Un Premsot o Premsa de Caragol. Revista SEGARRA Núm. 319, juliol 2023- El Turista Pregunta

 Un Premsot o Premsa de Caragol

Quan ensenyem els castells de la Segarra generalment sorgeixen preguntes relacionades amb l'agricultura, i això és normal. La primera finalitat de la construcció d'un castell era la protecció i defensa del territori i de la seva gent, una gent que majoritàriament treballava la terra, i és per això que dintre de cada castell trobem molt marcades les activitats agrícoles, ja que les terres que l'envoltaven es cultivaven per a la pròpia substistència del castell i dels habitats que poblaven la zona.

Així doncs, al castell hi ha espitlleres, merlets, torres, permòdols o matacans per a la seva defensa, però també forn per coure el pa i altres productes, pastera, vaixells per als vins, rasclets, reus, sedassos, trills, carros...

Un dels exemples que tenim a la comarca és el castell de les Sitges, preparat fermament per a la defensa i també per poder-hi viure les famílies; en aquest castell hi notem el pas dels segles i les vicissituds que s'hi han viscut i que hi han deixat petjada des del segle XII, quan n'era propietària la família Cervelló. Cal recordar que fins al 1149, quan fou conquerida Lleida als musulmans, les seves ràtzies arribaven fins a la Segarra, amb alguna collita cremada o robatoris als corrals. I vingueren altres guerres i la pitjor potser fou la que provocà Felipe V, coneguda com la Guerra de Successió, que arrasà tot el Principat de Catalunya, imposà els decrets de Nova Planta i ordenà que a tots els que durant aquella guerra s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles, se'ls confisquessin les seves propietats. És per això que el castell de les Sitges i també el de Florejacs, molt proper, foren confiscats, a part que els propietaris hagueren d'exiliar-se durant deu anys. Per tant, aquests castells han viscut èpoques bones, no tan bones i també de molt dolentes, i malgrat tot alguns propietaris han pogut mantenir-los actius d'alguna manera, especialment en els últims trenta anys amb el turisme, les visites i donant a conèixer la història, costums, tradicions i formes de vida d'aquests últims mil anys.  

Fins als anys 70 (1970) el paisatge segarrenc mostrava cinc collites; blat, ordi, ametlles, olives i vinya. Durant el temps de la verema a cada casa de pagès, algunes al carrer i altres a l'entrada de casa, s'hi bastien uns tancats de fusta a quatre bandes de 30 a 40 cm d'alçada i a redós de la tapa d'un cup, i en aquell tancat s'hi abocava el raïm on era xafat amb els peus dels pagesos i pageses, i un cop xafat el posaven al cup, on ben tapat s'esperava uns dies per tal que fermentés i es tornés vi, el qual era trascolat del cup als vaixells i les botes per al seu consum. De tot aquest procés en quedava la brosta, és a dir, el tronc del raïm i la pellofa, i és aquí quan un visitant del castell de les Sitges, al veure el premsot, preguntà; "Què és aquest carro?" (doncs porta rodes).

Llavors, un cop explicat el procés que ha seguit el raïm per transformar-se en vi i que només en queda la brosta (el tronc i alguna pellofa), expliquem que enlloc de llençar-la s'aprofitava per produir un líquid més potent que el vi, per exemple l'alcohol, i per això calia disposar d'un premsot o premsa de cargol, que exprimia al màxim. Naturalment no tothom disposava de premsot, motiu pel qual hi havia empresaris o pagesos que sí que en tenien, i a més amb rodes per al seu trasllat per tal de llogar-lo a les cases on tenien brosta per premsar. La posaven dins el cilindre i era pressionada al màxim mitjançant les dues barres que accionaven dos premsaires que feien baixar la femella per la rosca fins a arribar al punt més baix, moment en què el producte havia estat premsat fins a donar l'última gota.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra Núm. 319 juliol 2023. Secció: El Turista Pregunta, pàg. 31

Els Cellers- Revista SEGARRA, Núm. 303, març 2022- El Turista Pregunta

 Els Cellers

Durant segles els cellers particulars han estat estances molt valorades, essencialment per a conservació d'aliments, i no cal dir que també de tots els productes derivats de la vinya.

Lògicament, a les cases de les famílies pageses eren imprescindibles, atès que la pagesia treballava i elaborava productes, i no solament per al consum propi, ja que tot l'exedent es venia a la indústria de vins i alcohols o a particulars.

Si ens situem segles enrere, on trobem grans cellers és als castells, on hi ha els grans vaixells per al vi blanc i per al vi negre, amb capacitats de 3.000 litres, així com les botes per al vinagre o els carretells per al vi "bo". En definitiva lloc per a tot el que aquelles llargues fileres de ceps produïen. 

Un bon dia ensenyàvem turísticament el castell de les Sitges i, naturalment, el celler, com a tot als castells, és molt gran, amb els vaixells, les botes i espai necessari per guardar tot el que necessita una temperatura fresca i uniforme durant tot l'any. A la vista del celler fem observar que no hi ha finestres, i llavors sorgeix la pregunta: "Per què no n'hi ha?" I la resposta és perquè la claror no era bona per als productes; així mateix fem notar que el terra que és de terra, i el motiu no és altre que al deambular pel celler no hi hagués soroll, ja que el vi si sent soroll es pica i es torna agre. A l'entrar, més ben dit al baixar a veure un celler, ho té la sensació de visitar un dells llocs més importants del castell, ja que era la base de la subsistència en temps de guerra i penúria, però també per l'esforç que significava construir-lo. 

El de les Sitges, per exemple, està buidat en la mateixa roca, i hi ha uns quants metres de profunditat, sembla una mina!!! I afilerats a un costat hi ha els vaixells, botes... Llavors sorgeix una altra lògica pregunta: "I per on entraren aquests vaixells i botes tan grans?" I la lògica resposta és que portaven les peces i es construïen a dins del celler. Cal observar que a la part alta dels vaixells hi ha una obertura bastant notable, suficient per poder-hi entrar, perquè un cop exhaurit el vi calia netejar-lo per posar-hi el nou, cosa que generalment feia el més jove i més prim de la casa, per poder passar per aquella obertura que es feia el més petita posible. 

Aquest món dels vaixells, botes, portadores, barrals... a casa meva es visqué molt de prop, ja que el meu avi fou boter fins a l'any 1933, al carrer dels magatzems (Vidal de Montpalau), on encara hi ha el magatzem. Segurament tot aquest món influí en el meu pare quan feu construir una casa a l'avinguda Catalunya on anàrem a viure l'any 1936: una casa amb tot els espais adequats per disposar de gallines i conills, però sobretot amb un celler.  Feu obrir un gran clot a cel obert que revestiren de pedra, amb una paret central que el dividia en dos, i un cop cobert, un espai fou cisterna per recollir l'aigua de pluja i l'altre el celler! I evidentment fresc, ja que la mateixa aigua de la cisterna mantenia el celler a la temperatura adequada per guardar productes del porc, conserves de l'hort, l'oli, etc. Fer un celler fou una decisió molt encertada, ja que el 18 de juliol de 1936 esclatà una guerra que durà tres anys, i puc assegurar que el celler fou una estança cabdal en tots els sentits: primer per seguretat física, i segon per guardar tot el que es podia, ja que faltava de tot.

Cal recordar que a Cervera, el dia 3 de desembre de 1938, a l'1 del migdia, l'avinguda Catalunya fou bombardejada per una esquadrilla de nou avions, i en setze segons moriren 46 persones i més de 70 quedaren ferides. És al parlar de cellers que em recorda el protagonisme que tingueren en aquella guerra, i també recordo que avui només quedem tres persones de les que sobrevisquèrem a aquell bombardeig: l'Encarnació, el Josep i jo.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 303, març 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

L'oli, un bé molt preuat. REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. El Turista Pregunta

L'OLI, UN BÉ MOLT PREUAT

Un dels llocs més idonis per contemplar la Cervera històrica, i per extensió el paisatge de la Segarra, és probablement la Pèrgola. És evident que el paisatge ha canviat especialment en els últims 25 anys, tanmateix però continua essent únic en les diferents èpoques de l'any al poder contemplar els nombrosos desnivells, on dificilment hi trobaríem dues hectàrees juntes i perfectament planes, i on la pagesia s'ha adaptat construint marges de paret seca. Però potser el més extraordinari són els colors; a l'hivern, el verd intens dels sembrats, que a la primavera inicien el camí cap al daurat i que arriben a la plenitud a l'estiu amb la sega, i entrants a la tardor, torna el marró de la terra llaurada; tot un esclat de la natura! I dintre del conjunt hi podem veure cabanes i marges de pedra que encara sostenen algun ametller o alguna olivera, potser per recordar-nos un passat no gaire llunyà.

Avui el nostre itinerari ens porta cap al nord de la ciutat, concretament a una rotonda que jo anomeno de l'oli per recordar la importància que aquest producte tingué a Cervera i a la comarca; una rotonda on hi conflueixen l'avinguda Francesc Macià, l'inici de la carretera d'Agramunt, el camí de la Cardosa, el carrer Sanaüja i el camí del cementiri.

A l'explicar aquesta característica de la rotonda, un turista molt jove em pregunta: "Per què es diu de l'oli?" I la resposta és una llarga explicació sobre aquest producte tan important i que potser molts joves desconeixen. Fins als anys 1990-2000, tot i que alguns abans ja anava canviant, al paisatge segarrenc (a les "vinyes") s'hi podia veure el que es coneixia com les cinc collites: blat, ametllers, ordi, ceps i oliveres, tot molt ben ordenat amb bancals que eren sembrats alternativament un any sí i altre no, per deixar-lo descansar, i entremig i havia oliveres, ametllers, ceps per al vi i derivats.

Un conjunt on, tot i ser una terra aspra i totalment de secà, les famílies hi podien viure relativament bé, això sí, amb molt estalvi, esforç i molta tenacitat, atès que les cinc collites no sempre eren abundants. Cal recordar que durant els anys que la terra produïa les esmentades cinc collites, a Cervera hi funcionaven més de 25 indústries que elaboraven aquests fruits, com per exemple dues fàbriques de farina, una de les quals, el Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, produïa 100 Kg de farina cada 4 minuts, més la sèmola, el segó i les terceres i el molí d'oli.

A més Cervera comptava amb tres fàbriques de galetes, dues d'alcohols i vins, tres de pasta de sopa, cinc trencadores d'ametlles, cinc molins d'oli i algunes més de torrons, pastes seques, etc.,  i que paulatinament i de forma inexorable han anat desapareixent del mapa industrial cerverí. 

El mot "vinya" s'anà utilitzant per definir una finca rústica i els testimonis que encara perduren, en moltes cases de pagès, són els cellers on hi ha els vaixells, les botes o els carretells per guardar els fruits dels ceps de la vinya. Però cal esmentar de forma important els rebosts amb les engerres d'argila per guardar l'oli per al consum, i cal recordar que era considerat un dels productes més valuosos, i tant és així que als castells era guardat a pany i clau com es pot veure als de Florejacs, Vicfred, les Pallargues, Montsonís...

Avui a la rotonda de l'oli, el que més defineix aquest producte són les grans i centenàries oliveres que creixen enmig d'altra vegetació, les dues moles de pedra per xafar  les olives i la premsa on fluïa l'oli que passava a les piques pel seu refinament.

És cert que actualment la farina, les galetes, l'oli i els vins s'elaboren de forma molt diferent, però la naturalitat d'aquests béns i la forma de produir-los i elaborar-los en aquells anys no s'ha d'oblidar, i sobretot cal recordar i admirar les persones que ho feren possible.

Autor: Armand Forcat   aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. Secció: El Turista Pregunta, Pàg. 29

 

Vaixells, Botes i Carretells-Revista SEGARRA Núm. 278 gener 2020. El Turista Pregunta

VAIXELLS BOTES I CARRETELLS

A l'enseyar i explicar la història dels castells o cases senyorials de Cervera i de la Segarra, una de les estances que sempre hi trobem són els cellers, i no és estrany, doncs els cellers foren les dependències imprescindibles i importants per atendre les necessitats alimentàries  de les  persones, i amb les millors condicions possibles: verdures, fruites, carns cuites o fresques i, molt especialment, els vins, vinagres, misteles... És a dir els fuits de la vinya, no debades avui dia encara els pagesos utilitzen el terme vinya quan van a treballar la terra: "Vaig a la vinya, vinc de la vinya, he comprat una vinya". Però trobar vinya, és a dir ceps, a la Segarra no és gens fàcil, sigui per les circumstàncies climatològiques o per les laborals.

A Catalunya, afortunadament, les terres estan molt repartides, i encara que fos poques hectàrees, s'ha sabut sempre, amb molt esforç, enginy, tenacitat i sobretot estalvi, aconseguir el que es coneixia com les cinc collites per any: blat, ametlles, olives, ordi i vi. I això en una terra plena de pedres i en molts casos garrics, sense saber mai si la collita seria abundant o escadussera, i amb una climatologia generalment molt negativa. 

Fins als anys 1960-70 els petits propietaris encara podrien contractar mossos, xicots que menjaven, dormien i treballaven en la mateixa casa dels propietaris, com si fossin de la família, i cobraven una quantitat anual.

En aquells anys sorgí la llei que regulava aquests treballadors que havien de ser empleats com a obrers, i conseqüentment els propietaris de 6, 8 o 12 ha. ja no podien pagar les despeses corresponents i per tant no podien llogar mossos, i llavors, sense la suficient mà d'obra una família no podia llaurar la terra, sembrar, collir ametlles, olives, raïms, esporgar, etcètera, i tot això comportà que es comencessin a tallar ametllers, oliveres i ceps, i la vinya i els cellers quedaren com a record d'altres temps on hi trobem els grans vaixells per al vi, les botes per al vinagre, els carretells per al vi bo, mistela, vi de missa...

Fa ben poc ensenyava i explicava el celler del Castell de Florejacs, on hi ha dos vaixells per al vi, amb una capacitat de 3000 litres cadascun!, les botes, els carretells..., quan visitant em preguntà: "Oi que ha dit vaixell assenyalant les dues grans botes?" I la resposta fou clara: efectivament, vaixells, i és que en català és vaixell, exactament com una embarcació marítima (barco en castellà). Contemplant el celler s'hi pot veure altres productes que es guardaven als cellers (fins que començaren a fabricar les neveres, frigorífics i congeladors) com la cansalada, les tupines per a la carn del porc, conserves de tomàquet, verdures, raïms i tomàquets de penjar. Ensenyar els cellers, els vaixells i les botes té per a mi una connotació molt especial, atès que el meu avi, fins que el seu cos li permeté, l'any 1933 (llavors no existia la jubilació), fou boter, molt a prop de l'estació del ferrocarril de Cervera, en un magatzem de l'actual carrer Vidal de Montpalau, número 49, un lloc que quan hi passo pel davant no puc deixar de recordar l'avi que hi reparava botes, barrals o portadores. També anava per les cases a fer o reparar vaixells, i això respon també als visitants quan veuen que els vaixells o segons quines botes no passen per les portes dels cellers, ni tan sols per les escales, i és que naturalment es construïen dins el propi celler.

A la part central dels vaixells sempre hi ha una obertura situada a la part més alta, la qual es veu tapada hermèticament amb una falca per aguantar-la: era la "finestra" per on, una vegada consumit tot el vi, s'entrava per netejar-lo i posar-hi el nou. L'obertura no és molt gran però en el seu moment s'hi introduïa el més prim o potser el més jove de la casa, que feia la neteja, i després es tancava hermèticament per guardar-hi el vi de la nova collita.

Autor: Armand Forcat  aforcat.blogspot.com

Revista Segarra, Núm. 278, gener 2020.

Secció: El turista pregunta, pàg. 29