El Bon Gust i l'Estètica. REVISTA SEGARRA Núm. 300, desembre 2021 El Turista Pregunta

 El Bon Gust i l'Estètica

Sens dubte l'aigua és un bé essencial, imprescindible i necessari a Cervera i a la Segarra en general, i durant segles ha estat un problema per resoldre. No és estrany, doncs, que quan es portà l'aigua corrent a les cases, indústries i serveis de la ciutat, el fet fos un esdeveniment històric des de tots els punts de vista, tant particulars com industrials o recreatius. Era l'any 1782 quan Cervera comprà unes deus properes a Vergós Guerrejat per resoldre definitivament el servei d'aigües a la població. Encara, però haurien de passar uns anys més de penúria fins que al 1862 arribava el ferrocarril a Cervera.

Les màquines funcionaven a vapor i per tant calia disposar de molta aigua. Per aquest motiu l'empresa comprà uns quants títols, és a dir, un contracte per rebre aigua a l'estació, i això "destapà" l'inici de la compra de títols per part d'empreses i particulars i la venda de plomes amortitzables a 24 rals mensuals. Fou així que els dies 1, 2 i 3 d'octubre de 1864 l'aigua entrava als dos dipòsits de recepció, i a l'ensems s'omplien les cisternes grans, des d'on passava al dipòsit elevat des del qual es canalizava i distribuïa a la ciutat.

Un dipòsit que encara avui podem admirar, tot i que ja no distribueix l'aigua atès que aquesta arriba als domicilis a pressió. És ben cert que tot aquest projecte comportà una gran inversió, i més si ho situem en aquells anys i tenim en compte que hi havia tot un conjunt format per dues fonts monumentals, a la plaça Sant Miquel i a la plaça Major (encara hi és), i unes quantes de més petites i dos safareitjos públics per a les famílies que no podien pagar la compra d'una ploma. Avui dia encara podem admirar també molt bona part de tot aquest patrimoni. 

En un itinerari turístic, sorgiren comentaris com: "Si es preservarà o restaurarà". I la resposta fou que sí. És cert que falta ja alguna peça del conjunt, però esperem i desitgem que el que tenim es protegeixi, millori i formi part del gran patrimoni cerverí per sempre.

Tot el projecte i realització potser s'hauria pogut fer amb meys pressupost, de forma molt senzilla amb dues cisternes a nivell del terra i amb quatre reixes de ventilació, però aquells anys es valorà tota l'obra, evidentment, com a necessària per subministrar aigua a la ciutat. Està clar també que l'obra hagi esdevingut un valuós parimoni artístic al llarg dels anys i dels segles, amb la qual cosa s'ajuntaren dos conceptes: la pràctica i l'estètica, cosa que aconseguiren amb escreix: dues grans cisternes amb espectaculars voltes de totxo suportades per un mur central d'arcs que permeten ajuntar tota l'aigua que s'emmagatzemava i que posteriorment era elevada al gran dipòsit des d'on era distribuïda a la ciutat, de forma natural.

Avui el servei d'aigua a la població és molt diferent i efectiu, però tenim l'honor i el goig de contemplar tota l'obra on l'estètica predomina en tota la instal.lació, ja que també comptava a més amb dues cisternes més petites que rebien l'aigua per a la seva depuració, des d'on tot seguit passava a les grans. Tot  el conjunt està cobert per un tancat de pedra vista que forma una gran plataforma on hi ha situats els respiradors que mantenien l'aigua potable, de forma ben visible, uns de forma quadrada i la central cilíndrica, on s'hi poden apreciar el gust per l'arquitectura. Sobresurt en tot el conjunt el gran dipòsit distribuïdor, on també s'hi pot apreciar el bon gust d'arquitectes i constructors, el qual fins i tot disposa d'una artística font pública adossada al dipòsit.

En anys posteriors a l'arribada de l'aigua corrent, era molt habitual que col.legis o particulars fessin trobades, berenars, excursions i caminades als dipòsits. En primer lloc perquè era un lloc una mica llunyà del centre, però també perquè era un lloc agradable i acollidor. Avui no és tan lluny però estan situats a l'entrada est de la ciutat, i per tant són una bona salutació per als visitants, a banda que el conjunt continua sent acollidor i artístic, i ens recorda la història i també que la utilitat pot anar ben agermanada amb el bon gust i l'estètica.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 300, desembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Unes Finestres molt Estimades REVISTA SEGARRA Núm. 299, novembre 2021- El Turista Pregunta

 UNES FINESTRES MOLT ESTIMADES

Apadrinar sempre ha estat un gran honor. Apadrinar un nadó o un  casament potser són dos exemples dels més coneguts, però també s'han apadrinat obres, edificis, institucions i un llarg etcètera, i l'edifici de la Universitat de Cervera n'ha estat un bon exemple. Durant el periode de 1936 a 1949, l'edifici patí un extraordinari deteriorament degut a les circumstàncies excepcionals que succeïren a partir del juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil espanyola. Això comportà que el 1938 es disposés l'ocupació dels baixos de l'edifici com a hospital militar del XVIII cos de l'exèrcit, amb més de 700 llits, un fet que comportà l'arribada de centenars de ferits dels fronts de batalla a Cervera, on eren guarits i assistits durant la seva convalescència. Per aquest motiu l'edifici fou un objectiu militar i com a tal va ser bombardejat, especialement el dia 1 de gener de 1939.

Finalitzada la guerra l'edifici fou convertit en camp de concentració, i posteriorment alguns trams foren habilitats per a altres activitats que d'alguna manera ajudaven a no abandonar-lo; la caserna provisional del la guàrdia civil, el Servicio Nacional del Trigo per a emmagatzematge, l'Acció Catòlica o la Mútua Escolar, fins que s'entrà en la total recuperació de la qual avui podem gaudir. Han passat molts anys i són moltes les persones que hi dedicaren molta part del seu temps per cercar solucions a mig i llarg termini per instal.lar-hi diferents entitats culturals, educatives, festives i turístiques, fins a ocupar-ne la pràctica totalitat, des de les golfes fins a la planta baixa.

Quan explico la forma, els materials i les condicions en què fou construït  l'edifici, en destaco la lluminositat de tots els àmbits, és a dir, totes les dependències amb llum natural, i per tant les finestres i especialment els finestrons situats a sobre, que n'augmenten molt més la llum. Després de tantes vicissituds continuen en tot l'edifici i amb tota la plenitud, tot i que fa gairebé 300 anys que hi foren instal.lades. Llavors un visitant pregunta: "I com s'ha restaurat un edifici tan grandiós?" Bé, sabem que aquella fusta fou tallada durant la lluna adequada i assecada durant 6 anys a sol i serena, però la destrucció que provocà la Guerra Civil a tot l'edifici, juntament amb les inclemències del temps, van malmetre especialment la fusta de les finestres. 

Cal destacar, però, un fet que jo diria que és cabdal i d'extraordinària estimació cap a l'edifici, i és que l'any 1939, quan la imatge de la Universitat invitava més aviat a abandonar-la definitivament, unes quantes persones i entitats ho veieren molt diferent, i crec que aquest fou el detonant que incentivà a creure que era totalment recuperable. L'estimació cap a l'edifici va fer que l'any 1955 nasqués a Cervera una entitat amb un títol ben significatiu: Comisión "Finestres" Pro-Ventanas Universidad, a la qual s'hi adheriren diverses famílies o persones individualment, les quals apadrinaren una finestra, és a dir, pagaren la restauració de la fusta i els vidres de diverses finestres i finestrons que fins avui donen llum directa i abundant a tot l'edifici de la Universitat, i per això avui es pot gaudir de tot l'interior amb plena activitat i qualitat.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 299, novembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Orgue molt Avaluat. Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021- El Turista Pregunta

 Un Orgue molt Avaluat

Eren els anys 1936-39 quan tot el país estava immers en la Guerra Civil espanyola, la qual provocà una situació molt propícia perquè els vàndals poguessin fer tot tipus de barbaritats.  Cervera, ciutat històrica per excel.lència, com he afirmat moltes vegades, es veié molt afectada per la pèrdua de patrimoni monumental, artístic i religiós, i en molts casos per la incultura que generalment apareix quan hi ha situacions extremadament violentes. En tenim exemples ben recents: es convoca una manifestació eminentment pacífica i a partir de quan hi entren grups mancats totalment de la més elemental ètica, converteixen l'acte en una destrossa que no té absolutament res a veure amb l'objectiu de l'esmentada manifestació. També en aquells tres anys de guerra hi havia grups que actuaven de forma vandàlica i destrossaven tot el que volien o els manaven. És per això que un dia  entreren a l'església de Santa Maria de Cervera amb l'objectiu de trencar i cremar el magnífic orgue situat al lateral de la girola o desambulatori. Com tot el que servia per a combustible el portaren al camp de futbol, situat en aquells anys al final de l'avinguda Catalunya, on es convertí en cendra.

Un dia, explicant l'interior de l'església a uns visitants, comentaren i preguntaren com és que una església tan important no disposava d'un bon orgue, i la resposta fou clara i contundent: "El varen cremar!"

Era un gran i espectacular orgue, però l'any 1936 un grup de vàndals el trencaren i posteriorment el cremaren. Tanmateix la ciutat no es quedà sense orgue perquè a l'església de Sant Agustí n'hi havia un que sobrevisqué. Un cop cremat el de Santa Maria, el següent havia de ser el de Sant Agustí. És ben sabut que en situacions extremes també sorgeixen persones que, amb el seu bon fer, introdueixen arguments, i algunes vegades arriscant la pròpia vida per intentar evitar mals irreparables. En aquest cas fou per salvar un orgue, i parlaren amb els destructors argumentant: "Escolteu, aquest orgue té una melodia tan maca que si no el trenqueu, quan finalitzi la guerra el situarem a la sala de ball", situada on actualment hi ha un bloc de pisos (enfront del CAP), i no caldrà llogar una pianola o gramola per ballar com es feia en aquella època. no cal dir que s'ho varen creure i tot esperant el final de la guerra l'orgue es quedà on és actualment. Al llarg dels anys ha fet diversos concerts, ja que tal com diuen els experts té una extraordinària sonoritat que hem pogut gaudir fins a l'actualitat.

La història i les vicissituds d'aquest orgue no finalitzen aquí. Segurament per la seva excel.lència és molt cobejat, tant que en un cert moment sorgí la proposta que fos traslladat i instal.lat a l'església de Santa Maria, atès que des de 1936, quan fou destuït, tot i ser una església tan important no n'ha tingut mai més.

El tema, com és natural suscità molta controvèrsia, i finalment calgué dirimir el que era més raonable, ja que com gairebé sempre passa, tothom tenia part de raó. Es cercà la solució amb una consulta a l'autoritat religiosa, i el bisbe, després d'estudiar el cas, dictaminà: "Allí donde está, allí bien está", i la polèmica finalizà. 

Els orgues també formen part del paisatge arquitectònic i artístic, i quan viatjant es visiten països veiem com a les esglésies els orgues són fotografiats, i no cal dir que escoltats, atès que és molt freqüent poder assistir a un concert d'orgue, especialment a centre-Europa, on proliferen molt. Han passat anys, ha vingut la pandèmia i sembla ser que entrem en una certa normalitat, i així potser a l'orgue de l'església de Sant Agustí tornarà a sonar aquella "melodia tan maca".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Reliquiari molt Petit amb una Història molt Gran. REVISTA SEGARRA Núm. 295, juliol 2021- El Turista Pregunta

 Un reliquiari molt petit amb una història molt gran

A l'església del barri de Sant Francesc que hi ha adjunta al convent, en el segle XVIII s'hi incorporà una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua (franciscà), el qual esdevingué el patró del barri i de la festa dedicada als paletes i treballadors de la construcció. Un cop acabada la celebració de la festa de Sant Antoni de Pàdua d'aquest any, el rector de la parròquia de Cervera, mossèn Xavier, ens ensenyà el reliquiari dedicat a sant Antoni, i ens feu notar la inscripció que figura a la base, on hi diu "església Sant Francesc de Cervera, Sant Antoni de Pàdua i Sant Salvador d'Horta".

I fou llavors que sorgí la pregunta: "Com és que un reliquiari conté les relíquies de dos sants?" Els dos sants estan separats per la distància d'on nasqueren i pels més de 300 anys de les respectives morts. I és clar, la resposta  no és fàcil i només es pot intuir.

Era el segle XIII quan els pares franciscans fundaven a Cervera el convent de Sant Francesc, que perdurà fins al 1835 amb l'arribada de l'exclaustració. El convent diu la tradició que el fundà el mateix sant Francesc d'Assís, i els franciscans foren un ordre molt actiu; tant és així que durant els anys que la Universitat de Cervera fou l'única a tot el Principat de Catalunya, els franciscans disposaren de dues càtedres on s'estudiava Teologia i Filosofia.

Sant Antoni de Pàdua nasqué a Lisboa l'any 1195 i morí prop de Pàdua el 1231. Fou frare franciscà i se l'anomenava de Pàdua, atesa la proximitat del lloc on morí.

Nasqué al sí d'una família benestant i fou batejat amb el nom de Fernando Martins de Bulhoes i Taveira Azevedo. Estudià a Lisboa i a Coïmbra, i en aquest últim lloc va ser ordenat prevere. Va quedar molt impressionat per l'arribada de les restes d'uns franciscans que van ser martiritzats al Marroc, i això el va moure a deixar l'ordre dels agustins i a entrar a l'ordre dels franciscans, on adoptà el nom d'Antoni en honor de Sant Antoni. Al cap de poc temps començà l'activitat com a predicador per Itàlia i França. Va conèixer sant Francesc d'Assís i aquest el nomenà mestre en Teologia, la qual predicà de forma incansable fins a la seva mort a Arcella, prop de Pàdua, on fou traslladat el 1263. La popularitat i devoció li arribà des de tots els nivells, com per exemple quan moltes noies li resaven i li deien: "Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser també polit".

Sant Salvador d'Horta nasqué a Santa Coloma de Farners l'any 1520 i fou batejat amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, i morí el 1567 a Càller (Sardenya). Als 14 anys quedà orfe i anà a treballar a Barcelona, en ofici de sabater, però de seguida es dedicà a la vida religiosa. Feu una bona estada a Montserrat i el 1541 entrà al convent franciscà de Barcelona. El pas dels anys li reportà fama per fer miracles, i precisament per això fou processat per la Inquisició, tot i que fou absolt. La situació fou incòmoda i  a partir de llavors va ser enviat d'un convent a un altre. Avui en dia també l'acusarien de catalanista, atès que gairebé sempre parlava en català; fins i tot en la seva estada a Madrid, quan fou rebut per Felip II, també s'hi adreçà en català. 

Sempre actiu i emprenedor, per la incomoditat que provocava als seus superiors era enviat sempre a diferents llocs. Tanmateix la fama de miracler no el deixà mai. Un dels miracles coneguts relata que un matrimoni vingut de Castella a Horta de Sant Joan li demanà que guarís la seva filla sordmuda de naixement. Salvador ho va fer i la noia de seguida es posà a parlar. Els pares li demanaren a Salvador que no entenien el que deia ja que només parlava en català, i Salvador els explicà que la nena parlava en català perquè era a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a la seva terra, parlaria en castellà, com així va ser. D'això ja en fa més de 400 anys, però es tan actual! Ja ho diu aquell adagi castellà: "Allí donde fueres, haz lo que vieres". 

Passen els anys i passen els segles, però els records, documents i fets passats ens porten la realitat a vegades amb interrogants, i altres amb respostes que van configurant la història.

De fet és extraordinari que puguem llegir a la base d'un reliquiari uns inscripció que uneix dues reliquies de dues persones que visqueren en llocs tan distants i en diferents segles, i avui es troben agermanades d'alguna manera a l'església de Sant Antoni del barri de Sant Francesc de Cervera.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 295, juliol 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Article Incomplet. REVISTA SEGARRA Núm. 297, setembre 2021. El Turista Pregunta

 Un Article Incomplet

A la REVISTA SEGARRA del mes d'agost propassat, Núm. 296, es publicà un article en aquesta secció d'El Turista Pregunta, amb el títol La Força d'una Politja, dintre del qual s'hi havien de publicar dues fotografies que il.lustraven el contingut i que per un error del meu ordinador no foren trameses a la redacció. Atès que he rebut trucades  i també preguntes en persona sobre què és una politja, un embarrat o una corretja de transmissió, crec que el present article pot ser útil i clarificador, ja que també, i especialment, inclou la fotografia esmentada; potser per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules.

De fet, al preguntar-me sobre l'article, ha estat una agradable sorpresa constatar que la secció és bastant llegida. 

En l'article parlava de politges, embarrats i corretges transmissores d'energia. El meu pare treballà 39 anys al Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, i jo, segons l'horari que feia, li portava el dinar o el sopar. Gràcies a això i posteriorment el meu ofici, vaig viure el canvi de politges i embarrats a motors individuals per a cada màquina. Si observem la fotografia d'aquest article, veiem un eix horitzontal que gira sobre coixinets de metall i carcassa de ferro colat banyats per oli, i que porta algunes politges de diferent diàmentre (segons la velocitat que es vol transmetre), les quals mitjançant les correteges es desplacen a altres politges d'altres eixos situats en altres llocs de la sala, o travessen el sostre per diferents obertures fins a altres politges, i així amb un motor de la potència adequada tota la indústria es movia amb la força d'aquella primera politja impulsada per l'energia d'un motor elèctric. 

També cal recordar que tot el producte elaborat, en aquest cas blat, anava de màquina a màquina i d'una planta a l'altra transportat per corretges proveïdes de canastrons que circulaven per canals  de fusta. La farinera fou un model avantguardista quan a producció, però també ha estat i és un model de l'arquitectura modernista, únic per les seves característiques; ha estat, és i serà un edifici únic al món, que provoca l'admiració  dels visitants a Cervera, vinguin d'on vinguin, parlin la llengua que parlin o tinguin la condició social que tinguin. Estic segur que la Paeria, el Museu i altres institucions faran el que calgui per mantenir-lo viu, i així mostrarem l'agraïment i l'admiració a totes aquelles famílies pageses que el 1918 mostraren valentia, un gran entusiasme i arriscaren el propi benestar i part del seu patrimoni petit o gran per crear una insdústria modèlica, però sobretot amb bon gust per l'estètica i l'estimació a la terra.

Desitjo que amb els dos articles les lectores i els lectors es puguin fer una idea més fefaent del gran tresor que tenim la gent de Cervera i tota la comarca.

https://aforcat.blogspot.com/2021/10/la-forja-duna-politja-revista-segarra.html

enllaç a l'article anterior 👆

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 297, setembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta

     UN ALTRE MOLí FARINER    

Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.

En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com

Fou un Home Valent. REVISTA SEGARRA, Núm. 292 abril 2021. El Turista Pregunta

 Fou un Home Valent

Que Cervera compta amb patrimoni monumental és més que evident, i un dels testimonis més destacats n'és el retaule del paranimf de la Universitat, una obra que, el 1780, Jaume Padró esculpí en alabastre de Segueró i marbre de Tortosa i Amposta.

Es tracta d'un conjunt d'àngels de diferents edats (majors, menors i petits) i a la part central una imatge de la Verge Maria com a patrona de l'Acadèmia, molt semblant a la que presideix la façana principal com a símbol d'edifici important, però en aquest cas de bronze. Cal recordar que aquesta imatge és relativament nova, atès que es restituí durant la postguerra civil de 1936-39, i que uns vandàlics trencaren amb l'excusa que tot el que era de bronze calia fondre-ho per fer bales i canons. Amb aquesta esmentada restitució s'inicià la recuperació de l'edifici.

Molt sovint ensenyem el paranimf als visitants i després de conèixer el patiment de l'edifici universitari durant l'esmentada Guerra Civil, sovint em pregunten: "I doncs, com se salvaguardà aquest magnífic retaule?" I la invariable resposta fou que gràcies a una persona molt valenta. Crec que és molt bó recordar les persones que sense tenir molt de protagonisme, en moment determinats demostren la vàlua dels seus sentiments. A partir de 1936, la Paeria de Cervera qudà formada per diferents partits i sindicats, i al llarg de la lesgislatura es produïren diferents canvis i coalicions. Així, el 22 d'octubre de 1936 entrà a formar part de l'equip  de govern l'Antoni Gil i Ortín, que fou nomenat regidor de Cultura, Educació i Finances.

L'Antoni era barber i tenia la barberia al carrer Major; estava afiliat a la CNT i era molt sensible a tot el que era art, cultura, educació, humanisme, etcètera, cosa que demostrà durant el temps que ocupà la regidoria d'Educació i Finances. Un bon dia anà a parlar amb l'arxiver municipal, en Frederic Gómez (també barber) i li manifestà que tot el pressupost que tenia per a Cultura el volia dedicar a protegir les obres més importantants del patrimoni municipal,  i així posà a disposició recursos materials, humans i económics per salvar el que es pogués, i ambdós acordaren protegir el retaule del paranimf. Mentre alguns camarades de la CNT es dedicaven a destruir, ell facilitava l'aixecament d'una paret de maons davant del retaule, i malgrat que l'edifici va patir els bombardejos i va ser un camp de concentració, avui el retaule encara presideix el paranimf. Per tant, aquella paret fou un gran encert. El dia 1 de gener de 1939, en un bombardeig nocturn a les 4 de la matinada, en el qual al carrer Combat hi moriren nou persones (sis de les quals van ser tota la família Aldabó), una de les bombes caigué davant de la cúpula del paranimf, i el retaule no patí cap dany.

L'Antoni fou, a més, una persona molt activa en tot el sentit de la paraula, ja que promogué entre altres accions la recuperació económica de la Paeria, que es trobava en situació molt precària. Va treballar per liquidar els deutes; per pagar les subvencions als mestres i per pagar el lloguer dels seus pisos; introduí l'abonament de material escolar per als alumnes que fins aquells moment no tenien cap ajut; també va posar el nom de Ramón y Cajal a l'institut d'ensenyament de la ciutat (nom que encara figura a la façana de la torre de la UNED); organitzà concursos de poesia amb premis que eren material escolar, per estimular l'interès per la poesia, i promogué dotar els alumnes dels col.legis de coneixements musicals per tal de completar la seva formació intel.lectual. 

L'any 1937, però, l'Antoni fou mobilitzat i enviat al front d'Aragó, i el 1938 caigué presoner de l'exèrcit de Franco; posteriorment fou denunciat per un ciutadà cerverí, jitjat i condemnat a 12 anys de presó. Tanmateix reduí la pena treballant, i per bona conducta als 33 mesos va sortir de la presó. Un cop fora anà a viure a Barcelona, obrí un comerç i envià una carta a la Paeria on prometis que mai  més tornaria a Cervera, ja que considerava que el seu comportament durant la guerra no era punible de delicte, ans al contrari.

M'agrada molt explicar aquesta petita història, perquè tinc el privilegi de comptar amb un testimoni excepcional: el meu pare.

L'any 1936 (jo tenia 8 anys), el meu pare fou regidor a la Paeria i vocal representant de l'Ajuntament al Consell Local d'Ensenyament, d'acord al Decret de 27 de setembre de 1936, i entre altres iniciatives va proposar que l'alcaldia adrecés una instància al Ministeri d'Instrucció Pública amb la sol.licitud de creació d'un parvulari (tal com explica l'Albert Llona en el seu llibre L'ensenyament primari a Cervera, 1875-1939).

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 292, abril 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com

Cal Vega REVISTA SEGARRA. Núm. 291, març 2021. El Turista Pregunta

 CAL VEGA

Cervera ha estat i és una potència literària, no solament per la nombrosa quantitat d'escriptors i escriptores que al llarg dels segles ham deixat una més que notable quantitat d'obres de tots els gèneres a la ciutat i el país, també per les diverses biblioteques, sempre obertes a l'abast de tothom. Una dia que havíem visitat la Universitat i ensenyat les cinc biblioteques, totes en ús actualment, una turista del grup preguntà: "Quina quantitat de llibres ens ha dit que hi havia?" I la resposta fou: més de 150.000 i més de 15.000 títols de revistes, i crec que hauríem de cercar molt per trobar una altra ciutat de 9.500 habitants com Cervera que disposi de cinc biblioteques destinades a la lectura, consulta, estudi o investigació, i a més cal afegir-hi la biblioteca de la Casa Duran i Sanpere, en conjunt tot un món de lectura que he comentat altres vegades.

Naturalment aquesta riquesa cultural té fonaments de molts segles, cosa que precisament fa que sigui encara més valuosa. Un exemple ben significatiu ens el dona una casa ubicada a l'actual plaça Santa Anna: cal Vega. Fou el dia 2 de març de l'any 1754, quan en aquesta casa nasqué en Josep de Vega i Sentmenat, el qual cursà carrera de Dret a la Universitat de Cervera, on hi tingué una Càtedra de Filosofia.

La casa (cal Vega) fou un lloc de trobada de tertúlies, lectures i disertacions de catedràtics, estudiants... La seva biblioteca fou considerada universitària i crec que es podria dir que allí es plantà la llavor que tan fruit en forma de biblioteques té la ciutat. Josep de Vega, a més, es dedicà als estudis històrics i d'investigació, i el seu prestigi el portà a ser elegit l'any 1810 diputat per Cervera a les Corts de Cadis per redactar la primera constitució espanyola. És molt important remarcar que en aquelles Corts que havien convocat 180 diputats, Cervera n'hi aportés dos: Josep de Vega i Llàtzer de Dou, que fou canceller de la Universitat durant 27 anys i elegit com a president d'aquelles Corts, i aquí cal recordar que en les deliberacions per aprovar l'esmentada constitució, Llàtzer de Dou denuncià i pronuncià unes frases molt contundents  que encara avui, malauradament, són ben actuals. Una d'elles fou: "A Cataluña se la trata como una provincia conquistada". Això ho va dir en presència de 180 diputats, molts dels quals representaven les colònies que Espanya encara tenia l'any 1810: Cuba, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Mèxic, Santo Domingo, Sant Salvador, Puerto Rico, Filipines, Perú, Xile i Hondures.

Actualment a la plaça Santa Anna tenim el goig de contemplar cal Vega, encara que amb alguns canvis, atès les activitats comercials i particulars que hi tenen lloc. Hi trobem la gran porta principal adovellada, tota la façana, les finestres i els balcons. L'any 1746, Antoni de Vega i Copons obtinguè el permís per engrandir la casa fins a tocar de l'actual Casal de Cervera, i amb molt bon criteri deixà un pas per a carros, cavalleries i persones (avui serveis per als cotxes) per sota de la casa. Aquest gran arc que dona a la plaça un aspecte senyorial que desperta admiració dels nombrosos visitants, que el fotografien i el comenten de forma molt positiva, especialment quan expliquem cal Vega.

Particularment, per a mi la casa té unes connotacions molt agradables de records: als anys cinquanta (1950) Joan Martorell fundà un grup teatral amb el nom de Miquel Martorell per representar obres de teatre (aficionat), del qual vaig formar part. A l'ensems, Joan Martorell també tingué inquietuds cinematogràfiques, i amb aquest objectiu rodàrem una pel.lícula sobre un bandoler segarrenc, i per a les imatges d'interiors s'escollí cal Vega, on filmàrem diferents seqüències, especialment al gran menjador.

Qui vulgui conèixer una mica millor com era el canceller de la Universitat de Cervera Llàtzer de Dou i el diputat per Cervera a les Corta de Cadis, en Josep de Vega, de Cal Vega de la qual parlàvem fa uns dies, aquí teniu l'enllaç al video del Museu de Cervera, on es fa un interessant retrat de la nostra ciutat de principis del s.XIX.

https://youtu.be/nFUbTwvgA7g

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 291, març 2021.

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 21

La Forja d'una Politja REVISTA SEGARRA Núm. 296, agost 2021. El Turista Pregunta

 LA FORÇA D'UNA POLITJA

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d'entrar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca i explicar-ne alguns fets, anècdotes i funcionament, i també recordar situacions que gràcies al meu pare vaig poder viure, atès que ell hi entrà a treballar, primer quan es construïa, i seguidament com a operari durant 39 anys i fins a la jubilació. Treballava a la secció dita d'empacar, és a dir, quan el gra i la farina han fet tot el procés i s'arriba al lloc on es posa la farina al sac i aquesta surt preparada per a la seva comercialització. El pare habitualment feia deu o dotze hores diàries, i així una setmana li portava el dinar i una altra el sopar. Era l'any 1918 quan es donava forma a aquell projecte on l'incentiu més important era el lema ajuda'm i t'ajudaré, i així ho entengueren les famílies pageses de la Segarra quan compraren accions a 0,60 cèntims de pesseta per aconseguir 9.500 pessetes que facilitaren la compra de la finca on s'instal.laria tot el complex industrial, amb els forns de fer pa, el molí d'oli, la ferreria i l'extraordinari i modernista edifici principal (sota la direcció i disseny de Cèsar Martinell) de la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca.

Per la seva estructura i les més de 300 finestres que té tot l'edifici tenia llum natural, fins i tot als baixos construïts per sota de nivell de carrer. Era natural, doncs, que amb legítim orgull els homes i dones d'aquell temps relatessin que Cervera gaudia de les tres "punxes" més significatives d'una ciutat important: la del campanar de Santa Maria com a símbol de la fe; la de la Universitat com a símbol de la ciència i el coneixement, i la torre de la farinera com a símbol del treball. Quan a l'Anglaterra del segle XIX, Simon Blake iniciava el Modernisme, aquest fou un estil que aviat quallà a Europa. Els dos nuclis més importants foren Bèlgica i Catalunya, i Cervera no en quedà al marge, al contrari, ateses les diferents i nombroses construccions encara vigents, i l'exemple més fefaent és la farinera, que tal i com construïa Simon Blake, en Cèsar  Martinell aplicà en l'edifici la idea de construir amb els materials i operaris de l'entorn, i això volia dir economia, però especialment era bo per a la salut dels treballadors i treballadores, atès que realitzaven el seu treball en llocs molt semblants als carrers i cases on vivien, i en el cas de la Segarra es feia treball amb pedra, ciment i argila, i sobretot llum natural.

Però la farinera no tan sols fou un gran i bon model d'edificiació, fou també un model de producció que en aquells anys fou considerat com el millor d'Europa. Actualment les indústries funcionen amb diferents i abundants motors elèctrics, però fins als anys cinquanta (1950) un sol motor feia funcionar diverses màquines d'un taller o fàbrica mitjançant embarrats, politges i corretges de cuir transmisores d'un lloc a l'altre, i d'una planta a una altra, o d'un pis a l'altre en el cas de la farinera. 

Un motor situat a la planta més baixa portava en el seu eix una politja que arrossegava una gran corretja que envoltava una politja  molt més gran que la del motor, per imprimir més velocitat, i estava fixada  en un eix que portava més politges que també portaven més corretges que movien  altres politges de diferents diàmetres segons la velocitat que es necessitava, i que estaven fixades a altres eixos i així es movien totes les màquines d'una planta; però el seu moviment no finalitzava aquí perquè altres politges dels eixos arrossegaven corretges que amb obertures adequades als sostres transportaven el moviment a les altres plantes! Cal recordar que els eixos giraven deu o dotze hores seguides, i giraven sobre un coixinet de  metall sempre banyat d'oli. 

Cal recordar que el producte, el gra, des de l'entrada a la farinera fins a convertir-se en farina anava d'una planta a una altra amb canals de fusta, on per dintre hi circulava una cinta proveïda de canastrons plens del producte. I amb la força d'aquella gran politja, cada quatre minuts es produïa una saca de farina de 100 kg, a més de sèmola, segó. terceres, grapissols...

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 296, agost 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Una Vitrina amb Història REVISTA SEGARRA, Núm. 290, febrer 2021. El Turista Pregunta

 UNA VITRINA AMB HISTÒRIA

Era l'any 1633 quan la comunitat de Cervera feia construir una capella per ubicar-hi "molt dignament" la relíquia del Santíssim Misteri. Posteriorment, el 1789, l'escultor Jaume Padró hi construïa el baldaquí-retaule per donar el marc adequat a tot el conjunt barroc: vuit metres d'alçada amb arcs creuats i finalitzats al centre amb clau de volta, sostinguts amb pilastres de marbre que descansen sobre mènsules d'alabastre. Tot un conjunt circular, però obert per davant per la millor visibilitat del retaule, i on al bell mig del centre hi ha una vitrina adequada per guardar i enseyar el reliquiari i la reliquia esmentada.

Quan ens els primers dies de febrer de cada any esenyem i expliquem l'obra de Jaume Padró, i també els orígens de la festa major del Sant Misteri, als alumnes dels col.legis, molts pregunten: "Que podrem veure la relíquia que es guarda a la vitrina?" I la resposta és sí, però per fer.ho caldria que assistíssiu a la novena a al Cant de les Completes del dia 5, o a l'ofici del dia 6 de febrer a l'església de Santa Maria, on la reliquia presideix de forma solemne cada celebració.

Quan l'any 1318 la corona cataloaragonesa estava estesa per la Mediterrània, l'alcaid de Nàpols era el cerverí Joan Picó, el qual va regalar a la vila de Cervera una vitrina que fou dipositada i guardada al convent de Sant Domènec, un lloc que en aquells anys gaudia d'un prestigi religiós i cultural del més alt nivell, i allí restà fins al 1789. En aquell moment Jaume Padró estava construint el retaule-baldaquí creat per recordar el fet que el dia  6 de febrer de 1540 succeí a la capella de Sant Nicolau, origen de la festa esmentada, i fou llavors quan l'escultor considerà que el lloc adequat per a la vitrina guardada a Sant Domènec era el centre del baldaquí, i així la incorporà al conjunt, amb un mecanisme adequat perquè fos giratòria i envoltada de quatre figures d'àngels d'alabastre sobre mènsules de marbre.

De fet l'obra tal com s'acostuma a dir, no deixa indiferent ningú, sigui creient o agnòstic, home o dona, jove, gran o nen, ja que tot el baldaquí està "custodiat" per onze figures en forma d'àngel: a la part més alta tres, gairebé nadons, i baixant la vista en trobem de petits, i més endavant adults, i davant de tot dos de condició femenina. No hi nanca ningú i tot és d'una bellesa natural i gairebé real: les cares, ulls, cabells, braços, cames, dits, peus, mans... I sobretot és veure que "estan" en moviment i treballant, atès que totes les figures tenen objectes a les mans: uns canelobres, una llança, un pal amb una esponja, tres claus per clavar, un martell, unes estenalles, un pergamí, un ganivet, un rètol o una petita creu de fusta. En definitiva són tots els estris que es refereixen a la mort de Jesús. Tota l'harmonia del conjunt, el gust per l'estètica i la perfecció avalen Jaume Padró com un dels millors escultors de tots els temps. Tanmateix és bo recordar que Joan Padró, el seu fill, també intervingué en el tram final de l'obra.

Han passat 700 anys i aquella vitrina, que arribà  a Cervera el 1318, cada mes de febrer continua girant per recordar i celebrar una festa nascuda el dia 6 de febrer de 1540.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA, Núm. 290, febrer 2021

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 29.

Els Sabater. REVISTA SEGARRA, Núm. 289, gener 2021. El Turista Pregunta

 ELS SABATER

Quan estàvem fent un itinerari amb un grup de visitants i arribàrem a l'indret del carrer Major, cantonada carrer Sabater, un turista pregunta: "Aquest carrer és on hi havia els sabaters de la vila?"

I la resposta fou negativa: no és un carrer on s'instal.laren els que feien sabates, el carrer porta aquest nom en reconeixement als marquesos de Campmany, del llinatge Sabater, que des de 1680 ha donat persones com Marià de Sabater i de Vilanova o Miquel de Montserrat i Sabater, els quals en diferents moments de la història han honorat Cervera. I un dels testimonis més fefaents i duradors ha estat el col.legi de la Sagrada Família, que si bé en principi se situà gairebé al final del carrer Major (davant de la casa de Duran i Sanpere), quan es consolidà el seu nom, el 1874, s'instal.là a la casa-palau dels marquesos de Campmany, on ha donat servei en forma de llar d'infants a centenars de nens i nenes, i ha estat col.legi per a centenars de nenes i noies en règim d'internat, de diferents llocs i de Cervera; també ha sigut alberg per a pelegrins que fan el camí de Sant Jaume o el de Sant Ignasi, i per als assistents als cursos internacionals de música, al Festival de Pasqua de Música Clàssica Catalana i de moltes altres activitats que necessitaven allotjament. 

A més l casa compta amb un gran jardí i en conjunt ocupa un perímetre amb la façana  principal al carrer Major, cantonada amb el carrer Mare Janer fins al carrer Sabater, i a la part posterior des del carrer Estudi Vell fins al final del carrer Mare Janer, on adossat a la cantonada hi figura un escut del llinatge Sabater, esculpit a la pedra, i on en un dels quarters hi ha una sabata, símbol dels Sabater. Tanmateix, encara que l'edifici és el record més visible dels marquesos, la seva petjada al servei de la ciutat i del país és més que notable: el 1714 finalitzava la Guerra de Successió, la qual deixà el Principat de Catalunya sense les seves principals institucions: Generalitat, Consell de Cent...

Els Sabater participaren a la Junta de Braços que durant la guerra era el principal bastió contra l'invasor Felip V.  A conseqüência d'això s'hagué d'exiliar per salvar la vida, i tot i així la Paeria el nomenà regidor perpetu de la institució. Fou un agraïment merescut, atès que formar part de la més alta institució ciutadana en temps de guerra no és fàcil, ja que les decisions són molt més difícils i cal ser molt valent per actuar amb conseqüència.  Els Sabater també s'enfrontaren als francesos quan aquests ocuparen els país, i participaren en aquest cas en la presidència de la junta que es constituí per combatre l'invasor. Amb el pas dels anys, els Sabater també ajudaren i treballaren perquè Cervera fes front als reptes que anaren sorgint.

Un altre exemple d'estimació a la ciutat fou quan la Universitat, que ja portava més de cent anys exercint com a centre, va veure com sorgien algunes propostes des de diferents parts del país perquè fos traslladada a Barcelona, i els Sabater emprengueren una lluita per tal que si passava, Cervera continués sent centre universitari, amb el prestigi ja reconegut i els beneficis econòmics que proporciona tenir centenars d'estudiants i professors a les diferents càtedres. Amb aquest objectiu inviten a casa seva i a la ciutat el monarca Carles IV i la seva muller, motiu pel qual decoraren la casa de forma adient als hostes; també exhortaren els veïns a endomassar balcons i finestres i a posar el màxim de flors a molts llocs tal i com ell havia fet al palau, tot amb l'objectiu de fer callar les veus que preconitzaven el tancament de la Universitat. També invitaren i hostatjaren el primer ministre, i sabent que aquest senyor era extraordinàriament aficionat a la cacera de perdius, n'hi prepararen una a l'entorn del Torrent Salat. Amb deu trets que disparà recolliren més de 40 perdius mortes, i és clar, la satisfacció fou extraordinària: "Mai amb tants pocs trets havia matat tantes perdiu". És clar que ell no sabia que abans de començar a disparar gairebé totes ja estaven mortes! És a dir, tot preparat perquè fos un èxit, i així fou! Tanmateix el problema sorgí l'endemà quan el rei també volgué fer una cacera i llavors calgué preparar altres actes perquè de perdius ja no en quedava ni una per matar!

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA, Núm. 289, gener 2021

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 21.