Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arribada de l'aigua a Cervera. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arribada de l'aigua a Cervera. Mostrar tots els missatges

Una Aigua molt Eficaç. Revista SEGARRA- Núm. 309. Setembre 2022

 UNA AIGUA MOLT EFICAÇ


Fa una dies, una família em preguntà si en sabia alguna cosa sobre l'aigua de Rubinat, de la qual justament en parla, entre altres temes, els dossier de SEGARRA del mes passat. Tanmateix jo en puc explicar la meva experiència personal. Jo mateix vaig veure moltes vegades com l'aigua de Rubinat brollava de la mina, i fou durant uns anys la purga més eficient i també la més salada que mai he pres.


Jo vaig néixer a la casa número 12 del carrer de les Verges (avui Guinedilda), on amb els meus pares, avis i germans vàrem viure fins al 1936; i cito aquest lloc perquè és on a Cervera es popularitzà l'agua de Rubinat.


Als afores del poble de Rubinat i en plena boscúria hi ha la mina d'on brolla l'aigua i d'on la família de cal Ereunou la recollia i n'omplia unes botes de fusta que carregava en carros de cadenes (els carros de cadenes no tenien plataforma i en el seu lloc hi havia les cadenes que sostenien les botes), els quals conduïts per mules les traslladaven fins al moll de l'estació del ferrocarril de Cervera, enfront de l'estació de passatgers, i a l'altra banda de les vies eren carregades als vagons i facturades cap a Barcelona, on l'aigua purgant era envasada en ampolles de vidre i venuda per al consum a doll. Quan les botes d'aigua arribaven al moll de l'estació de Cervera, el meu pare era l'encarregat de la seva facturació i de trametre la documentació a l'empresa de Barcelona. Tanmateix i prèviament el meu pare havia de separar-ne unes quantes garrafes que portava al número 12 del carrer de les Verges (casa meva), on la meva mare venia l'aigua a doll en la botiga que hi havia a la primera planta. Tota aquesta activitat ens portà a una gran amistat amb els Ereunou de Rubinat. És per això que després del bombardeig a Cervera, del dia 3 de desembre de 1938, en què la casa  de l'avinguda  Catalunya on vivíem, des de 1936, quedà molt malmesa, el primer lloc, tot i ser molt llunyà, on vàrem anar a viure fou la casa que els Ereunou ens oferiren, situada sobre la mina d'aigua purgant, al costat mateix on hi ha la magnífica capella de Sant Romà i una boscúria inigualable.


Compartírem casa amb els Gabarró, veïns nostres a l'avinguda Catalunya, i foren uns dies molt feliços, sobretot per a nosaltres, la canalla. Una de les distraccions, a part de deambular pel bosc collint pinyes, aglans, mores, lledons..., era posar-se de peus i cames a la sèquia d'agua que formava l'aigua que no era utilitzada, la qual, a l'eixugar-se sobre la pell, ens deixava les cames totalment blanques!!! I en aquell temps era més que suficient perquè ens semblés un miracle.


És clar que una cosa és el món de la canalla i una altra molt diferent el dels adults. Viure a uns quants quilòmetres de Cervera per als pares era terriblement feixuc, primer per protegir-se i protegir-nos de les bombes, àdhuc proveir-nos de menjar cada dia, i viure en una casa on hi mancava de tot, fins i tot la llum, només teníem espelmes i no gaire estona. Per això recordo molt bé el que fou un gran esdeveniment quan un dia el meu pare portà de Cervera una llum de carburo, que a la nit feia tanta llum com si fos de dia.


Una situació així era gairebé insostenible. Llavors, la família Tella del carrer Sant Francesc i plaça del màrtirs, mercès a l'amistat amb la família Gabarró, ens oferiren compartir la cabana situada molt a prop de la capella de Sant Magí, a tocar del camí de la Cardosa, a la qual ens traslladàrem a peu i amb carro. Fins al final de la guerra compartírem cabana la família Tella, la família Gabarró i la família Vila del carrer Canceller Dou. Tot això queda enrere, però l'amistat amb les famílies que compartírem aquelles vivències es quedà per sempre més. I l'aigua de Rubinat continuà uns quants anys més com el més econòmic i més eficaç purgant que jo he conegut.


Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 309, setembre 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15


El Bon Gust i l'Estètica. REVISTA SEGARRA Núm. 300, desembre 2021 El Turista Pregunta

 El Bon Gust i l'Estètica

Sens dubte l'aigua és un bé essencial, imprescindible i necessari a Cervera i a la Segarra en general, i durant segles ha estat un problema per resoldre. No és estrany, doncs, que quan es portà l'aigua corrent a les cases, indústries i serveis de la ciutat, el fet fos un esdeveniment històric des de tots els punts de vista, tant particulars com industrials o recreatius. Era l'any 1782 quan Cervera comprà unes deus properes a Vergós Guerrejat per resoldre definitivament el servei d'aigües a la població. Encara, però haurien de passar uns anys més de penúria fins que al 1862 arribava el ferrocarril a Cervera.

Les màquines funcionaven a vapor i per tant calia disposar de molta aigua. Per aquest motiu l'empresa comprà uns quants títols, és a dir, un contracte per rebre aigua a l'estació, i això "destapà" l'inici de la compra de títols per part d'empreses i particulars i la venda de plomes amortitzables a 24 rals mensuals. Fou així que els dies 1, 2 i 3 d'octubre de 1864 l'aigua entrava als dos dipòsits de recepció, i a l'ensems s'omplien les cisternes grans, des d'on passava al dipòsit elevat des del qual es canalizava i distribuïa a la ciutat.

Un dipòsit que encara avui podem admirar, tot i que ja no distribueix l'aigua atès que aquesta arriba als domicilis a pressió. És ben cert que tot aquest projecte comportà una gran inversió, i més si ho situem en aquells anys i tenim en compte que hi havia tot un conjunt format per dues fonts monumentals, a la plaça Sant Miquel i a la plaça Major (encara hi és), i unes quantes de més petites i dos safareitjos públics per a les famílies que no podien pagar la compra d'una ploma. Avui dia encara podem admirar també molt bona part de tot aquest patrimoni. 



En un itinerari turístic, sorgiren comentaris com: "Si es preservarà o restaurarà". I la resposta fou que sí. És cert que falta ja alguna peça del conjunt, però esperem i desitgem que el que tenim es protegeixi, millori i formi part del gran patrimoni cerverí per sempre.

Tot el projecte i realització potser s'hauria pogut fer amb meys pressupost, de forma molt senzilla amb dues cisternes a nivell del terra i amb quatre reixes de ventilació, però aquells anys es valorà tota l'obra, evidentment, com a necessària per subministrar aigua a la ciutat. Està clar també que l'obra hagi esdevingut un valuós parimoni artístic al llarg dels anys i dels segles, amb la qual cosa s'ajuntaren dos conceptes: la pràctica i l'estètica, cosa que aconseguiren amb escreix: dues grans cisternes amb espectaculars voltes de totxo suportades per un mur central d'arcs que permeten ajuntar tota l'aigua que s'emmagatzemava i que posteriorment era elevada al gran dipòsit des d'on era distribuïda a la ciutat, de forma natural.

Avui el servei d'aigua a la població és molt diferent i efectiu, però tenim l'honor i el goig de contemplar tota l'obra on l'estètica predomina en tota la instal.lació, ja que també comptava a més amb dues cisternes més petites que rebien l'aigua per a la seva depuració, des d'on tot seguit passava a les grans. Tot  el conjunt està cobert per un tancat de pedra vista que forma una gran plataforma on hi ha situats els respiradors que mantenien l'aigua potable, de forma ben visible, uns de forma quadrada i la central cilíndrica, on s'hi poden apreciar el gust per l'arquitectura. Sobresurt en tot el conjunt el gran dipòsit distribuïdor, on també s'hi pot apreciar el bon gust d'arquitectes i constructors, el qual fins i tot disposa d'una artística font pública adossada al dipòsit.

En anys posteriors a l'arribada de l'aigua corrent, era molt habitual que col.legis o particulars fessin trobades, berenars, excursions i caminades als dipòsits. En primer lloc perquè era un lloc una mica llunyà del centre, però també perquè era un lloc agradable i acollidor. Avui no és tan lluny però estan situats a l'entrada est de la ciutat, i per tant són una bona salutació per als visitants, a banda que el conjunt continua sent acollidor i artístic, i ens recorda la història i també que la utilitat pot anar ben agermanada amb el bon gust i l'estètica.


Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 300, desembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31





El Campanar de Sant Antoni

  EL CAMPANAR DE SANT ANTONI Dir campanar a les dues columnes de totxo i una petita campana, pot semblar exagerat. Tanmateix l'església ...