Motos i Motoristes. Revista SEGARRA, Núm. 346 octubre 2025. El Turista Pregunta

 

MOTOS I MOTORISTES

Ja fa una quants anys que a Cervera el so de les motos circulant, o aparcades, és més que habitual. Això passa d'ençà que el Marc Márquez, i ara també el seu germà Àlex, fan sentir el nom de Cervera arreu del món. Tots dos triomfen en les curses de motos en què participen i sovint guanyen. Aquests dos fills de Cervera ens donen la satisfacció, l'orgull i l'alegria quan guanyen i quan ho fan posen el nom de la nostra ciutat en molts punts de tot el món.

És per això que esperem que per molts anys puguem gaudir de les seves gestes tots els cerverins i cerverines. Des del primer títol que guanyaren, en aquest cas el Marc com a Tro de Cervera, ja va quedar associat al nom de Cervera. I és que també el nom de Cervera és únic, i per això al principi quan algú buscava als mapes per situar-lo ràpidament, aviat quedà palès que parlaven de l'única ciutat que porta el nom de Cervera sense cap afegit. Si mirem mapes trobem Cervera del Río Alhama, Cervera de Pisuerga, Cervera del Maestrat, de la Marenda, de Buitrago... Però per trobar la Cervera dels germans Márquez només cal trobar Cervera, sense cap afegit i sense cap dubte, capital de la comarca de la Segarra, una comarca de Catalunya.

Fa uns dies, ensenyant Cervera, a l'acabar de seguir el Cap Corral, al final del carrer Santa Anna i a l'inici de la rambla de Lluís Sanpere, trobàrem un aparcament ple de motos que gairebé sempre està ple, i per aquest motiu el visitant preguntà: "Teniu moltes motos a la ciutat, oi?" I la resposta invariable va ser que sí, que a la ciutat en circulen moltes però no són totes aquí. 

La realitat és que els germans Márquez atreuen molts visitants, sobretot joves que volen gaudir de prop tot el que es refereix a aquest esport i que els Márquez han popularitzat amb el triomf de campions del món diverses vegades, fets que han convertit Cervera en un pol d'atracció, especialment en aquesta cantonada on hi ha una gran botiga on hi trobem records de tot el que han aconseguit. També en trobem en forma d'imatges d'audiovisual que fan reviure als i les fans els triomfs aconseguits.

I a tot això cal afegir-hi, i no menys important, que a l'entrar al carrer Major, i concretament al 93 metres (l'any que nasqué el Marc), hi trobem el museu ubicat a la planta baixa de la Casa Duran, i que ha esdevingut un dels museus més visitats, molt més enllà de les fronteres municipals. Un museu on el contingut explica els triomfs i tot el que envolta aquest món de la moto.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 346, octubre 2025

Secció: El turista pregunta, pàg. 20.

Un Balcó Panoràmic- Revista SEGARRA, Núm. 340 abril 2025. El Turista Pregunta

 UN BALCÓ PANORÀMIC

En un temps no gaire llunyà, els carrers majors de pobles i ciutats, generalment, eren els més importants, i per això se'ls anomenava "major". Tanmateix en aquests últims anys han perdut bona part dels motius pels quals eren els "majors". Habitualment eren residència de persones representants d'entitats, càrrecs polítics, la rectoria, el degà, el síndic, etc. Avui encara s'hi observen i s'hi mantenen uns quants testimonis amb edificis i persones amb activitat comercial, intel.lectual, o judicial que el dignifiquen al més alt nivell.

Gairebé tots els itineraris turístics que efectuem passen pel carrer Major, i molts visitants observen i comenten el poc moviment de persones i activitats, i pregunten el perquè, tot i que molts també afirmen que hi ha molts pobles on també veuen el mateix context: poc moviment. Naturalment avui seria impossible ubicar-hi aquella activitat intel.lectual, comercial o festiva; la població és més nombrosa i la forma de viure ha canviat. 

Tanmateix és bo recordar aquell carrer Major pletòric d'activitat comercial, intel.lectual i política, i el gran paper que hi tenien els balcons que amb la seva perspectiva eren llocs per  contemplar i gaudir de l'"espectacle".

Al carrer Major hi ha un balcó que sobresurt de la mateixa casa i per tant la visió és llarguíssima i permet veure gairebé tot el carrer sense molestar ningú, i es conta que fou un regal del senyor de la casa a la seva esposa en un temps que no existia la televisió i hi havia poca ràdio, i per tant la vista des del balcó, amb el moviment comercial, intel.lectual o festiu era tot un món digne de ser gaudit. El balcó es coneix popularment com el de la senyora.

Sortosament el balcó encara hi és i ens fa reviure i recordar temps passats.

El progrés canvia les coses i els llocs, però els edificis importants encara hi són, i ens omple d'orgull tenir un carrer Major que no es veu com anys enrere, i per això al passar-hi turísticament ens sorprèn en tots els sentits. En el context actual seria gairebé impossible celebrar-hi el mercat setmanal que ocupa tot el carrer Guineguilda, la plaça Universitat, carrer i plaça Santa Anna i rambla Lluís Sanpere, però per contra al carrer Major tot l'any s'hi celebren activitats de tot tipus perquè compta amb els edificis adequats: la Casa Duran, Sant Agustí, la casa Dalmases, l'auditori municipal, la residència Mare Janer i Sant Joan, i en tots ells s'hi desenvolupen activitats culturals, econòmiques, residencials, musicals o comercials.

Quan ho comparem amb temps passats sembla talment com si no s'hi fes res, però són centenars de persones les que durant l'any deambulen pel carrer Major en un sentit o altre per diferents motius, i ho aniran fent com s'ha fet durant segles. Hem parlat del moviments interior del carrer però cal tenir presents les vistes panoràmiques del darrere de les cases-habitacle que donen tant a sol ponent com a sol ixent, i és un privilegi per als que hi viuen.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 340, abril 2025

Secció: El turista pregunta, pàg. 29.

El Carrer Burgos. Revista SEGARRA , Núm. 339, març 2025. El Turista Pregunta

 EL CARRER BURGOS

Una bona nit, explicava una part de la tercera guerra carlina i ens trobàvem a l'inici de la plaça Universitat cantonada amb el carrer Burgos, i a l'esmentar el nom del carrer un visitant d'entre el grup que fèiem l'itinerari preguntà: "Com és que Cervera té un carrer amb aquest nom?" I la resposta fou que aquest carrer tingué una importància molt notable en aquella guerra carlina que finalitzà el 1876. Ja feia més de quaranta anys que les dues forces enfrontades, és a dir, els partidaris de Carles M. Isidre de Borbó, coneguts com a carlins o carlistes i el partit dels liberals. Cervera ja s'havia mostrat liberal i el seu exèrcit controlava totalment l'edifici de la Universitat convertit en caserna, i a l'exterior, al carrer Burgos (avui més conegut com carrer Travesser) hi havia un regiment de tropa anomenat Burgos, origen d'aquest nom.

El comandant, de cognom Ballesteros, que controlava el baluard que representava la Universitat, la feu fortificar aparedant un tram a cada finestra i especialment les portes, amb partes esmerletades i espitlleres, on col.locà tambors per vigilar a dreta, a esquerra i al davant, a més de soldats que vigilaven les vint-i-quatre hores del dia; i per si això no fos prou, ordenà l'enderrocament de l'alçada d'algunes edificacions que sobrepassessin l'alçada de la Universitat, i així fou com el campanar de l'església de Sant Antoni quedà tal i com encara es veu avui, amb el magnífic campanar romànic rebaixat i que mai més s'ha recuperat.

Cal recordar que el comandant Ballesteros va ordenar a la Paeria  de Cervera que executés aquesta ordre. La Paeria, però, s'hi va negar i llavors el comandant proclamà un decret adreçat a la població per mobilitzar uns quants obrers, però no se'n va presentar ni un. Aleshores ho va ordenar als soldats i  l'església es va quedar sense el campanar i també sense la teulada.  La Universitat quedà malmesa i altres edificis també, i com sempre el que hem de lamentar és la pèrdua de persones innocents, mortes, perquè dos mandataris i l'estructura que arrosseguen provoquen una guerra, i sacrifiquen persones de totes les edats que per força hi han de participar.

Al finalitzar el conflicte bèl.lic queden les seqüeles; els morts, els ferits, les destruccions i el trist record dels llocs, com els carrers Combat (per això té aquest nom), que fou un escenari terrible en la lluita cos a cos, o Victòria, que es troba a tocar i està dedicat als guanyadors. Al carrer Combat hi havia un petit canó, situat al terrat d'una casa, que disparava contra l'enemic; l'impacte dels projectils es podien observar a la casa que feia cantonada entre l'avinguda Catalunya i el carrer Victòria, avui enderrocada per la construcció de ls rotonda actual. I també se'n poden observar actualment a la façana de la Universitat, a la torre que avui allotja la seu de la UNED.

Aquella guerra finaltzà i alguns noms de carrers quedaren per al record: Combat, Burgos, Victòria i també carrer Sòria, en record del nom d'un regiment militar. La Universitat quedà molt malmesa i fou un presidi fins que el 1887 es va cedir l'edifici als pares Claretians, els quals el van dignificar plenament i hi van adaptar un col.legi públic fins al juliol de  1936, quan passà a ser un hospital amb 750 llits; per aquest motiu va ser bombardejat i a partir de 1939 convertit en camp de concentració militar. Amb el pas dels anys, però, i fins avui, és un baluard de la cultura, l'ensenyament i la informació.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 339, març 2025

Secció: El turista pregunta, pàg. 22.

El Carrer Barcelona. Revista SEGARRA. Núm. 337, gener 2025. El Turista Pregunta

 El Carrer Barcelona

Una nit que realitzàvem un titnerari per l'exterior de Cervera, férem una aturada a tocar del riu Ondara des d'on es podia comtemplar, amb molta perspectiva, la ciutat protegida per la muralla, i també pels tres portals d'entrada, els quals s'anaren obrint d'acord a les noves formes de viatjar o transportar mercaderies. Cervera havia nascut cimbellada per protegir-se i protegir les persones que transportaven tota classe de mercaderies d'un lloc a un altre, i des d'aquell indret podíem observar el nivell on situaren els esmentats portals: el més planer, obert a l'actual plaça de Sant Cristòfol; el del mig, a l'actual plaça de Catalunya, i el dels Pous, el més elevat.

Cervera naixia a principis del segon mil.leni i es consolidava com a punt de referència i seguretat, ja que Lleida l'any 1149 ja fou el punt més avançat del Principat de Catalunya, i per tant el trànsit de persones i mercaderies s'intensificà i naturalment modernitzà. El portal més elevat, el dels Pous, ja no era adequat per a carros amb mula, i per això s'obrí el del la plaça de  Catalunya, més planer, i amb l'edificació i obertura del carrer Barcelona es va facilitar l'accés des del portal de Sant Cristòfol, on era més fàcil accedir-hi amb carros de mules i carruatges.

Llavors un participant de la ruta preguntà: "Per això el carrer es diu de Barcelona?" Resposta: per això i molts  altres motius. Amb l'adveniment del trànsit de carros, tartanes i carruatges sorgiren altres vies alternatives. És per això que Cervera va quedar molt apartada del trànsit general, ja que la vall de l'Ondara  era més planera i la feia servir el trànsit provinent de Barcelona o de Lleida. Tant si era per l'est com per l'oest, de forma natural Cervera  quedava  al marge de gairebé  tot el trànsit. El que venia de Barcelona, a l'arribar a Montmaneu seguia cap a Sant Antolí, Sant Pere dels Arquells, Vergós i, seguint el riu, cap a Tàrrega. Per tant Cervera quedava aïllada, i l'altre camí pla era Montmaneu, la Manresana, Guissona i el riu Sió, i per tant també quedava fora de la circulació per aquests camins.

Calia cercar solucions i es van fer proves per canviar la situació, com per exemple allotjar personatges i acompanyants. Es tancava el camí reial i es desviava el trànsit de compradors i venedors cap a dins de la vila, on un vigilant cobrava un peatge; però això eren mesures excepcionals i impopulars, i al tornar a la normalitat la vila quedava relativament aïllada i també molt perjudicada ecòmicament.

Ja el 1440 els paers de Cervera feren una petició al comte de Barcelona, Joan I, per tal que els camins s'anomenessin camí del blat Cervera-Barcelona, i fou un encert ja que Barcelona creixia fortament i per tant el consum, i a l'ensems s'acordà donar el sobremon a la Segarra com el graner de Catalunya.  A tot això al llarg dels anys s'hi afegiren les ametlles, les olives o la vinya, i també prosperaren les fàbriques de farina, pasta de sopa, vins i alcohols, galetes, oli, embotits o seleccionadores d'ametlles. Més endavant, el 1862, arribà el ferrocarril que amplià la prosperitat extraordinàriament, encara que també alguna guerra ho canvià tot, com la més recent, la del 1936-39, ja que un cop acabada els guanyadors optaren per un altre transport més contaminant: les carreteres, que actualment estan farcides de camions en detriment del ferrocarril. L'Estat espanyol és a la cua d'Europa en transport per ferrocarril, molt més econòmic i menys contaminant.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 337, gener 2025.

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 37

aforcat.blogspot.com

El toc de reconeixement. Revista SEGARRA Núm. 336, desembre 2024- El Turista Pregunta

 El Toc de Reconeixement

El propassat 17 de novembre es va fer un acte de reconeixement al saló de plens de la Paeria de la ciutat de Cervera, i en el moment que el paer en cap Jan Pomés feia el lliurament de la medalla, el grup de Campaners de Cervera posaren en moviment les campanes del campanar de Santa Maria per fer el Toc de Reconeixement a una persona, i fou llavors quan jo, per primera vegada, vaig preguntar: "Quan es crearen aquest toc i les seves particularitats?" I la resposta molt ben documentada me la va donar el grup de Campaners.

L'any 2012 es van commemorar els 90 anys del professor, editor, escriptor, poeta, etc, Ramon Turull (1922-2003), i el dia 17 d'abril d'aquell any va tenir lloc una ruta literària que finalitzà a la plaça Major amb un toc de campanes. El Centre Municipal de Cultura, que coordinava l'activitat, va proposar al grup de Campaners la possibilitat d'oferir un toc diferent aquell mateix dia, i els campaners no solament acceptaren de col.laborar-hi sinó que durant la junta del dia 12 d'abril acordaren personalitzar-lo en reconeixement a qui fou cerverí d'excepció, el Ramon Turull, i a la vegada deixaren establert aquest toc per a successives ocasions i circumstàncies en què els campaners creguin adient retre un especial record a persones o entitats que en puguin ser mereixedores. 

El toc és així: uns repicons donen pas a un bilandó curt i l'entrada en solitari de la campana Carranca, la qual, amb l'excepció del Seny Major, tindrà l'acompanyament de les quatre campanes restants, que de petita a gran van entrant en joc. La durada és la que es considera oportuna i el toc s'acaba en sentit invers al de l'entrada, ja que les quatre campanes van callant per deixar el protagonisme a la Carranca, per tal que tanqui en solitari aquest toc, el qual es repetirà en tres ocasions amb idèntica execució.

No oblidaré ami aquell 17 de novembre de 2024 i l'emoció que vaig experimentar al sentir els tocs de les campanes que tant estimo, en el moment que el paer en cap em feia entrega de la primera medalla de Cervera, i que tocaven per a mi!!! 

I una vegada més vull agrair a tot el consistori i l'acompanyament en aquest acte, així com també a la família, al grup de Campaners, a tantes persones que hi van assistir i a tantes que no però que m'ho han fet saber per diferents mitjans, i a Protocol de la Paeria per la perfecta organització.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 336, desembre 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37

"L'Agrícol" Revista SEGARRA. Núm. 334, Octubre 2024. El Turista Pregunta

 "L'Agrícol"

En aquests últims vint anys he respost a El Turista Pregunta sobre moltes cases, institucions, persones, personatges, congregacions, convents, celebracions, fets polítics, etc., en el marc del Carrer Major de Cervera, un carrer que al llarg dels segles ha viscut i guardat molts dels fets més importants de la vila, poble o ciutat de Cervera, en les seves cases, famílies, persones i persontages. He pogut respondre en més de vint-i-cinc escrits, cosa que agraeixo als mitjans que ho han publicat.

Fa ben poc, en un itinerari nocturn, ens situàrem enfront de la casa on actualment "descansen" alguns estris i vestimentes que algunes entitats utilitzen per alegrar-nos les festes populars de la ciutat. Al llarg dels segles, però, també ha estat una casa-palau, on en el segle XV ja la Generalitat de Catalunya hi establí una de les deu delegacions que repartides per tot el Principat donaven assistència administrativa als ciutadans.

És per això que a la llinda d'un dels balcons de l´edifici hi ha l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi i la data de 1576, i tota la casa s'habilità per a aquesta institució de la mà dels mestres d'obres, de molt reconegut prestigi, Antoni Sala i Bernat Giral.

Els anys van passant i els segles també, i aquesta casa ha tingut moltes altres activitats administratives, culturals, educatives, econòmiques i esportives. Per tant no és estrany que hagi arribat als nostres dies amb servei i utilitat, perquè sempre se li ha trobat una forma o altra d'utilització. En aquest últim itinerari sorgí la pregunta: "Per què durant un temps aquesta casa fou coneguda com l'Agrícol? I la resposata fou: "L'any 1900, en l'edifici s'hi instal.là la Cambra Agrícola, que al cap d'un temps es popularitzà com l'Agrícol, degut a altres activitats que s'hi realitzaren".

Anem uns anys enrera, quan el 1895  naixia a París el cinema de cara al públic, i el dia 3 de juliol de 1905 arribava a Cervera, al teatre Principal. A Cervera sorgí un empresari, el Josep Prunés, que l'any 1907 instal.là al carrer Major, en el lloc on havia desenvolupat les seves activitats la Cambra Agrícola, una sala edicada a projectar-hi cinema, no cal dir que amb gran èxit, que esdevingué popularment com l'Agrícol. Les persones que podien pagar 0,15 cèntims de pesseta, els diumenges ja podien visionar cine, i molts dels assistents també seure en una cadira, un fet important ja que no tothom podia fer-ho. Amb els temps s'amplià l'oferta a nens i nenes de fins a 10 anys, mitjançant el pagament de 0,10 cèntims. No cal dir que les pel.lícules eren mudes. Ja el 1918 l'empresari introduí música de piano i en diferents pauses explicava de viva veu l'argumentari de la pel.lícula, i un anys després  les pel-lícules ja es podien veure amb electricitat, tot un esdeveniment!!!

El 1936, el Casal de Cervera estrenava a la seva sala una pel.lícula sonora!!! Havien passat molts anys, però moltes generacions gaudiren d'aquell fenomen de veure cinema en una pantalla, de veure persones representant uns fets o de llocs que només havien pogut veure en una fotografia o un dibuix. L'Agrícol va permetre durant uns anys veure les primeres projeccions de cinema, només els calia anar al carrer Major de Cervera i pagar 0,15 cèntims.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 334, octubre 2024

Secció: El turista pregunta, pàg. 35

Magdalena de Montclar- Revista SEGARRA, Núm. 332. Agost 2024. El Turista Pregunta

 Magdalena de Montclar

 Des de sempre, quan rebem un grup de turistes, ja sigui amb autocar o amb cotxes particulars, els acompanyem fins a la plaça on deixarem els vehicles i des d'on iniciarem l'itinerari escollit. Fins fa poc aquesta plaça era la de Pius XII, però actualment es diu Magdalena de Montclar.

Quan advertim que si algú es perd els vehicles seran en aquesta plaça, a molts visitants se'ls desperta la curiositat i pregunten qui fou Magdalena de Montclar. I és llavors quan explico la seva trista història. Seria molt senzill dir que fou una dona acusada de ser bruixa, condemnada a pena de mort i finalment executada. Però la història és més llarga; la Magdalena s'havia escapat de la presó de Montclar i vingué a refugiar-se a Cervera, ja que sabia que el consell cerverí era molt més benigne que el d'altres llocs. Evidentment això provocà un xoc de competències entre administracions, és a dir, si es jutjava a Montclar o a Cervera, i l'autoritat competent determinà Cervera i amb criteris ben  diferents, ja que fou condemnada a mort. L'execució, però, l'hagué de dur a terme un botxí de Cardona, Jaume Rosier, atès que el de Cervera es negà a executar la sentència.

Ja sabem que en aquells temps la bruxeria era exclusiva de les dones, però cal recordar que mentre durà la seva persecució, amb acusacions de tenir poders màgics i, suposadament, pactar amb el diable, el consell cerverí obrà més sensatament, i així ens ho diu la història: el 1545, una dona de nom Margarida fou acusada de bruxeria però alliberada sense càrrecs; el 1548, a la Maria la condemnaren a marxar de la vila; el 1617, a una altra Magdalena tampoc la condemnaren i fou posada en llibertat; el 1620, la Caterina fou acusada també de bruxeria però posada en llibertat sota fiança, i el 1640, una altra dona que també es deia Margarida fou jutjada per bruxeria i desterrada cinc anys. 

Com veiem les condemnes eren dolentes, però no eren a mort, i en aquest sentit cal recordar que el consell de Cervera no seguia la norma general que era detenció, acusació, tortura i mort. No es pot dir que un desterrament o una fiança per fer "bruxeria" fossin sentències justes, però eren un mal menor.  Sembla mentida que alguns homes administradors de justícia poguessin creure que aquelles dones acusades tenien pactes amb el diable, i que en nom d'això apliquessin tortures i matessin durant els segles XV i XVII.

Però també avui en dia tenim notícies de tot el món, properes i llunyanes, de fets que no són gaire diferents als d'aquells segles, i que en nom de la llei establerta pels governants també comporten disbarats, per no dir una altra cosa, sobre persones o entitats, que reben acusacions que no semblen equitatives.

Sabem que el més preuat que tenim és la vida, i per tant era important que aquelles dones acusades poguessin salvar la vida. Això no treu que tant en aquells segles com en l'actual el desterrament sigui una condemna justa. Hi havia desterrament per sempre i altres que duraven cinc anys. No havia de ser fàcil viure i sobreviure, i més si es té en compte que la persecució de la bruxeria durà més de cent anys!!!

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 332, agost 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 22

Benvingut Ferrocarril. Revista SEGARRA, Núm. 331, juliol 2024. El Turista Pregunta

 Benvingut Ferrocarril

Quan l'any 1860 arribà el ferrocarril a Cervera, el tren provocà un trasbals positiu en tots els ordres: económic, industrial, social, cultural... El  ferrocarril canvià totalment la manera de viure de moltes famílies, i en general la de tothom. El nou model de transport de persones i de béns amb el ferrocarril transformà la forma de viure de Cervera i de la comarca, i moltíssimes persones s'incorporaren a aquest món laboral i social d'una manera o altra: des de maquinistes, fogoners, interventors, caps d'estació, caps de taller, caps de brigada, sobreestants, caporals i càrrecs del més alt nivell, fins a obrers per al manteniment de l'estació, vies, magatzems, tallers...

Quan s'inicià el projecte poc es podia pensar l'extraordinària repercussió (o sí) que tindria, malgrat que 150 anys enrere en general es tocava molt de peus a terra, com se solia dir. El projecte havia de moure unes 20 persones com a passatgers i per altra banda havia de transportar gra, farina, vi, palla, bestiar i adobs, en total i aproximadament uns cinquanta quintars de càrrega!!! I tot aquest moviment es materialitzava a banda i banda de les vies del tren de l'estació actual, en una esplèndida realitat amb centenars de viatgers i milers de tones de productes transformats, i així gairebé durant un segle. Fou aquí, explicant tota aquesta argumentació a uns visitants nocturns, quan em preguntaren: "I així com canvià aquesta forma o tendència?" L'any 1923 (fa cent anys) arribà a Cervera la carretera N-II, que anava de Madrid a la Jonquera. Va ser una obra molt ben construïda, ja que actualment encara podem veure i trepitjar les llambordes originals a Vergós i també a Sant Francesc, a Cervera, serpentejant fins a l'entrada de l'actual túnel (una autèntica meravella).

Finalitzada la Guerra Civil, el 1939 vingueren altres polítiques amb criteris ben diferents i gairebé tot el transport s'inicià i continuà per carretera. Tot aquell moviment  comportà la vinguda de treballadors i famílies d'altres contrades que s'incorporaren a les activitats culturals i intel.lectuals, als col.legis o a les associacions esportives. A Cervera en tenim molts exemples de persones que passaren a formar part de la nostra xarxa, i en aquest cas que explico som família. A la foto del present article hi ha el maquinista de vapor, el Joaquim Sarrate, a qui no vaig conèixer, però sí que vaig conèixer el seu descendent Joaquim Sarrate, casat amb la meva cosina Carme Llamas Forcat i pares de l'Armand Sarrate. Aquest es va casar amb la Montserrat Canal i van tenir dues filles, la Montserrat i la Judit. Elles tres actualment porten de forma magistral la impremta Minerva fundada pel meu padrí, l'Armand Llamas.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 331 juliol 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37 

Vidal de Montpalau. Revista SEGARRA. Núm. 329, maig 2024. El Turista Pregunta

 Vidal de Montpalau

Un dels carrers més importants de Cervera és el conegut carrer Vidal de Montpalau, en honor a un home que, en la seva forma de fer, ultrapassà les fronteres municipals de Montpalau, de Cervera, de la comarca de la Segarra i molt més enllà, perquè la seva mentalitat era "fem" i no "feu" o "faig". Fou una persona proverbial, natural i valenta, i al seu entorn, amb la màxima senzillesa però de forma enèrgica, va saber mobilitzar i entusiamar centenars de famílies pageses de la comarca de la Segarra, moltes de les quals vivien amb més o menys estretor. Amb molta tenacitat va iniciar una nova manera de treballar, i amb el fruit de l'esforç i l'estalvi aconseguí una gran millora en el cultiu i el rendiment de la terra.

Sense mobilitzar centenars de persones al carrer, sense trencar ni embrutar res, va saber crear un conjunt d'activitats sota el nom de Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca que aportaren treball i per tant beneficis a centenars de persones que, directa o indirectament, hi participaren. És clar que necessitaren diners, i molts, perquè a més tot el projecte realitzat es feu amb la màxima efectivitat, i sense oblidar l'elegància i el bon gust, sobretot en  l'espectacular torre de la fàbrica de farina (la Farinera), visible des de tota la comarca i testimoni d'una gran realitat. Quan a Anglaterra "esclatava" el Modernisme de la mà de Simon Blake, Catalunya l'incorporà ràpidament. I a Cervera, naturalment, també en tenim nombrosos exemples: el més significatiu, la Farinera dissenyada per Cèsar Martinell (deixeble d'Antoni Gaudí). 

Avuí, cent anys després de la seva construcció, és admiració de centenars de persones que visiten la ciutat, i és que aquells homes fundadors volgueren fer una fàbrica rendible econòmicament i també saludable laboralment per als seus treballadors. Hi havia llum natural des del soterrani fins a la part més alta, i estava tot molt mecanitzat: les màquines funcionaven gràcies a un motor que movia els embarrats amb politges de diferent diàmetre i corretges de transmissió que travessaven els sostres i els terres. Això feia que des del moment que entrava el gra de blat a la tremuja i arribava al lloc de carga transformat en una saca de 100 kg de farina en un temps de 4 minuts, el treballador no hagués de tocar el producte en cap moment. I el mateix passava amb la sèmola, el segó o les terceres. 

M'agrada explicar tot això perquè el meu pare en fou testimoni, ja que des de la seva construcció hi treballà primer de manobre i fins a la jubilació a la secció d'empaquetar, i d'alguna manera jo també en alguns temps hi vaig participar, ja que unes setmanes li portava el dinar i unes altres el sopar, ja que acostumaven a fer molta producció que emmagatzemaven per tal que el Sindicat pogués vendre el producte tot l'any, i així la farinera parava a l'octubre i els mateixos treballadors anaven a treballar al molí de l'oli.

Han passat 100 anys des de la fundació del Sindicat, com a conseqüència de la necessitat que els productors poguessin fixar preus més justos i no acceptar els que marcaven els majoristes. Naturalment van necessitar diners i posaren a la venda accions a 0,60 cèntims de pesseta, i aconseguiren 9.500 pessetes (57 euros) amb les quals compraren la parcel.la  per ubicar-hi tot el complex que al llarg dels anys acompanyà la farinera: les oficines administratives, una filera de forns per coure el pa, el molí d'oli, la ferreria, el taller mecànic, pinsos, verema... D'aquí han sorgit frases tan significatives com "ajuda'm i t'ajudaré" o "tenim les torres més importents de tot el territori: el campanar de Santa Maria, símbol de la fe; les àligues de la Universitat, símbol de la ciència, i de la farinera, símbol del treball".

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 329, maig 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37

L'Avinguda Francesc Macià. Revista SEGARRA, Núm. 328, abril 2024. El Turista Pregunta

L'Avinguda Francesc Macià

Era l'any 2009 quan, com cada any (i ja en fa vint que ho fem els dimarts d'agost a la nit) fèiem un itinerari per donar a conèixer coses de Cervera, i en aquest cas portava per títol Carrers per a la Història i Història dels Carrers. És natural que a l'explicar l'avinguda Francesc Macià sorgís una pregunta: "I quina vinculació tingué Francesc Macià amb Cervera?" Resposta: Doncs molta i molt important, ja que vingué a Cervera com a president de la Generalitat de Catalunya el 25 de maig de 1931, i aquell dia es donà el seu nom al que fins aleshores era el carrer de les Verges. Tot seguit, aclamat per la gentada que omplia els carrers, anà fins a la Paeria. 

Cal recordar que a Cervera, el dia 14 d'octubre de l'any 1359, fou elegit Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, com a primer president de la Generalitat de Catalunya, la institució governamental més antiga del món, i és per això que no sorprèn que Francesc Macià, al visitar la ciutat, fos aclamat per doble motiu: pel que representava i perquè a més era un home molt apreciat, i allà on anava provocava un entusiasme extraordinari, especialment entre el que llavors s'anomenava classe obrera, la qual desitjava fer realitat el que l'Avi (així era conegut Francesc Macià) reclamava per a tothom, tindre una "caseta i l'hortet". Sortosament moltes famílies ho aconseguiren i avui em podem veure exemples al carrer Verge del Camí i a les avingudes de Manresa, del Mil.lenari o de Catalunya... Jo mateix vaig poder gaudir-ne a la casa pairal, fins al dia del meu casament.

Amb el pas dels anys i potser perquè les circumstàncies van canviant, en aquell cas sortíem d'una dictadura, recordo  que als anys trenta l'entusiasme era molt potent (1930 al 1936). El diputat Joan Comorera vingué a Cervera i en el seu recorregut anà cap al passeig de l'Estació (hi havia molta gent) a visitar el Centre Obrer Instructiu d'Unió Republicana, on des de la finestra faria una al.locució. I jo hi vaig ser perquè anava amb els meus germans, el Manel i el Josep Maria, 9 i 5 anys més grans que jo. 

Això avui no tindria gaire importància, però en aquells anys la canalla no podíem anar al passeig de l'Estació perquè era a tocar d'on passava el ferrocarril!!! 

Posterioment hi van posar diversos trams de tanca, des del pas a nivell de la carretera de les Oluges fins al camí de Tordera. Una tanca que cal admirar, no solament per la seguretat que donava, també per la seva forma, construcció i cost econòmic.

La línia Lleida-Cervera-Manresa fou importantíssima per a Cervera, i ho demostra que a Cervera s'hi instal.là el dipòsit de màquines del ferrocarril, on s'hi feia el manteniment i la restauració de les màquines del tren i d'on precisament sortien bona part de les tanques de protecció que he esmentat. Les màquines funcionaven a vapor i al redós de la caldera on cremava el carbó hi havia uns tubs d'uns 6 mm de diàmetre i 5 m de llarg plens d'aigua que la caldera feia bullir per fer el vapor i posar en funcionament la màquina. Els esmentats tubs, naturalment es desgastaven amb el foc constant, i al posar-ne de nous, què en feien dels tubs vells? Es guardaven i després es tallaven a mida per fer les tanques de protecció que privaven l'accés de persones a la via del tren!!! En alguns trams encara els podem admirar, fins i tot en algunes ocasions la companyia del ferrocarril els posava a la venda i eren transformats en baranes de balcó o tanques que encara també podem veure. 

Això era una economia totalment diferent, ja que l'esperit de l'estalvi imperava en tots els sectors.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 328, abril 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 33

Tres Personatges Austriacistes. Revista SEGARRA, Núm. 327, març 2024. El Turista Pregunta

 Tres Personatges Austriacistes

Moltes vegades, al sortir de la visita a la Universitat de Cervera, d'entre els visitants sorgeix una pregunta-comentari: "A mi sempre m'havien explicat que un cop finalitzada la guerra de Successió, Felip V volgué premiar  la constante lealtad de Cervera a mi persona durant aquella guerra". Però aquesta argumentació xoca amb diferents fets que desmenteixen aquella constante lealtad a mi persona, sobretot quan ensenyem el llibre de Consells de la Paeria, on s'explica l'acord de continuar la guerra contra aquest monarca; també aconsellem que visitin l'Arxiu Comarcal, ubicat al mateix edifici de la Universitat, o que comprin el llibre Documents de la Cervera austriacista durant la guerra de Successió (1705-1713) del doctor en Història, Josep M. Llobet i Portella, ja que tant a l'Arxiu com al llibre podran llegir els 120 documents que mostren i demostren la realitat del que succeí. Després emprenem el camí fins a la plaça Major i en el seu trajecte anem trobant els llocs històrics on succeïren uns fets relacionats amb aquell enfrontament bèl.lic que s'iniciava, després de la mort de Carles II de Castella, entre Felip d'Anjou (Felip V) i Carles III.

Deambulant pel recorregut ens aturem al punt més trist d'aquella guerra: la plaça Santa Anna, on es mobilitzaren 60 homes per  anar a la defensa de Barcelona, i en una altra data, 140 homes per anar a fortificar Lleida. Entrem al carrer Major i molt aviat trobem la casa dels Montaner, on Joan de Montaner organitzà, juntament amb altres prohoms, el sometent amb 60 homes; o també que Josep de Montaner era paer quan s'acordà per unanimitat enviar el síndic a la Junta de Braços de Barcelona amb el mandat de continuar la guerra contra Felip V.

Continuant pel carrer Major ens aturem a la casa Sabater (en altres temps col.legi de la Sagrada Família per a noies) on Miquel de Montserrat organitzà tropes per anar a defensar Barcelona, cosa que li valgué perdre tot el patrimoni a més d'haver d'exiliar-se per salvar la vida. Hem conegut unes cases i uns personatges, però cal recordar que tots els acords esmentats i altres eren avalats no solament per les autoritats, sinó també per nombrosos personatges i prohoms de la ciutat, ja que trobem reunions de fins a 60 i 70 persones, cosa que vol dir que a Cervera hi havia més cases i persones que formaren la Cervera austriacista.

I arribem a la plaça Major on hi ha la Paeria (la casa de la ciutat com sempre deia el meu pare, i jo afegeixo el cor de la ciutat), on entre altres es prengué l'acord que hem recordat a l'inici del recorregut. Davant de la vidriera de l'Arxiu Comarcal i de cara al pati de la Universitat podem mirar i llegir el llibre de Consells de la Paeria, on trobem el text ratllat per ordre de Felip V. Des de Segòvia ordenà que tots els ajuntaments de Catalunya que durant la guerra de Successió, finalitzada l'11 de setembre de 1714, s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles d'Àustria, esborressin els acords. Per això el llibre de Consells està ratllat, cosa que desmenteix i molt aquella constante lealtad...

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 327, març 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Civisme o Incivisme. Revista SEGARRA, Núm. 325, gener 2024. El Turista Pregunta

 Civisme o Incivisme

Civisme: portar el gos a passejar i quan faci les seves necessitats recollir-ho i llençar-ho a la primera paperera que trobem, o portar el gos al lloc habilitat més proper i que ho faci allà. Tenim una ciutat molt llarga i ampla i una excel.lent brigada de neteja, però els mal educats els ho posen molt difícil perquè la seva feina pugui lluir com es mereix malgrat l'esforç que hi posen. 

Tenim la sort de constatar que els homes i les dones que passegen gossos i no recullen el que els animals fan són una minoria, però en una ciutat com Cervera és quan es nota més que s'ha embrutat. Cal dir que el present article ve provocat per la pregunta d'una persona d'un grup amb qui efectuàvem un itinerari turístic.    A l'arribar a la plaça de les Corts Catalanes em comentà: 

"Com és que tants gossos han fet les seves necessitats aquí i cap dels seus amos ho ha plegat?"

Precisament l'itinerari era per a un grup de treballadors d'una empresa ubicada al polígon industrial (no és la primera vegada que es fa), atès que avui dia les empreses i treballadors i treballadores de molts països, fins i tot de diferents continents, coneixen el país i la història d'on treballen gràcies a aquests itineraris.

 Aquest transcorria per la muralla, plaça de les Corts Catalanes, carreró de les Bruixes, carrer Sebolleria, plaça Major i, finalment, carrer Major, per continuar cap al mirador del Toni Nadal, on fem una aturada, i baixar per la torre de defensa de la muralla cap al tram de la plaça, on a sota del mirador hi ha el que fou la intendència on els soldats que protegien la vila podien descansar i avituallar-se.    

La gran i desagradable sorpresa fou veure que a la plaça hi havia les defecacions d'alguns gossos d'aquesta minoria de persones que els passegen i no tenen en compte les més elementals normes de respecte a la ciutat on viuen, ni cap als seus con-ciutadans.

Tot seguit seguírem l'itinerari i ens vam oblidar del comportament incívic d'aquestes persones que no beneficien ningú i perjudiquen tothom, inclús els propis gossos. I això es pot detectar i rebutjar des de qualsevol punt de la ciutat, i torno a agrair a la brigada municipal i a les persones que no embruten l'esforç que fan per pal.liar-ho, encara que la ciutat tingui un perímetre municipal extensíssim i per tant sigui molt difícil de martenir-lo net les vint-i-quatre hores del dia. 

Tanmateix la solució és ben senzilla: que la minoria que embruta es comporti educadament.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 325, gener 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Una Protecció Inadequada- Revista SEGARRA, Núm. 324, desembre 2023- El Turista Pregunta

 Una Protecció Inadequada

L'edifici històric que atreu més els visitants a Cervera en un sentit o altre és la Universitat: la magnitud de l'edifici (deu mil metres quadrats) ja és un bon motiu, però l'arquitectura, el contingut cultural, la història i les contínues i constants activitats culturals, recreatives i festives fan difícil trobar a tot el país un edifici amb tanta vida intel.lectual, i més si hi sumem l'activitat quotidiana d'un institut amb centenars d'estudiants, cinc biblioteques, arxiu històric, dipòsits, la UNED, festivals i cursos internacionals de música, trobades d'entitats, etc.

Actualment s'estan canviant tots els vidres de les finestres per vidres de doble càmera, fet que significarà un gran estalvi energètic i a l'ensems confort per als usuaris i molta més llum natural. Quan es construí, a partir de 1717, s'optà per una pedra molt propera i per tant econòmica pel que fa al transport. Aquesta pedra, però és saulonenca i les humitats l'erosionen fàcilment, motiu pel qual sovint se'n desprenen petits trossos, i això comporta un perill per a les persones que hi transiten: centenars d'alumnes, centenars de turistes que la visiten i centenars més de les diferents activitats que s'hi organitzen gairebé tots els caps de setmana durant l'any.

Fa un temps que dintre del perímetre dels tres grans patis interiors s'hi han instal.lat unes plataformes, a l'alçada dels arcs dels porxos, de plàstic transparent, sostingudes per uns envigats de fusta amb una estètica adequada a l'edifici, que eviten que tot el que pugui caure de dalt quedi recollit, i vaig pensar que aquesta instal.lació tan ben feta, sòlida i adequada seria per molt temps. Uns dies després s'instal.laren davant de la portalada principal de l'entrada a l'edifici, i també a la portalada de la segona façana, uns entramats de ferro que vaig pensar que serien per restaurar les extraordinàries i majestuoses façanes. Han passat setmanes i mesos i sembla ser que també són per evitar que algun despreniment faci mal a les persones, i això està bé, ja que per damunt de tot hi ha la seguretat de les persones.

Actualment quan ensenyem la Universitat i n'expliquem la història, característiques i símbols, moltes  vegades hi ha algú que pregunta: "Per què hi ha aquestes estructures davant de les dues façanes?" I un cop explicat perquè hi són, comenten: "No es podria haver fet d'una forma més adequada?" I tenen raó, ja que com és possible que davant de dues extraordinàries i monumentals portalades d'entrada s'hi hagin muntat unes estructures de ferro de tan mal aspecte, a més de rovellades, brutes i velles que rebaixen i molt la categoria de la institució i del que és actualment: un gran focus d'arquitectura i cultura al més alt nivell, ateses les activitats diàries d'ensenyament, turisme o lúdiques que tenen lloc cada dia de tot l'any.  Esperem que es treguin ben aviat i se n'instal.lin unes de noves ben estructurades, netes i ben pintades, tal i com es mereixen la institució, la ciutat i tots els usuaris.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 324, desembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 21

La Universitat a Tocar. Revista SEGARRA, Núm. 323, novembre 2023. El Turista Pregunta

 La Universitat a Tocar

Situem-nos uns anys enrere, és a dir als anys seixanta (1960-70), quan amb tota la família, a l'estiu, alguns diumenges amb una furgoneta DKW anàvem a la platja de Cambrils o Salou. Un d'aquells diumenges i durant el trajecte, un cop passat Tàrrega, a l'indret de Verdú un cotxe que ens precedia tingué una avaria que el precipità a la vorada i tot seguit es tombà i caigué un tram avall al fons del marge. Naturalment vàrem aturar el nostre vehicle i baixàrem a ajudar-los a sortir del cotxe, i atès que només tenien diverses contusions i cops els poguérem posar dintre del nostre vehicle i els portàrem als seu domicili (eren de Tàrrega). Després contactàrem amb un mecànic perquè anés a recollir el cotxe espatllat. Sortosament no estaven ferits greument i nosaltres continuàrem el viatge. Era un temps en què no existia el telèfon mòbil, ni el 061, ni gairebé res del que gaudim ara, com una extraordinària xarxa de serveis on disposem de bombers a l'instant, mossos, ambulàncies, hospitals, serveis d'urgència les 24 hores del dia... 

Passaren cinquanta anys i un bon dia un grup de turistes vingueren a visitar Cervera. Era un grup amb una forta disminució física, eren cecs!!!, i naturalment la visita fou entranyable. Les explicacions varen ser molt diferents, atès que quan estem davant d'un objecte, d'un edifici o d'una figura procurem descriure'ls amb més detall ja que no es veuen. A l'arribada del grup esmentat vaig fer una salutació i benvinguda i vaig explicar el que aniríem a conèixer. Un dels visitants alçà la mà i preguntà: "Que és l'Armand Forcat de Cervera vostè?" La resposta fou que sí i ell continuà: "L'he conegut per la veu!" Llavors explicà al grup tot el que havíem viscut aquells anys seixanta en aquella carretera propera a Verdú, i va agrair una vegada més l'ajuda que els havíem donat en aquell accident. Tot seguit iniciàrem el recorregut turístic davant de la Universitat. Vaig explicar totes les característiques de la institució i vaig fer tocar la porta, la pedra i fins i tot les minúscules falques de fusta que, tot i no tenir més de 3 mm de gruix per anivellar les pedres, després de 300 anys encara hi són!!!

La part de la pedra que ha anat decaient ells la pogueren "veure" passant-hi la mà per damunt, la qual quedava impregnada de la sorra de la pedra desfeta. Després seguírem cap als patis on vidrieres, portes i finestres seguiren donant testimoni de la magnitud de l'edifici, fins arribar a les portes del paranimf, i un cop a l'interior tot encara fou més laboriós i efectiu, ja que ens situàrem als peus del retaule que el presideix, la patrona de l'Acadèmia flanquejada per uns quants àngels majors, menors i petits esculpits per Jaume Padró el 1780, amb alabastre de Segueró, i situats sobre peanyes de marbre.

Jaume Padró primer escrivia la seva obra i el sentit que hi volia donar: en primer lloc que tot fos com real i jo puc assegurar que ho aconseguí, ja que quan persones cegues toquen els peus, les cames o els mantells de les figures, així ho noten, inclús un senyal com el dit gros del peu (que s'alça quan una persona fa força). Els dos àngels majors que hi ha al retaule i que sostenen simbòlicament dues torres de Jerusalem, també ho fan!!!

Tot seguit palparen i se sorprengueren que a tota la base del retaule l'escultor hi esculpís bona part dels fruïts de la Segarra, tals com raïm, peres, pomes, magranes... És a dir, tot un conjunt que fa més de 240 anys que tothom admira i se'n meravella per com amb els mitjans que tenien podien fer obres tan perfectes i significatives com el retaule del paranimf de la Universitat.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 323, novembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 23

L'Antic Forn. Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023- El Turista Pregunta

 L'Antic Forn

Fa uns dies parlava amb un grup de visitants de quan el pa era cuit amb llenya, i encara que donava tots els detalls en l'explicació, crec que hi mancava una fotografia del forn, que actualment es troba ubicat dins d'un extraordinari restaurant anomenat l'Antic Forn. A banda de menjar's´hi molt bé, evoca aquell temps en què el pa era cuit amb llenya. Es posaven els feixos de llenya a l'interior del forn i es regulava el foc per tal que no cremés ni ràpidament ni molt a poc a poc. Un cop tot consumit quedava la cendra que calia retirar de l'interior del forn, la qual també era venuda a particulars per blanquejar la roba o coure el llegum, especialment guixes, cigrons o llenties, ja que sempre es tractava d'aprofitar-ho tot. És sabut que si un foc respira crema més de pressa i si no respira s'ofega, per això a la xemeneia del fum hi havia una tanca que en regulava la sortida, perquè la pedra estigués suficientment calenta per coure fins a tres fornades de pa: la primera dels pans de 1,5 kg, després les barres i pans petits, i finalment els llonguets, pans de Viena, coques i algun panadó quan l'esclafor de la pedra ja anava minvant. Es buscava treure el major rendiment d'aquells feixos de llenya que cremaven fins a convertir-se en cendra.

Però al veure el forn la sorpresa fou extraordinària, ja que si bé tota la concavitat i la base són de pedra, en aquest cas és de planta rodona i giratòria, i es mou a la velocitat desitjada mitjançant un volant situat al davant i sota la porta d'accés al forn. Es tracta d'un conjunt destinat a coure el pa a la perfecció, per enfornar o desenfornar quan està cuit. Tot el procés per elaborar el pa era més fàcil, ja que els forners només necessitaven una pala relativament curta, tant per posar el pa a coure com per treure'l cuit, i no cal dir que també per recollir la cendra. En general, amb els mitjans de què disposaven, els oficis no eren fàcils i els forners havien der ser forçuts.

El meu pare entrà a treballar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca fins a la seva jubilació; treballava a la secció que es deia de "l'empaca" i cada quatre minuts li arribaven 100 kg de farina que omplien una saca, la desenganxava d'on l'havia fixat i la col.locava en un carretó de dues rodes, i tot seguit hi posava una altra saca buida que s'omplia. Mentre pesava la saca, amb un lliurador afegia o treia uns grams per tal d'assegurar els 100 kg, després la cosia i deixava dos "becs" per carregar-la o descarregar-la i encolava una etiqueta on hi deia Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca. Un cop plena portava la saca a la sala-magatzem, i transcorreguts els quatre minuts que durava aquest procés, la saca penjada prèviament ja estava plena i calia iniciar una altra vegada el procediment descrit.

És clar que feia un gran esforç, per això cobrava 4 pessetes més a la setmana, en total 54 quan els altres en cobraven 50. He explicat això per significar que les saques de farina pesaven 100 kg!!! Per això deixava els dos "becs" per carregar-les i descaregar-les dels carros que les repartien pels forns o entre alguns pagesos que en tenien de propi. Eren temps que deambulant pels carrers trobaves piles de llenya, i això era indicatiu que allà hi havia un forn de pa. També era molt habitual veure pels carrers els carros arrossegats per mules que transportaven saques de farina i moltes coses més; eren de les agències dels Montagut, Gabarró o Cularsa, per citar-ne algunes, que des de diferents llocs com la farinera, magatzems o el ferrocarril repartien a domicili.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Quan el Pa estava Cuit amb Llenya. Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023- El Turista Pregunta

 Quan el Pa estava Cuit amb Llenya

Fa segles i segles que el pa era l'aliment més important per a tothom i avui ho continua sent arreu del món. És cert que s'elabora de diferents formes en pobles i països, però el pa és molt present cada dia entre nosaltres, d'una forma o altra, amb un gust o un altre, cuit d'una forma o d'una altra... Per això quan veiem quelcom relacionat amb el pa ens interessa, i si podem veure estris, objectes i forns d'altres temps encara més. Turísticament a la Segarra, de forns per coure el pa amb llenya en podem admirar uns quants. Fa uns dies ensenyava Cervera a un grup de visitants, i un altre dia el castell de les Sitges, i en els dos casos vàrem poder veure i admirar forns per coure el pa, i tot i que els agermana la manera de coure'l amb llenya, la seva estructura i funcionament són totalment diferents. 

Hi ha moltes persones, especialment joves, que desconeixen com es coïa el pa, i per això el dia que visitàvem el castell de les Sitges varen fer diverses preguntes, a les quals vaig respondre mentre miraven tota l'estructura de pedra amb forma de volta, en la qual s'introduïen feixos de llenya, i un cop encesos per cremar es tancava la tapa o porta d'entrada fins que el foc s'havia consumit i havia escalfat la pedra que tot seguit coïa el pa. Cal puntualitzar que  quan es tancava la tapa o porta el forner disposava d'una palanca que regulava la xemeneia per al fum, per tal que el foc no s'apagués, ja que és sabut que si el fum i el foc no tenen sortida, aquest s'"ofega". Calia un foc lent, i un cop tot convertit en cendra i recollida, el forn estava al màxim de calent per coure el pa. Podem recordar que al comprar el pa el forner o fornera tenien a mà una escombreta perquè la base del pa a vegades estava una mica polsosa de la cendra que hi havia a la base del forn.

Pocs dies després vàrem tenir el privilegi de descobrir a Cervera un forn per coure el pa amb llenya. Sortíem de visitar el carreró de les Bruixes i al pujar per les escales per accedir a la plaça Major hi ha la porta del restaurant l'Antic Forn, d'on sortia el Sergi, propietari del restaurant que amb la seva proverbial simpatia ens convidà a visitar-lo. Allí ens trobàrem amb la gran sorpresa, un forn totalment diferent a tots els forns que fins llavors havíem vist; també amb la volta de pedra que s'escalfava amb el foc de llenya, és a dir, tot igual a altres forns, però aquest té la base, on es posava el pa per coure, giratòria i circular!!! Al girar el volant que hi ha al peu de la boca del forn la base gira, i al posar el pa cru i després treure'l cuit només es necessitava una pala relativament curta, ja que el pa estava gairebé a les mans del forner. No és així en els forns de base fixa, on el forner havia de disposar d'unes pales llarguíssimes per arribar al fons del forn, per posar el pa a coure o treure'l cuit, i no cal dir per recollir la cendra. Per tot això és importantíssim guardar els estris i les estructures que al llarg dels anys i segles han ajudat a viure més bé i conèixer més com vivien la vida quotidiana els nostres avantpassats. 

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 25

Un Premsot o Premsa de Caragol. Revista SEGARRA Núm. 319, juliol 2023- El Turista Pregunta

 Un Premsot o Premsa de Caragol

Quan ensenyem els castells de la Segarra generalment sorgeixen preguntes relacionades amb l'agricultura, i això és normal. La primera finalitat de la construcció d'un castell era la protecció i defensa del territori i de la seva gent, una gent que majoritàriament treballava la terra, i és per això que dintre de cada castell trobem molt marcades les activitats agrícoles, ja que les terres que l'envoltaven es cultivaven per a la pròpia substistència del castell i dels habitats que poblaven la zona.

Així doncs, al castell hi ha espitlleres, merlets, torres, permòdols o matacans per a la seva defensa, però també forn per coure el pa i altres productes, pastera, vaixells per als vins, rasclets, reus, sedassos, trills, carros...

Un dels exemples que tenim a la comarca és el castell de les Sitges, preparat fermament per a la defensa i també per poder-hi viure les famílies; en aquest castell hi notem el pas dels segles i les vicissituds que s'hi han viscut i que hi han deixat petjada des del segle XII, quan n'era propietària la família Cervelló. Cal recordar que fins al 1149, quan fou conquerida Lleida als musulmans, les seves ràtzies arribaven fins a la Segarra, amb alguna collita cremada o robatoris als corrals. I vingueren altres guerres i la pitjor potser fou la que provocà Felipe V, coneguda com la Guerra de Successió, que arrasà tot el Principat de Catalunya, imposà els decrets de Nova Planta i ordenà que a tots els que durant aquella guerra s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles, se'ls confisquessin les seves propietats. És per això que el castell de les Sitges i també el de Florejacs, molt proper, foren confiscats, a part que els propietaris hagueren d'exiliar-se durant deu anys. Per tant, aquests castells han viscut èpoques bones, no tan bones i també de molt dolentes, i malgrat tot alguns propietaris han pogut mantenir-los actius d'alguna manera, especialment en els últims trenta anys amb el turisme, les visites i donant a conèixer la història, costums, tradicions i formes de vida d'aquests últims mil anys.  

Fins als anys 70 (1970) el paisatge segarrenc mostrava cinc collites; blat, ordi, ametlles, olives i vinya. Durant el temps de la verema a cada casa de pagès, algunes al carrer i altres a l'entrada de casa, s'hi bastien uns tancats de fusta a quatre bandes de 30 a 40 cm d'alçada i a redós de la tapa d'un cup, i en aquell tancat s'hi abocava el raïm on era xafat amb els peus dels pagesos i pageses, i un cop xafat el posaven al cup, on ben tapat s'esperava uns dies per tal que fermentés i es tornés vi, el qual era trascolat del cup als vaixells i les botes per al seu consum. De tot aquest procés en quedava la brosta, és a dir, el tronc del raïm i la pellofa, i és aquí quan un visitant del castell de les Sitges, al veure el premsot, preguntà; "Què és aquest carro?" (doncs porta rodes).

Llavors, un cop explicat el procés que ha seguit el raïm per transformar-se en vi i que només en queda la brosta (el tronc i alguna pellofa), expliquem que enlloc de llençar-la s'aprofitava per produir un líquid més potent que el vi, per exemple l'alcohol, i per això calia disposar d'un premsot o premsa de cargol, que exprimia al màxim. Naturalment no tothom disposava de premsot, motiu pel qual hi havia empresaris o pagesos que sí que en tenien, i a més amb rodes per al seu trasllat per tal de llogar-lo a les cases on tenien brosta per premsar. La posaven dins el cilindre i era pressionada al màxim mitjançant les dues barres que accionaven dos premsaires que feien baixar la femella per la rosca fins a arribar al punt més baix, moment en què el producte havia estat premsat fins a donar l'última gota.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra Núm. 319 juliol 2023. Secció: El Turista Pregunta, pàg. 31