UNA AIGUA MOLT EFICAÇ
Fa una dies, una família em preguntà si en sabia alguna cosa sobre l'aigua de Rubinat, de la qual justament en parla, entre altres temes, els dossier de SEGARRA del mes passat. Tanmateix jo en puc explicar la meva experiència personal. Jo mateix vaig veure moltes vegades com l'aigua de Rubinat brollava de la mina, i fou durant uns anys la purga més eficient i també la més salada que mai he pres.
Jo vaig néixer a la casa número 12 del carrer de les Verges (avui Guinedilda), on amb els meus pares, avis i germans vàrem viure fins al 1936; i cito aquest lloc perquè és on a Cervera es popularitzà l'agua de Rubinat.
Als afores del poble de Rubinat i en plena boscúria hi ha la mina d'on brolla l'aigua i d'on la família de cal Ereunou la recollia i n'omplia unes botes de fusta que carregava en carros de cadenes (els carros de cadenes no tenien plataforma i en el seu lloc hi havia les cadenes que sostenien les botes), els quals conduïts per mules les traslladaven fins al moll de l'estació del ferrocarril de Cervera, enfront de l'estació de passatgers, i a l'altra banda de les vies eren carregades als vagons i facturades cap a Barcelona, on l'aigua purgant era envasada en ampolles de vidre i venuda per al consum a doll. Quan les botes d'aigua arribaven al moll de l'estació de Cervera, el meu pare era l'encarregat de la seva facturació i de trametre la documentació a l'empresa de Barcelona. Tanmateix i prèviament el meu pare havia de separar-ne unes quantes garrafes que portava al número 12 del carrer de les Verges (casa meva), on la meva mare venia l'aigua a doll en la botiga que hi havia a la primera planta. Tota aquesta activitat ens portà a una gran amistat amb els Ereunou de Rubinat. És per això que després del bombardeig a Cervera, del dia 3 de desembre de 1938, en què la casa de l'avinguda Catalunya on vivíem, des de 1936, quedà molt malmesa, el primer lloc, tot i ser molt llunyà, on vàrem anar a viure fou la casa que els Ereunou ens oferiren, situada sobre la mina d'aigua purgant, al costat mateix on hi ha la magnífica capella de Sant Romà i una boscúria inigualable.
Compartírem casa amb els Gabarró, veïns nostres a l'avinguda Catalunya, i foren uns dies molt feliços, sobretot per a nosaltres, la canalla. Una de les distraccions, a part de deambular pel bosc collint pinyes, aglans, mores, lledons..., era posar-se de peus i cames a la sèquia d'agua que formava l'aigua que no era utilitzada, la qual, a l'eixugar-se sobre la pell, ens deixava les cames totalment blanques!!! I en aquell temps era més que suficient perquè ens semblés un miracle.
És clar que una cosa és el món de la canalla i una altra molt diferent el dels adults. Viure a uns quants quilòmetres de Cervera per als pares era terriblement feixuc, primer per protegir-se i protegir-nos de les bombes, àdhuc proveir-nos de menjar cada dia, i viure en una casa on hi mancava de tot, fins i tot la llum, només teníem espelmes i no gaire estona. Per això recordo molt bé el que fou un gran esdeveniment quan un dia el meu pare portà de Cervera una llum de carburo, que a la nit feia tanta llum com si fos de dia.
Una situació així era gairebé insostenible. Llavors, la família Tella del carrer Sant Francesc i plaça del màrtirs, mercès a l'amistat amb la família Gabarró, ens oferiren compartir la cabana situada molt a prop de la capella de Sant Magí, a tocar del camí de la Cardosa, a la qual ens traslladàrem a peu i amb carro. Fins al final de la guerra compartírem cabana la família Tella, la família Gabarró i la família Vila del carrer Canceller Dou. Tot això queda enrere, però l'amistat amb les famílies que compartírem aquelles vivències es quedà per sempre més. I l'aigua de Rubinat continuà uns quants anys més com el més econòmic i més eficaç purgant que jo he conegut.
