (per l'església romànica del 1068), les Pallargues, Concabella, Florejacs, Tarroja i tornada a Cervera, amb una durada de tres hores i mitja.  És clar que no entrem a tots els castells, ni tots són visitables, ni el temps programat donaria per fer-ho; tanmateix visitem per dintre el castell del Florejacs. 

Catalunya és terra de castells i precisament la comarca de la Segarra és la que compta amb més castells. Aquest context ens ve donat per la pròpia història, no debades la Segarra fou terra de frontera, atès que l'enemic  venia de ponent. Per això i durant uns anys el territori que teníem a tocar en direcció a ponent fou terra de ningú, ja que un temps era dels uns i un temps dels altres. L'any 1149, però, Lleida fou conquerida als musulmans, i llavors els 60 quilòmetres de distància amb la nostra comarca esdevingueren una terra de pau. Una bona part d'aquells castells i recintes emmurallats es transformaren en gran cases per poder-hi viure, i a l'ensems les terres ja es podien treballar i es van consolidar els nuclis habitats al voltant dels castells. És cert que tots els castells tenien una història en comú: protegir i defensar el territori. Al llarg dels segles, però, les diferents guerres que hagueren de suportar els han configurat unes diferències ben notables, segons la seva situació geogràfica, l'administració individual o la diferència de la terra cultivable, encara que tota de secà. Una altra cosa són els interiors, on s'hi poden apreciar les diferències que les vicissituds de la història han plantat sobre el conjunt del territori. 

En l'aturada que fem a l'Aranyó, un dels atractius són els anomenats Pallers de Pedra, que ja hem explicat en un altre article. Només per recordar-ho direm que són dues grans roques de pedra en forma de paller, que segons la tradició eren de palla, però per un càstig diví i per castigar la gasiveria del seu amo van ser convertits en pedra, i tot per no donar aixopluc a un pobre que li demanà dormir al paller en una nit molt freda.

Segurament, però, el motiu que fa obligatòria la visita a l'Aranyó és la presència a l'entrada del poble d'una figura a mida natural de l'escriptor Manuel de Pedrolo. Un bon dia, acompanyant un grup de joves de l'institut de Cervera, al baixar de l'autocar un em preguntà: Qui és el personatge? Doncs és en Manuel de Pedrolo. La pregunta no em sorprengué, atès que durant molts anys, massa, i a causa de l'última dictadura (1939-75), fou un escriptor molt prohibit en tot l'àmbit de l'Estat espanyol. Tanmateix, fora d'aquest territori era ben conegut, i en part famós en diferents països, per la publicació de nombrosos llibres, articles, obres teatrals, etc., i tot traduït de l'idioma català, atès que ell així ho escrivia. Fou defensor amb totes les consequêncies de la llenga pròpia i de Catalunya, i precisament aquest fou el principal motiu pel qual la premsa estatal no se'n feia ressò, ja que no era estimat per les autoritats d'aquells època. Tot i així, arreu del món era molt llegit i les seves obres representades en els millors teatres i durant molts anys.

Manuel de Pedrolo nasqué l'any 1918 al castell de l'Aranyó, tal i com ho indica la placa de marbre fixada al costat de la porta d'entrada del castell. També amb motiu d'un homenatge que li férem, a més de la placa esmentada es descobrí una altra placa a la plaça del poble amb el títol de plaça de Manuel de Pedrolo. També és bo recordar que la família Pedrolo tenia casa i residència al carrer Major de Cervera durant molts anys.

Autor: Armand Forcat. aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 286, octubre 2020. Secció: El Turista Pregunta, pâg. 29

L'oli, un bé molt preuat. REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. El Turista Pregunta

L'OLI, UN BÉ MOLT PREUAT

Un dels llocs més idonis per contemplar la Cervera històrica, i per extensió el paisatge de la Segarra, és probablement la Pèrgola. És evident que el paisatge ha canviat especialment en els últims 25 anys, tanmateix però continua essent únic en les diferents èpoques de l'any al poder contemplar els nombrosos desnivells, on dificilment hi trobaríem dues hectàrees juntes i perfectament planes, i on la pagesia s'ha adaptat construint marges de paret seca. Però potser el més extraordinari són els colors; a l'hivern, el verd intens dels sembrats, que a la primavera inicien el camí cap al daurat i que arriben a la plenitud a l'estiu amb la sega, i entrants a la tardor, torna el marró de la terra llaurada; tot un esclat de la natura! I dintre del conjunt hi podem veure cabanes i marges de pedra que encara sostenen algun ametller o alguna olivera, potser per recordar-nos un passat no gaire llunyà.

Avui el nostre itinerari ens porta cap al nord de la ciutat, concretament a una rotonda que jo anomeno de l'oli per recordar la importància que aquest producte tingué a Cervera i a la comarca; una rotonda on hi conflueixen l'avinguda Francesc Macià, l'inici de la carretera d'Agramunt, el camí de la Cardosa, el carrer Sanaüja i el camí del cementiri.

A l'explicar aquesta característica de la rotonda, un turista molt jove em pregunta: "Per què es diu de l'oli?" I la resposta és una llarga explicació sobre aquest producte tan important i que potser molts joves desconeixen. Fins als anys 1990-2000, tot i que alguns abans ja anava canviant, al paisatge segarrenc (a les "vinyes") s'hi podia veure el que es coneixia com les cinc collites: blat, ametllers, ordi, ceps i oliveres, tot molt ben ordenat amb bancals que eren sembrats alternativament un any sí i altre no, per deixar-lo descansar, i entremig i havia oliveres, ametllers, ceps per al vi i derivats.

Un conjunt on, tot i ser una terra aspra i totalment de secà, les famílies hi podien viure relativament bé, això sí, amb molt estalvi, esforç i molta tenacitat, atès que les cinc collites no sempre eren abundants. Cal recordar que durant els anys que la terra produïa les esmentades cinc collites, a Cervera hi funcionaven més de 25 indústries que elaboraven aquests fruits, com per exemple dues fàbriques de farina, una de les quals, el Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, produïa 100 Kg de farina cada 4 minuts, més la sèmola, el segó i les terceres i el molí d'oli.

A més Cervera comptava amb tres fàbriques de galetes, dues d'alcohols i vins, tres de pasta de sopa, cinc trencadores d'ametlles, cinc molins d'oli i algunes més de torrons, pastes seques, etc.,  i que paulatinament i de forma inexorable han anat desapareixent del mapa industrial cerverí. 

El mot "vinya" s'anà utilitzant per definir una finca rústica i els testimonis que encara perduren, en moltes cases de pagès, són els cellers on hi ha els vaixells, les botes o els carretells per guardar els fruits dels ceps de la vinya. Però cal esmentar de forma important els rebosts amb les engerres d'argila per guardar l'oli per al consum, i cal recordar que era considerat un dels productes més valuosos, i tant és així que als castells era guardat a pany i clau com es pot veure als de Florejacs, Vicfred, les Pallargues, Montsonís...

Avui a la rotonda de l'oli, el que més defineix aquest producte són les grans i centenàries oliveres que creixen enmig d'altra vegetació, les dues moles de pedra per xafar  les olives i la premsa on fluïa l'oli que passava a les piques pel seu refinament.

És cert que actualment la farina, les galetes, l'oli i els vins s'elaboren de forma molt diferent, però la naturalitat d'aquests béns i la forma de produir-los i elaborar-los en aquells anys no s'ha d'oblidar, i sobretot cal recordar i admirar les persones que ho feren possible.

Autor: Armand Forcat   aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. Secció: El Turista Pregunta, Pàg. 29

 

Una Biblioteca Sense Llibres. REVISTA SEGARRA Núm. 285, setembre 2020. El Turista Pregunta

 UNA BIBLIOTECA SENSE LLIBRES

Durant més d'un segle la Universitat de Cervera fou l'única que funcionà a Catalunya, i l'antiga biblioteca universitària fou considereda com el màxim exponent del que ha de ser una biblioteca del més alt prestigi. La seva història, encara que dramàtica, és habitual atès que per als conqueridors és el principal enemic a batre. L'any 1714 finalitzà la Guerra de Successió i Catalunya (el Principat de Catalunya) finalment al cap dels anys, va quedar reduïda a quatre províncies de l'Estat espanyol (província en llenguatge de l'imperi romà volia dir territori conquerit). El rei de Castella, Felip V, proveït d'un poderós exercit, guanyà, arrasà i promulgà el Decreto de Nueva Planta para el Principado de Cataluña, que entre altres coses ordenava "cerrar todos los estudios generales i universidades de aquel Principado i erigir una de sola en sitio de menos concurso", que volia dir un lloc tranquil pero important, i Cervera tenia aquestes condicions.  Després ordenà : "las leyes, usos, idioma i costumbres, seran las de Castilla". 

Passen els anys i el 1808, durant la Guerra del Francès, l'exercit francès arrasa tot el que vol i la biblioteca universitària és destruïda totalment. Efectuant una visita a la universitat i conseqüentment a l'antiga biblioteca amb un grup turístic, algú em preguntà: "I ara per a què s'utilitza aquest espai?" 

Doncs ara aquesta gran sala que allotjava la biblioteca universitària és un espai molt important de l'edifici, atès que s'hi celebren actes acadèmics, exàmens de la UNED, de l'Institut Antoni Torroja i molts d'altres relacionats amb la cultura i l'ensenyament, encara que no com a biblioteca. Tanmateix, però, en el conjunt de l'edfici universitari hi ha ubicades cinc biblioteques: la pública Josep Finestres, la de l'institut, la de la UNED, la de Barcelona i l'auxiliar de l'Arxiu Comarcal: tot un món al servei de l'estudi i la lectura.

Quan ensenyem la Universitat als grups turístics, sempre que no sigui en horari lectiu, tenim el privilegi d'entrar a l'antiga biblioteca i explicar-ne la seva història, i gaudir de l'admiració que provoca als visitants la magnitud de l'espai i la seva estructura i lluminositat natural que li donen les nombroses finestres i finestrons situats en tres de les quatre parets de la gran sala, la qual també ha tingut un gran paper en la història contemporània. En una de les parets laterals hi ha una placa de marbre que perpetua la reunió del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya el dia 26 de setembre de 1982, que per primera vegada en la seva història es reuní en sessió de treball fora de l'edifici de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El motiu ve de molt lluny, i és que l'any 1359, Pere III el Cerimoniós convocà Corts Catalanes a Cervera, i el dia 19 de desembre, els 74 diputats convocats a Corts fixen el nom definitiu de Generalitat de Catalunya i elegeixen Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, com a primer president de la institució, fet que suposava el naixement de la Generalitat. Així doncs, aquell dia 26 de setembre de 1982, i després de celebrada la sessió de treball del govern català, tots els seus membres i representants de totes les institucions catalanes s'encaminaren vers la muralla de Pere III per inaugurar la nova plaça de les Corts Catalanes i un monument obra de Josep M. Subirats que simbolitza el redreçament de la Generalitat, que fins aquell moment havia estat proscrita, prohibida i en bona part oblidada. 

El monument consta de quatre columnes que simbolitzen la bandera catalana, tres de les quals inclinades i la quarta que està totalment vertical, i a la base de la qual hi diu: Naixença de la Generalitat. Cervera 1359, Pere III el Cerimoniós.   

Autor: Armand Forcat   aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA Núm. 285, setembre 2020. Secció: El Turista Pregunta, Pàg. 21

Una Estrella Molt Comentada. REVISTA SEGARRA, Núm. 283, juliol 2020. El Turista Pregunta

UNA ESTRELLA MOLT COMENTADA

Florejacs, nucli que pertany al municipi de Torrefeta i Florejacs, té un conjunt d'atractius que el fan gairebé imprescindible per visitar-lo. Un d'ells és el seu castell. Fa trenta anys que els seus propietaris, la Sra. Rosari Balançó i el seu marit, el Sr. Robert Jaumandreu, el convertiren en el primer de la Segarra que es podia ensenyar al públic general i de llavors ençà, cada diumenge a les 11, les 12 i la 1, i també tots els dies de l'any amb cita prèvia, obre les seves portes. Milers de visitants han gaudit i descobert les diferents estances, la seva història i personatges de de l'any 1094, quan Galceran d'Arimany deixava en herència el castell al seu fill Pere i a la seva filla Arsenda. I així de pares a fills i sempre amb el mateix tronc familiar ha arribat als nostres dies amb el mobiliari familiar d'aquests segles, com també tota la seva història i vicissituds fins al moment actual, en què hi viu el Sr. Robert Jaumandreu i Balançó amb la seva família.

El castell fou edificat aprofitant la muralla que els íbers havien construït en el lloc que anomenaren Loraac ('lora' volia dir flor i 'ac' volia dir fortificació en alçada de la flor), fins que els romans el conqueriren i romanitzaren amb el nom Floreacus.

Visitant el castell es van descobrint els diferents estris, mobles, armes i construccions que testimonien les èpoques viscudes, i que recorden les guerres que també suportà. Potser la més significativa és la de Successió, que finalitzà el 1714. Els derrotats s'hagueren d'exiliar, atès que l'alternativa era presó o afusellament. Per aquest motiu, Joan Antoni de Ribera, senyor de Florejacs, s'exilià; fou lloctiment de Rafel de Casanova i per tant partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria. Li confiscaren el castell i no li retornaren fins uns anys després, quan ja era mort. La tenacitat de la família Jaumandreu-Balançó queda ben reflectida en el contingut del castell, amb la total conservació dels espais en tot el conjunt, des de la primera planta fins al final dels merlets de la torre de l'homenatge, de 21 metres d'alçada, passant pels salons, menjadors, dormitoris, capella, sala de música i els baixos, la garjola, celler, museu, passadís secret...

Molt sovint, a l'accedir a la segona planta per l'escalinata de pedra, després de la recepció del vestíbul, entrem a la sala de música, habilitada amb diferents mobles, també el festejador, i un gran piano de cua. A la part central del sostre hi destaca una làmpada de ferro forjat, la qual sempre desperta la curiositat dels visitants, perquè és de molt bona forja, però sobretot perquè té la forma d'una estrella de David, és a dir, dos triangles creuats (que es pot veure moltes vegades damunt de les banderes d'Israel quan donen notícies d'aquell país). No és estrany, doncs, que alguns visitants preguntin: ¨Com és que aquí al castell de Florejacs hi ha una estrella de David?¨. Ja fa uns quants anys, jo mateix vaig preguntar-ho al Sr. Jaumandreu, el qual en digué que probablement fou un encàrrec de la família al segle XVIII, al ferrer del poble (Florejacs tenia ferrer), però que no li coneixia cap reminiscència jueva.

A vegades el tema també fa que altres persones entrin a la conversa. Un bon dia un visitant preguntà sobre el significat de la làmpada, i un altre visitant assegurà que no significava una estrella de David, perquè segons ell aquesta estrella només té cinc puntes, i amb això ja tinguérem tema de discussió, i us puc assegurar que no es posaren d'acord. Personalment he anat a Israel més d'una vegada i sempre he vist l'estrella en infinitat de llocs amb sis puntes, formada per dos triangles creuats.

Autor: Armand Forcat.

REVISTA SEGARRA Núm. 283, juliol 2020. Secció El Turista Pregunta

La Força d'un Contrafort. Revista SEGARRA Núm.282 juny 2020. El Turista Pregunta

LA FORÇA D'UN CONTRAFORT

L'església de Santa Maria de Cervera és una font inesgotable. Tant és així que durant molts anys n'he parlat a milers de persones, i en els últims setze anys també n'he pogut escriure fins a vint-i-sis articles. Tanmateix, queda molt per fer, ja que com he dit és una font o  una mina, plena de cultura, religiositat, arquitectura, monumentalitat, bellesa i història, on tothom troba un nexe amb la seva manera de pensar, tant si s'és jove, gran, nen, creient, agnòstic, estudiant, professor o simplement turista. Si ens situem en el temps, al segle XII, quan la vila comptava uns dos mil habitants, sorprèn enormement quan van afirmar: "farem una església on hi puguem cabre dues mil persones!".

Habitualment s'hi accedeix per una porta lateral, on al costat mateix d'aquesta portalada, i abans d'entrar-hi, hi trobem un contrafort d'una bellesa i efectivitat extraordinàries, i on gravada a la pedra hi ha una creu que al veure-la un visitant del grup que entràvem a l'església, preguntà: "té algun significat aquesta creu gravada al mur?" I la resposta és: amb la creu, els constructors i promotors volgueren indicar el gran esforç que representà haver pogut finalitzar l'obra i immortalitzar el moment, i afirmar que "hem fet tot el que hem pogut i que Deu nostre senyor hi faci més que nosaltres", i així gràcies a aquest contrafort i els seus efectes, se'ns permet contemplar una obra que penso que per les seves característiques, és única. Un cop hem entrat al temple ens situem a tocar de la porta principal, i situats d'esquena a la porta fem observar les dues primeres columnes, després del cor (com es veu en una de les fotos de l'article) inclinades a dreta i esquerra, ben diferents de totes les altres del temple, perfectament verticals. Després anem deambulant pel temple per admirar les capelles, el presbiteri, tota la girola, els vitralls, l'escala del campanar i finalment la capella amb la pica de batejar. Hem tingut la sort de viatjar per gairebé tot Europa i molt més enllà, i  naturalment visitar molt bona part del que tots els països posen a l'abast del turisme, autèntiques meravelles arquitectòniques i naturalment esglésies, catedrals i col·legiates, i això moltes vegades et porta a fer comparacions que desperten aquell punt de curiositat per descobrir originalitats, i fins avui, encara no he trobat una església de tres naus on les dues primeres columnes estiguin inclinades a dreta i esquerra i exactament amb la mateixa inclinació!

De fet puc donar testimoni que aquestes característiques del temple de Cervera desperten molta admiració i comentaris entre els visitants, sobre l'alçada, el diàmetre i les formes, des dels plints fins al gòtic arc ogival que les enllaça fortament i preguntar-se el perquè. I tot amb gran profusió de fotografies. Han passat anys i segles i l'església, amb totes les seves espectaculars columnes, es manté ferma, tan ferma com la fe d'aquells homes i dones del segle XIII que volgueren tenir una església on hi poguessin cabre tots els habitants de la vila.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 282, juny 2020

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 29

A Jova. Revista SEGARRA. Núm. 280 març 2020

A JOVA

Un bon dia estava ensenyant la muralla que encerclava la Cervera del segle XIII, que manà construir a jova Pere III. I un turista em preguntà; "què vol dir a jova?" I la reposta podria ser molt simple, treballar sense cobrar!, i també molt concloent, però sempre i per norma cal argumentar-la. Sabem que el seu origen és feudal i que era obligatori complir-lo, però avui en dia es donen molts casos i circumstàncies que per solidaritat també es fan treballs comunitaris, sense cobrar.

En temps del feudalisme, del segle IX al XIII, es creà la jova per sotmetre a explotació els camperols per part de la noblesa, és a dir, l'obligació de llaurar la terra del senyor durent tot un dia i amb dues bèsties. Més modernament era la prestació personal i obligatòria a un treball d'utilitat pública. 

Quan el 1368 Pere III manà als paers que construïssin la muralla que avui podem contemplar i admirar, els paers també aplicaren la jova i a tothom des dels 13 anys d'edat i sense límit, fins i tot vídues, clergues i militars, perquè "tothom té quelcom a guardar".

Un altre exemple i ben visible el tenim en el mur fet de pedra que aguanta les terres on descansa la coneguda Pèrgola, a la plaça Pius XII. En aquest cas, el mur té unes connotacions molt personals per a mi, atès que el meu germà gran, el Manel, hi treballà a jova l'any 1933; era nascut l'any 1921 i per tant tenia 12 i 13 anys! Malauradament no en pogué gaudir molt de l'obra acabada, ja que fou mobilitzat i enviat al front de batalla de la Guerra Civil, i el dia 10 de gener de 1939 (tenia 18 anys) a casa arribà l'última carta d'ell i mai més s'ha sabut com o de quina forma desaparegué, talment com si mai hagués existit. Fa molts anys i molt sovint porto turistes a la Pèrgola, un lloc on amb una ullada veiem més de 1000 anys d'història de la ciutat: el campanar, la Paeria, la residència Mare Janer, la casa dels jesuïtes, el col.legi dels 80 i la residència de professors en temps de la Universitat, l'església de Sant Ignasi, el Monument a la Generalitat... Tot encerclat per la muralla, i més enllà, el paisatge amb els sembrats, les cabanes, els marges, el barri de la Ribera (o de Sant Francesc) el riu d'Ondara... I al posar les mans, sobre la carena del mur que suporta la Pèrgola, sento l'orgull que el mur també és una mica meu, ja que el meu germà hi posà unes quntes de les pedres que l'aguanten, aquell llunyà 1933. 

Si admirem el mur des de la muralla (i la foto adjunta de l'escrit n'és un bon exemple) en primer terme veiem els safaretjos públics construïts amb una donació de Lluis Sanpere, i a la façana d'accés per la part de la rambla, que precisament porta el seu nom, hi figurava en agraïment per la donació una inscripció ben il.lustrativa: Lavaderos públicos con preferencia para las clases menesterosas. Tot seguit hi havia una caserna de la Guardia Civil, i a la planta baixa, per la part del darrere, la vaqueria del Cosme Junyent (el meu oncle), i a continuació del mur es veu el grup escolar (avui Jaume Balmes) que fou inaugurat el 1936. Aquell any s'iniciava la Guerra Civil i el col.legi dels Pares Claretians, ubicat a l'ala oest de la Universitat, fou clausurat, i els nens i nois que hi anàvem passàrem al Grup Escolar. Una anècdota: la vaqueria del meu oncle era tan propera al col.legi que va esdevenir un privilegi per a mi: al sortir de classe passava per la vaqueria de l'oncle on munyia les vaques per portar la llet a la botiga, i llavors omlia una mesura directament de la galleda encara calenta, i això per a mi era un bon berenar! Ja suposo que avui es diria que era un disbarat alimentari, però us puc ben assegurar que l'any 1936 per a mi era un gran privilegi que esperava amb ganes i gana.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra Núm. 280 març 2020. Secció: El Turista Pregunta, pàg. 29

Vaixells, Botes i Carretells-Revista SEGARRA Núm. 278 gener 2020. El Turista Pregunta

VAIXELLS BOTES I CARRETELLS

A l'enseyar i explicar la història dels castells o cases senyorials de Cervera i de la Segarra, una de les estances que sempre hi trobem són els cellers, i no és estrany, doncs els cellers foren les dependències imprescindibles i importants per atendre les necessitats alimentàries  de les  persones, i amb les millors condicions possibles: verdures, fruites, carns cuites o fresques i, molt especialment, els vins, vinagres, misteles... És a dir els fuits de la vinya, no debades avui dia encara els pagesos utilitzen el terme vinya quan van a treballar la terra: "Vaig a la vinya, vinc de la vinya, he comprat una vinya". Però trobar vinya, és a dir ceps, a la Segarra no és gens fàcil, sigui per les circumstàncies climatològiques o per les laborals.

A Catalunya, afortunadament, les terres estan molt repartides, i encara que fos poques hectàrees, s'ha sabut sempre, amb molt esforç, enginy, tenacitat i sobretot estalvi, aconseguir el que es coneixia com les cinc collites per any: blat, ametlles, olives, ordi i vi. I això en una terra plena de pedres i en molts casos garrics, sense saber mai si la collita seria abundant o escadussera, i amb una climatologia generalment molt negativa. 

Fins als anys 1960-70 els petits propietaris encara podrien contractar mossos, xicots que menjaven, dormien i treballaven en la mateixa casa dels propietaris, com si fossin de la família, i cobraven una quantitat anual.

En aquells anys sorgí la llei que regulava aquests treballadors que havien de ser empleats com a obrers, i conseqüentment els propietaris de 6, 8 o 12 ha. ja no podien pagar les despeses corresponents i per tant no podien llogar mossos, i llavors, sense la suficient mà d'obra una família no podia llaurar la terra, sembrar, collir ametlles, olives, raïms, esporgar, etcètera, i tot això comportà que es comencessin a tallar ametllers, oliveres i ceps, i la vinya i els cellers quedaren com a record d'altres temps on hi trobem els grans vaixells per al vi, les botes per al vinagre, els carretells per al vi bo, mistela, vi de missa...

Fa ben poc ensenyava i explicava el celler del Castell de Florejacs, on hi ha dos vaixells per al vi, amb una capacitat de 3000 litres cadascun!, les botes, els carretells..., quan visitant em preguntà: "Oi que ha dit vaixell assenyalant les dues grans botes?" I la resposta fou clara: efectivament, vaixells, i és que en català és vaixell, exactament com una embarcació marítima (barco en castellà). Contemplant el celler s'hi pot veure altres productes que es guardaven als cellers (fins que començaren a fabricar les neveres, frigorífics i congeladors) com la cansalada, les tupines per a la carn del porc, conserves de tomàquet, verdures, raïms i tomàquets de penjar. Ensenyar els cellers, els vaixells i les botes té per a mi una connotació molt especial, atès que el meu avi, fins que el seu cos li permeté, l'any 1933 (llavors no existia la jubilació), fou boter, molt a prop de l'estació del ferrocarril de Cervera, en un magatzem de l'actual carrer Vidal de Montpalau, número 49, un lloc que quan hi passo pel davant no puc deixar de recordar l'avi que hi reparava botes, barrals o portadores. També anava per les cases a fer o reparar vaixells, i això respon també als visitants quan veuen que els vaixells o segons quines botes no passen per les portes dels cellers, ni tan sols per les escales, i és que naturalment es construïen dins el propi celler.

A la part central dels vaixells sempre hi ha una obertura situada a la part més alta, la qual es veu tapada hermèticament amb una falca per aguantar-la: era la "finestra" per on, una vegada consumit tot el vi, s'entrava per netejar-lo i posar-hi el nou. L'obertura no és molt gran però en el seu moment s'hi introduïa el més prim o potser el més jove de la casa, que feia la neteja, i després es tancava hermèticament per guardar-hi el vi de la nova collita.

Autor: Armand Forcat  aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 278, gener 2020.

Secció: El turista pregunta, pàg. 29

El Coll de les Savines- Revista SEGARRA abril-maig 2020

EL COLL DE LES SAVINES

Autor: Armand Forcat

Fou l'any 1026 quan Ermessenda, esposa de Ramon Borrell (comte de Barcelona), i el seu fill Berenguer Ramon feien donació a quatre famílies d'un tram de terra per cultivar-la, al redós del Montserè, un fet cabdal per a la història de Cervera, atès que el fet de dependre dels comtes de Barcelona i no pas d'un senyor donà a la vila un seguit de privilegis, molt grans i per damunt d'altres zones veïnes. El creixement urbà de la vila s'allargassà molt especialment cap al pla i en primer lloc cap al Coll de les Savines (avui plaça del Fossar). Era el creixement natural i necessari, atès que Cervera era el punt més avançat del comtat d'Osona i l'enemic venia de Ponent, ja que fins l'any 1149, quan Lleida fou conquerida als musulmans, les seves ràtzies arribaven gairebé al peu del Motserè, on robaven als corrals o alguna collita, i per tant eren un  perill afegit per una terra que tenia i té una climatologia  totalment de secà, però que amb gran esforç, tenacitat i, no cal dir-ho, amb molt estalvi per part d'aquelles famílies, transformaren aquell paisatge tan aspre en un de cinc collites; blat, ametlles, olives, ordi i vinya, quan fins aquells moment era ple da garrics, pedres...i entremig també algunes savines, un arbre d'una fusta duríssima molt utilitzada per fer bigues, llindes i alguns mobles, atès que és un arbre que pot arribar a créixer fins a 9, 10 o 12 metres d'alçada.

Al creixement natural de la vila i per extensió dels seus habitants, sorgiren diferents necessitats com el comerç i els mercats. En aquells anys també sorgí molta religiositat perquè les dificultats quotidianes eren moltes, i precisament per això volgueren disposar d'una església al pla del coll de les Savines, una esglesiola romànica dedicada a sant Martí l'any 1147, on actualment s'hi pot veure la llinda de pedra on hi ha esculpida la imatge d'aquest sant fent una acció de misericòrdia, molt senzilla però a l'ensems significativa i eficaç. La cosa anà així; un dia molt rigorós d'hivern que sant Martí deambulava per un camí, al voral trobà un home aclaparat pel fred i molt poc abrigat, i ell, que anava ben embolcallat amb una bona capa, se'n compadí, partí la capa en dos meitats i en donà una al pobre que es moria de fred.

Amb un grup de turistes fen l'itinerari del Motserè; deixem el castell, el carrer cases Noves i la plaça Nova (avui Sant Domènec), que són el carrer i plaça més antics de Cervera, i entrem a l'esglèsia de Santa Maria, on podem veure l'esglèsia de Sant Martí, plenament incorporada al mur de la de Santa Maria, iniciada al segle XIII en honor de madona Santa Maria del Coll de les Savines, la qual presideix el temple sota el baldaquí on l'entronitzaren l'any 1922. Quan explico als visitants l'origen del temple i el nom de la imatge i del coll de les Savines, algú pregunta; "Què és una savina?" I la resposta és; la savina és un arbre que proliferà molt en els segles passats al coll de les Savines, però actualment no n'hi ha cap. A la part posterior del baldaquí esmentat i davant de la porta d'accés a la cripta hi tenim una gran fotografia amb una savina. Si bé el primer assentament de Cervera fou per motius de defensa i vigilància, per això se situaren en el punt més alt (548 metres), el Montserè i el coll de les Savines amb el pas dels segles han esdevingut dos espectaculars miradors amb un paisatge d'est a oest ple de cabanes, bancals, sembrats, marges, trams de paret seca, horta, la vall del riu d'Ondara, el barri de la ribera (Sant Francesc)...

Autor: Armand Forcat  aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 281, abril-maig 2020 

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 25.