Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Un altre molí fariner. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Un altre molí fariner. Mostrar tots els missatges

Quan el Pa estava Cuit amb Llenya. Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023- El Turista Pregunta

 Quan el Pa estava Cuit amb Llenya



Fa segles i segles que el pa era l'aliment més important per a tothom i avui ho continua sent arreu del món. És cert que s'elabora de diferents formes en pobles i països, però el pa és molt present cada dia entre nosaltres, d'una forma o altra, amb un gust o un altre, cuit d'una forma o d'una altra... Per això quan veiem quelcom relacionat amb el pa ens interessa, i si podem veure estris, objectes i forns d'altres temps encara més. Turísticament a la Segarra, de forns per coure el pa amb llenya en podem admirar uns quants. Fa uns dies ensenyava Cervera a un grup de visitants, i un altre dia el castell de les Sitges, i en els dos casos vàrem poder veure i admirar forns per coure el pa, i tot i que els agermana la manera de coure'l amb llenya, la seva estructura i funcionament són totalment diferents. 


Hi ha moltes persones, especialment joves, que desconeixen com es coïa el pa, i per això el dia que visitàvem el castell de les Sitges varen fer diverses preguntes, a les quals vaig respondre mentre miraven tota l'estructura de pedra amb forma de volta, en la qual s'introduïen feixos de llenya, i un cop encesos per cremar es tancava la tapa o porta d'entrada fins que el foc s'havia consumit i havia escalfat la pedra que tot seguit coïa el pa. Cal puntualitzar que  quan es tancava la tapa o porta el forner disposava d'una palanca que regulava la xemeneia per al fum, per tal que el foc no s'apagués, ja que és sabut que si el fum i el foc no tenen sortida, aquest s'"ofega". Calia un foc lent, i un cop tot convertit en cendra i recollida, el forn estava al màxim de calent per coure el pa. Podem recordar que al comprar el pa el forner o fornera tenien a mà una escombreta perquè la base del pa a vegades estava una mica polsosa de la cendra que hi havia a la base del forn.


Pocs dies després vàrem tenir el privilegi de descobrir a Cervera un forn per coure el pa amb llenya. Sortíem de visitar el carreró de les Bruixes i al pujar per les escales per accedir a la plaça Major hi ha la porta del restaurant l'Antic Forn, d'on sortia el Sergi, propietari del restaurant que amb la seva proverbial simpatia ens convidà a visitar-lo. Allí ens trobàrem amb la gran sorpresa, un forn totalment diferent a tots els forns que fins llavors havíem vist; també amb la volta de pedra que s'escalfava amb el foc de llenya, és a dir, tot igual a altres forns, però aquest té la base, on es posava el pa per coure, giratòria i circular!!! Al girar el volant que hi ha al peu de la boca del forn la base gira, i al posar el pa cru i després treure'l cuit només es necessitava una pala relativament curta, ja que el pa estava gairebé a les mans del forner. No és així en els forns de base fixa, on el forner havia de disposar d'unes pales llarguíssimes per arribar al fons del forn, per posar el pa a coure o treure'l cuit, i no cal dir per recollir la cendra. Per tot això és importantíssim guardar els estris i les estructures que al llarg dels anys i segles han ajudat a viure més bé i conèixer més com vivien la vida quotidiana els nostres avantpassats. 


Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 25

Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta


     UN ALTRE MOLí FARINER    


Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.


En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.


Autor: Armand Forcat
Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021
Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31
aforcat.blogspot.com

El Campanar de Sant Antoni

  EL CAMPANAR DE SANT ANTONI Dir campanar a les dues columnes de totxo i una petita campana, pot semblar exagerat. Tanmateix l'església ...