Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta

     UN ALTRE MOLí FARINER    

Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.

En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com