Vidal de Montpalau. Revista SEGARRA. Núm. 329, maig 2024. El Turista Pregunta

 Vidal de Montpalau

Un dels carrers més importants de Cervera és el conegut carrer Vidal de Montpalau, en honor a un home que, en la seva forma de fer, ultrapassà les fronteres municipals de Montpalau, de Cervera, de la comarca de la Segarra i molt més enllà, perquè la seva mentalitat era "fem" i no "feu" o "faig". Fou una persona proverbial, natural i valenta, i al seu entorn, amb la màxima senzillesa però de forma enèrgica, va saber mobilitzar i entusiamar centenars de famílies pageses de la comarca de la Segarra, moltes de les quals vivien amb més o menys estretor. Amb molta tenacitat va iniciar una nova manera de treballar, i amb el fruit de l'esforç i l'estalvi aconseguí una gran millora en el cultiu i el rendiment de la terra.

Sense mobilitzar centenars de persones al carrer, sense trencar ni embrutar res, va saber crear un conjunt d'activitats sota el nom de Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca que aportaren treball i per tant beneficis a centenars de persones que, directa o indirectament, hi participaren. És clar que necessitaren diners, i molts, perquè a més tot el projecte realitzat es feu amb la màxima efectivitat, i sense oblidar l'elegància i el bon gust, sobretot en  l'espectacular torre de la fàbrica de farina (la Farinera), visible des de tota la comarca i testimoni d'una gran realitat. Quan a Anglaterra "esclatava" el Modernisme de la mà de Simon Blake, Catalunya l'incorporà ràpidament. I a Cervera, naturalment, també en tenim nombrosos exemples: el més significatiu, la Farinera dissenyada per Cèsar Martinell (deixeble d'Antoni Gaudí). 

Avuí, cent anys després de la seva construcció, és admiració de centenars de persones que visiten la ciutat, i és que aquells homes fundadors volgueren fer una fàbrica rendible econòmicament i també saludable laboralment per als seus treballadors. Hi havia llum natural des del soterrani fins a la part més alta, i estava tot molt mecanitzat: les màquines funcionaven gràcies a un motor que movia els embarrats amb politges de diferent diàmetre i corretges de transmissió que travessaven els sostres i els terres. Això feia que des del moment que entrava el gra de blat a la tremuja i arribava al lloc de carga transformat en una saca de 100 kg de farina en un temps de 4 minuts, el treballador no hagués de tocar el producte en cap moment. I el mateix passava amb la sèmola, el segó o les terceres. 

M'agrada explicar tot això perquè el meu pare en fou testimoni, ja que des de la seva construcció hi treballà primer de manobre i fins a la jubilació a la secció d'empaquetar, i d'alguna manera jo també en alguns temps hi vaig participar, ja que unes setmanes li portava el dinar i unes altres el sopar, ja que acostumaven a fer molta producció que emmagatzemaven per tal que el Sindicat pogués vendre el producte tot l'any, i així la farinera parava a l'octubre i els mateixos treballadors anaven a treballar al molí de l'oli.

Han passat 100 anys des de la fundació del Sindicat, com a conseqüència de la necessitat que els productors poguessin fixar preus més justos i no acceptar els que marcaven els majoristes. Naturalment van necessitar diners i posaren a la venda accions a 0,60 cèntims de pesseta, i aconseguiren 9.500 pessetes (57 euros) amb les quals compraren la parcel.la  per ubicar-hi tot el complex que al llarg dels anys acompanyà la farinera: les oficines administratives, una filera de forns per coure el pa, el molí d'oli, la ferreria, el taller mecànic, pinsos, verema... D'aquí han sorgit frases tan significatives com "ajuda'm i t'ajudaré" o "tenim les torres més importents de tot el territori: el campanar de Santa Maria, símbol de la fe; les àligues de la Universitat, símbol de la ciència, i de la farinera, símbol del treball".

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 329, maig 2024

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 37

L'Antic Forn. Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023- El Turista Pregunta

 L'Antic Forn

Fa uns dies parlava amb un grup de visitants de quan el pa era cuit amb llenya, i encara que donava tots els detalls en l'explicació, crec que hi mancava una fotografia del forn, que actualment es troba ubicat dins d'un extraordinari restaurant anomenat l'Antic Forn. A banda de menjar's´hi molt bé, evoca aquell temps en què el pa era cuit amb llenya. Es posaven els feixos de llenya a l'interior del forn i es regulava el foc per tal que no cremés ni ràpidament ni molt a poc a poc. Un cop tot consumit quedava la cendra que calia retirar de l'interior del forn, la qual també era venuda a particulars per blanquejar la roba o coure el llegum, especialment guixes, cigrons o llenties, ja que sempre es tractava d'aprofitar-ho tot. És sabut que si un foc respira crema més de pressa i si no respira s'ofega, per això a la xemeneia del fum hi havia una tanca que en regulava la sortida, perquè la pedra estigués suficientment calenta per coure fins a tres fornades de pa: la primera dels pans de 1,5 kg, després les barres i pans petits, i finalment els llonguets, pans de Viena, coques i algun panadó quan l'esclafor de la pedra ja anava minvant. Es buscava treure el major rendiment d'aquells feixos de llenya que cremaven fins a convertir-se en cendra.

Però al veure el forn la sorpresa fou extraordinària, ja que si bé tota la concavitat i la base són de pedra, en aquest cas és de planta rodona i giratòria, i es mou a la velocitat desitjada mitjançant un volant situat al davant i sota la porta d'accés al forn. Es tracta d'un conjunt destinat a coure el pa a la perfecció, per enfornar o desenfornar quan està cuit. Tot el procés per elaborar el pa era més fàcil, ja que els forners només necessitaven una pala relativament curta, tant per posar el pa a coure com per treure'l cuit, i no cal dir que també per recollir la cendra. En general, amb els mitjans de què disposaven, els oficis no eren fàcils i els forners havien der ser forçuts.

El meu pare entrà a treballar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca fins a la seva jubilació; treballava a la secció que es deia de "l'empaca" i cada quatre minuts li arribaven 100 kg de farina que omplien una saca, la desenganxava d'on l'havia fixat i la col.locava en un carretó de dues rodes, i tot seguit hi posava una altra saca buida que s'omplia. Mentre pesava la saca, amb un lliurador afegia o treia uns grams per tal d'assegurar els 100 kg, després la cosia i deixava dos "becs" per carregar-la o descarregar-la i encolava una etiqueta on hi deia Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca. Un cop plena portava la saca a la sala-magatzem, i transcorreguts els quatre minuts que durava aquest procés, la saca penjada prèviament ja estava plena i calia iniciar una altra vegada el procediment descrit.

És clar que feia un gran esforç, per això cobrava 4 pessetes més a la setmana, en total 54 quan els altres en cobraven 50. He explicat això per significar que les saques de farina pesaven 100 kg!!! Per això deixava els dos "becs" per carregar-les i descaregar-les dels carros que les repartien pels forns o entre alguns pagesos que en tenien de propi. Eren temps que deambulant pels carrers trobaves piles de llenya, i això era indicatiu que allà hi havia un forn de pa. També era molt habitual veure pels carrers els carros arrossegats per mules que transportaven saques de farina i moltes coses més; eren de les agències dels Montagut, Gabarró o Cularsa, per citar-ne algunes, que des de diferents llocs com la farinera, magatzems o el ferrocarril repartien a domicili.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Quan el Pa estava Cuit amb Llenya. Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023- El Turista Pregunta

 Quan el Pa estava Cuit amb Llenya

Fa segles i segles que el pa era l'aliment més important per a tothom i avui ho continua sent arreu del món. És cert que s'elabora de diferents formes en pobles i països, però el pa és molt present cada dia entre nosaltres, d'una forma o altra, amb un gust o un altre, cuit d'una forma o d'una altra... Per això quan veiem quelcom relacionat amb el pa ens interessa, i si podem veure estris, objectes i forns d'altres temps encara més. Turísticament a la Segarra, de forns per coure el pa amb llenya en podem admirar uns quants. Fa uns dies ensenyava Cervera a un grup de visitants, i un altre dia el castell de les Sitges, i en els dos casos vàrem poder veure i admirar forns per coure el pa, i tot i que els agermana la manera de coure'l amb llenya, la seva estructura i funcionament són totalment diferents. 

Hi ha moltes persones, especialment joves, que desconeixen com es coïa el pa, i per això el dia que visitàvem el castell de les Sitges varen fer diverses preguntes, a les quals vaig respondre mentre miraven tota l'estructura de pedra amb forma de volta, en la qual s'introduïen feixos de llenya, i un cop encesos per cremar es tancava la tapa o porta d'entrada fins que el foc s'havia consumit i havia escalfat la pedra que tot seguit coïa el pa. Cal puntualitzar que  quan es tancava la tapa o porta el forner disposava d'una palanca que regulava la xemeneia per al fum, per tal que el foc no s'apagués, ja que és sabut que si el fum i el foc no tenen sortida, aquest s'"ofega". Calia un foc lent, i un cop tot convertit en cendra i recollida, el forn estava al màxim de calent per coure el pa. Podem recordar que al comprar el pa el forner o fornera tenien a mà una escombreta perquè la base del pa a vegades estava una mica polsosa de la cendra que hi havia a la base del forn.

Pocs dies després vàrem tenir el privilegi de descobrir a Cervera un forn per coure el pa amb llenya. Sortíem de visitar el carreró de les Bruixes i al pujar per les escales per accedir a la plaça Major hi ha la porta del restaurant l'Antic Forn, d'on sortia el Sergi, propietari del restaurant que amb la seva proverbial simpatia ens convidà a visitar-lo. Allí ens trobàrem amb la gran sorpresa, un forn totalment diferent a tots els forns que fins llavors havíem vist; també amb la volta de pedra que s'escalfava amb el foc de llenya, és a dir, tot igual a altres forns, però aquest té la base, on es posava el pa per coure, giratòria i circular!!! Al girar el volant que hi ha al peu de la boca del forn la base gira, i al posar el pa cru i després treure'l cuit només es necessitava una pala relativament curta, ja que el pa estava gairebé a les mans del forner. No és així en els forns de base fixa, on el forner havia de disposar d'unes pales llarguíssimes per arribar al fons del forn, per posar el pa a coure o treure'l cuit, i no cal dir per recollir la cendra. Per tot això és importantíssim guardar els estris i les estructures que al llarg dels anys i segles han ajudat a viure més bé i conèixer més com vivien la vida quotidiana els nostres avantpassats. 

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 25

Un Article Incomplet. REVISTA SEGARRA Núm. 297, setembre 2021. El Turista Pregunta

 Un Article Incomplet

A la REVISTA SEGARRA del mes d'agost propassat, Núm. 296, es publicà un article en aquesta secció d'El Turista Pregunta, amb el títol La Força d'una Politja, dintre del qual s'hi havien de publicar dues fotografies que il.lustraven el contingut i que per un error del meu ordinador no foren trameses a la redacció. Atès que he rebut trucades  i també preguntes en persona sobre què és una politja, un embarrat o una corretja de transmissió, crec que el present article pot ser útil i clarificador, ja que també, i especialment, inclou la fotografia esmentada; potser per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules.

De fet, al preguntar-me sobre l'article, ha estat una agradable sorpresa constatar que la secció és bastant llegida. 

En l'article parlava de politges, embarrats i corretges transmissores d'energia. El meu pare treballà 39 anys al Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, i jo, segons l'horari que feia, li portava el dinar o el sopar. Gràcies a això i posteriorment el meu ofici, vaig viure el canvi de politges i embarrats a motors individuals per a cada màquina. Si observem la fotografia d'aquest article, veiem un eix horitzontal que gira sobre coixinets de metall i carcassa de ferro colat banyats per oli, i que porta algunes politges de diferent diàmentre (segons la velocitat que es vol transmetre), les quals mitjançant les correteges es desplacen a altres politges d'altres eixos situats en altres llocs de la sala, o travessen el sostre per diferents obertures fins a altres politges, i així amb un motor de la potència adequada tota la indústria es movia amb la força d'aquella primera politja impulsada per l'energia d'un motor elèctric. 

També cal recordar que tot el producte elaborat, en aquest cas blat, anava de màquina a màquina i d'una planta a l'altra transportat per corretges proveïdes de canastrons que circulaven per canals  de fusta. La farinera fou un model avantguardista quan a producció, però també ha estat i és un model de l'arquitectura modernista, únic per les seves característiques; ha estat, és i serà un edifici únic al món, que provoca l'admiració  dels visitants a Cervera, vinguin d'on vinguin, parlin la llengua que parlin o tinguin la condició social que tinguin. Estic segur que la Paeria, el Museu i altres institucions faran el que calgui per mantenir-lo viu, i així mostrarem l'agraïment i l'admiració a totes aquelles famílies pageses que el 1918 mostraren valentia, un gran entusiasme i arriscaren el propi benestar i part del seu patrimoni petit o gran per crear una insdústria modèlica, però sobretot amb bon gust per l'estètica i l'estimació a la terra.

Desitjo que amb els dos articles les lectores i els lectors es puguin fer una idea més fefaent del gran tresor que tenim la gent de Cervera i tota la comarca.

https://aforcat.blogspot.com/2021/10/la-forja-duna-politja-revista-segarra.html

enllaç a l'article anterior 👆

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 297, setembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

La Forja d'una Politja REVISTA SEGARRA Núm. 296, agost 2021. El Turista Pregunta

 LA FORÇA D'UNA POLITJA

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d'entrar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca i explicar-ne alguns fets, anècdotes i funcionament, i també recordar situacions que gràcies al meu pare vaig poder viure, atès que ell hi entrà a treballar, primer quan es construïa, i seguidament com a operari durant 39 anys i fins a la jubilació. Treballava a la secció dita d'empacar, és a dir, quan el gra i la farina han fet tot el procés i s'arriba al lloc on es posa la farina al sac i aquesta surt preparada per a la seva comercialització. El pare habitualment feia deu o dotze hores diàries, i així una setmana li portava el dinar i una altra el sopar. Era l'any 1918 quan es donava forma a aquell projecte on l'incentiu més important era el lema ajuda'm i t'ajudaré, i així ho entengueren les famílies pageses de la Segarra quan compraren accions a 0,60 cèntims de pesseta per aconseguir 9.500 pessetes que facilitaren la compra de la finca on s'instal.laria tot el complex industrial, amb els forns de fer pa, el molí d'oli, la ferreria i l'extraordinari i modernista edifici principal (sota la direcció i disseny de Cèsar Martinell) de la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca.

Per la seva estructura i les més de 300 finestres que té tot l'edifici tenia llum natural, fins i tot als baixos construïts per sota de nivell de carrer. Era natural, doncs, que amb legítim orgull els homes i dones d'aquell temps relatessin que Cervera gaudia de les tres "punxes" més significatives d'una ciutat important: la del campanar de Santa Maria com a símbol de la fe; la de la Universitat com a símbol de la ciència i el coneixement, i la torre de la farinera com a símbol del treball. Quan a l'Anglaterra del segle XIX, Simon Blake iniciava el Modernisme, aquest fou un estil que aviat quallà a Europa. Els dos nuclis més importants foren Bèlgica i Catalunya, i Cervera no en quedà al marge, al contrari, ateses les diferents i nombroses construccions encara vigents, i l'exemple més fefaent és la farinera, que tal i com construïa Simon Blake, en Cèsar  Martinell aplicà en l'edifici la idea de construir amb els materials i operaris de l'entorn, i això volia dir economia, però especialment era bo per a la salut dels treballadors i treballadores, atès que realitzaven el seu treball en llocs molt semblants als carrers i cases on vivien, i en el cas de la Segarra es feia treball amb pedra, ciment i argila, i sobretot llum natural.

Però la farinera no tan sols fou un gran i bon model d'edificiació, fou també un model de producció que en aquells anys fou considerat com el millor d'Europa. Actualment les indústries funcionen amb diferents i abundants motors elèctrics, però fins als anys cinquanta (1950) un sol motor feia funcionar diverses màquines d'un taller o fàbrica mitjançant embarrats, politges i corretges de cuir transmisores d'un lloc a l'altre, i d'una planta a una altra, o d'un pis a l'altre en el cas de la farinera. 

Un motor situat a la planta més baixa portava en el seu eix una politja que arrossegava una gran corretja que envoltava una politja  molt més gran que la del motor, per imprimir més velocitat, i estava fixada  en un eix que portava més politges que també portaven més corretges que movien  altres politges de diferents diàmetres segons la velocitat que es necessitava, i que estaven fixades a altres eixos i així es movien totes les màquines d'una planta; però el seu moviment no finalitzava aquí perquè altres politges dels eixos arrossegaven corretges que amb obertures adequades als sostres transportaven el moviment a les altres plantes! Cal recordar que els eixos giraven deu o dotze hores seguides, i giraven sobre un coixinet de  metall sempre banyat d'oli. 

Cal recordar que el producte, el gra, des de l'entrada a la farinera fins a convertir-se en farina anava d'una planta a una altra amb canals de fusta, on per dintre hi circulava una cinta proveïda de canastrons plens del producte. I amb la força d'aquella gran politja, cada quatre minuts es produïa una saca de farina de 100 kg, a més de sèmola, segó. terceres, grapissols...

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 296, agost 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31