Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sant Antoni de Pàdua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sant Antoni de Pàdua. Mostrar tots els missatges

Les Vicissituds d'un Gran Convent -Revista SEGARRA, Núm. 304 abril 2012. El Turista Pregunta

 LES VICISSITUDS D'UN GRAN CONVENT


Han passat set segles i el convent de Sant Francesc d'Assis ha arribat als nostres dies amb l'aspecte d'una ruïna gairebé total; tanmateix no és sorprenent si observem totes les vicissituds que ha patit al llarg de la seva història.  

Fou en el segle XIII quan uns monjos franciscans iniciaren la seva vida monàstica a Cervera, al barri de la Ribera (raval de Sant Francesc) prop del riu d'Ondara, on també s'havien instal.lat els adobadors de pells, precisament per disposar d'aigua abundant. "I com ha arribat tan malmès aquest convent?" preguntà un visitant que anava en un grup, interessat per la història del convent. Els motius poden ser diversos, però sí que en podem explicar uns quants que no han ajudat a mantenir-lo en peu i en bones condicions. I això encara és més difícil en una ciutat com Cervera, que ha heretat, fruit de la història, un gran patrimoni de cases, edificis, insdústries i esglésies. De fet, si observem tot el patrimoni històric actual, ens podem sentir orgullosos del que s'ha recuperat i reutilitzat.

Pel que fa al convent, quan la vida era normal i natural vingué una guerra, la de Joan II. Era l'any 1466 quan aquest aspirant al tro establí un setge al poble de Cervera, on trobà una extraordinària resistència. Diferents edificis quedaren molt malmesos i finalment ocupà Cervera, però amb la condició i la promesa que restauraria tot el que havia destruït, com així fou: part del castell, edificis i també part del convent. Llavors el convent fou habilitat pels franciscans vinguts de Barcelona i passà a denominar-se de Santa Maria de Jesús. Passaren uns anys  i vingué la guerra de Successió de 1714, i amb el decret de Nova Planta es fundà la Universitat de Cervera, on els franciscans tingueren dues càtedres de gran prestigi, tant per a la institució com per al convent. 

Foren anys de benaurança per al convent, fins al 1835, quan el govern espanyol aplicà la desamortització i passà a mans particulars. Es convertí en una fàbrica de cotó i així algunes zones del convent quedaren abandonades; s'inicià un deteriorament que no ha tingut aturador. 

L'any 1936 esclatà de Guerra Civil i en una part del recinte s'hi instal.laren algunes famílies de refugiats procedents d'algunes zones de l'Estat. També, i com a conseqüència d'aquesta guerra jo vaig viure unes setmanes en aquests habitacles del convent. 

Quan a Cervera sovintejaven els bombardeigs, especialment els del dia 3 de desembre de 1938, el meu oncle Cosme, que tenia la vaqueria als baixos de la caserna de la guàrdia civil, situada a la rambla Lluís Sanpere, la traslladà al barri de Sant Francesc, a un petit magatzem (avui ja no hi és) que hi havia a la parcel.la davant dels habitacles del convent. Aquí hi visqueren fins al final de la guerra, en un habitacle que compartiren un temps amb els meus pares i germà, atès que en el bombardeig de l'avinguda Catalunya casa nostra quedà molt malmesa, fins que la família Gabarró i la família Tella ens oferiren compartir una cabana prop de la capella de Sant Magí, al camí de la Cardosa, on vàrem viure fins al final de la guerra. 




En tot aquest període de por, gana i misèria, dins del recinte del convent s'hi instal.là una dotació militar d'intendència, on preparaven menjar per a l'exèrcit. Molta gent, especialment la canalla, hi anava i demanava menjar als soldats cuiners que mataven alguna vedella, corders o altres, dels quals en recollien la sang en un clot fet al terra!!! I això era el nostre "tall", ja que ens omplien de sang el recipient que portàvem, i un cop a casa la fregíem. Per cert, era molt bona, sobretot amb all i oli si n'hi havia. 

El convent a la postguerra encara serví per instal.lar-hi una fàbrica de ciment ràpid que finalment es traslladà a la llavors part industrial de Cervera. També, i més recentment, ha estat granja per engreixar animals per anar a l'escorxador. 

Han passat anys, han passat segles i ens queden els records, i molt sovint m'agrada pensar que el convent de Sant Francesc o Santa Maria de Jesús ha ajudat d'una o altra forma a moltes persones.


Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 304, abril 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Reliquiari molt Petit amb una Història molt Gran. REVISTA SEGARRA Núm. 295, juliol 2021- El Turista Pregunta

 Un reliquiari molt petit amb una història molt gran


A l'església del barri de Sant Francesc que hi ha adjunta al convent, en el segle XVIII s'hi incorporà una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua (franciscà), el qual esdevingué el patró del barri i de la festa dedicada als paletes i treballadors de la construcció. Un cop acabada la celebració de la festa de Sant Antoni de Pàdua d'aquest any, el rector de la parròquia de Cervera, mossèn Xavier, ens ensenyà el reliquiari dedicat a sant Antoni, i ens feu notar la inscripció que figura a la base, on hi diu "església Sant Francesc de Cervera, Sant Antoni de Pàdua i Sant Salvador d'Horta".

I fou llavors que sorgí la pregunta: "Com és que un reliquiari conté les relíquies de dos sants?" Els dos sants estan separats per la distància d'on nasqueren i pels més de 300 anys de les respectives morts. I és clar, la resposta  no és fàcil i només es pot intuir.

Era el segle XIII quan els pares franciscans fundaven a Cervera el convent de Sant Francesc, que perdurà fins al 1835 amb l'arribada de l'exclaustració. El convent diu la tradició que el fundà el mateix sant Francesc d'Assís, i els franciscans foren un ordre molt actiu; tant és així que durant els anys que la Universitat de Cervera fou l'única a tot el Principat de Catalunya, els franciscans disposaren de dues càtedres on s'estudiava Teologia i Filosofia.

Sant Antoni de Pàdua nasqué a Lisboa l'any 1195 i morí prop de Pàdua el 1231. Fou frare franciscà i se l'anomenava de Pàdua, atesa la proximitat del lloc on morí.

Nasqué al sí d'una família benestant i fou batejat amb el nom de Fernando Martins de Bulhoes i Taveira Azevedo. Estudià a Lisboa i a Coïmbra, i en aquest últim lloc va ser ordenat prevere. Va quedar molt impressionat per l'arribada de les restes d'uns franciscans que van ser martiritzats al Marroc, i això el va moure a deixar l'ordre dels agustins i a entrar a l'ordre dels franciscans, on adoptà el nom d'Antoni en honor de Sant Antoni. Al cap de poc temps començà l'activitat com a predicador per Itàlia i França. Va conèixer sant Francesc d'Assís i aquest el nomenà mestre en Teologia, la qual predicà de forma incansable fins a la seva mort a Arcella, prop de Pàdua, on fou traslladat el 1263. La popularitat i devoció li arribà des de tots els nivells, com per exemple quan moltes noies li resaven i li deien: "Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser també polit".

Sant Salvador d'Horta nasqué a Santa Coloma de Farners l'any 1520 i fou batejat amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, i morí el 1567 a Càller (Sardenya). Als 14 anys quedà orfe i anà a treballar a Barcelona, en ofici de sabater, però de seguida es dedicà a la vida religiosa. Feu una bona estada a Montserrat i el 1541 entrà al convent franciscà de Barcelona. El pas dels anys li reportà fama per fer miracles, i precisament per això fou processat per la Inquisició, tot i que fou absolt. La situació fou incòmoda i  a partir de llavors va ser enviat d'un convent a un altre. Avui en dia també l'acusarien de catalanista, atès que gairebé sempre parlava en català; fins i tot en la seva estada a Madrid, quan fou rebut per Felip II, també s'hi adreçà en català. 

Sempre actiu i emprenedor, per la incomoditat que provocava als seus superiors era enviat sempre a diferents llocs. Tanmateix la fama de miracler no el deixà mai. Un dels miracles coneguts relata que un matrimoni vingut de Castella a Horta de Sant Joan li demanà que guarís la seva filla sordmuda de naixement. Salvador ho va fer i la noia de seguida es posà a parlar. Els pares li demanaren a Salvador que no entenien el que deia ja que només parlava en català, i Salvador els explicà que la nena parlava en català perquè era a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a la seva terra, parlaria en castellà, com així va ser. D'això ja en fa més de 400 anys, però es tan actual! Ja ho diu aquell adagi castellà: "Allí donde fueres, haz lo que vieres". 

Passen els anys i passen els segles, però els records, documents i fets passats ens porten la realitat a vegades amb interrogants, i altres amb respostes que van configurant la història.




De fet és extraordinari que puguem llegir a la base d'un reliquiari uns inscripció que uneix dues reliquies de dues persones que visqueren en llocs tan distants i en diferents segles, i avui es troben agermanades d'alguna manera a l'església de Sant Antoni del barri de Sant Francesc de Cervera.


Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 295, juliol 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

El Campanar de Sant Antoni

  EL CAMPANAR DE SANT ANTONI Dir campanar a les dues columnes de totxo i una petita campana, pot semblar exagerat. Tanmateix l'església ...