TROBADA DE LA PAERIA AMB ELS GUIES TURÍSTICS DE CERVERA. Revista Paeria, Núm. 207, gener 2020








TROBADA DE LA PAERIA AMB ELS GUIES TURÍSTICS DE CERVERA

La regidora de Turisme, Roser Segura, va mantenir una reunió de treball amb els guies turístics de la ciutat que formen part de l’Associació d’Intèrprets del Patrimoni de Cervera. En la trobada, el dimarts 17 de desembre al Centre d’Acollida Turística, es van valorar les dades i les actuacions turístiques d’aquest any 2019, es van tractar noves propostes de visites guiades per al 2020 i es van organitzar els calendaris de treball. TROBADA DE LA PAERIA AMB ELS GUIES TURÍSTICS DE CERVERA 

La valoració de la trobada és molt positiva perquè la Paeria de Cervera i l’Associació d’Intèrprets del Patrimoni van posar en comú les seves inquietuds i els reptes del turisme a la ciutat. A partir d’ara, les dos parts han establert que aquestes reunions es mantindran cada tres mesos. L’Associació d’Intèrprets del  Patrimoni de Cervera és una entitat de la ciutat, presidida per l’històric guía  Armand Forcat
 que s’encarrega de portar a terme les visites guiades, a càrrec dels seus guies associats. 

Cervera ofereix als visitants un total de vuit itineraris guiats, per als quals l’any 2018 es van rebre més de 200 reserves i hi van participar més de 8.000 persones. Cal afegir les visites guiades als monuments que s’ofereixen els dissabtes al matí a la Universi- tat i a l’església de Santa Maria, itineraris especials que organitza la Regidoria de Turisme al llarg de l’any, visites teatralitzades a la Universitat i visites nocturnes a l’estiu. Aquestes iniciatives van aplegar un total de 10.120 persones l’any 2018
Les dades turístiques del 2019 es faran públiques durant aquest mes de gener

  
Resvista La Paeria de Cervera, Núm. 207, gener 2020

Una capella i el seu combori- Revista SEGARRA. Núm. 279, febrer 2020-El Turista Pregunta


Era el segle XII quan a Cervera els pares Predicadors fundaven un convent davant la plaça Nova (avui plaça Sant Domènec, i per a molta gent Sant Domingo segons la placa indicadora), sota l'advocació i nom de Sant Domènec, i durant més de sis segles hi desenvoluparen una tasca cultural i religiosa del més alt nivell. Tant és així que durant el funcionament de la Universitat de Cervera com a única en tot el país, durant més d'un segle, ells hi tingueren permenentment dues càtedres: una de Teologia i una de Filosofia. I també en el segle XIII demanaren i aconseguiren, quan es construïen les muralles i per motius de seguretat, que com a protecció del convent aquestes s'edifiquessin deixant-lo a l'interior, tal i com encara actualment podem observar.

Una nit que ensenyava Sant Domènec i la muralla, una visitant em preguntà: "Així doncs, el convent fou molt important?" Oh, i tant!, fou la resposta. Durant segles fou el punt de trobada de pelegrins, devots, estudiosos i personatges il.lustres, i esdevingué un centre cultural del més al prestigi.

Un fet que ajudà el conjunt  fou quan l'any 1409 hi tingué estada sant Vicent Ferrer, a qui segons la tradició o la llegenda se li aparegué sant Domènec, i fruit d'aquest fet i del gran prestigi de la comunitat, el convent rebé nombrosos obsequis en forma de llibres, imatges, etc. Només per citar-ne alguns: l'arquebisbe de Neopàtria donava al convent el cos de sant Felip Neri, i l'alcaid de Nàpols (el cerverí Joan Picó) el 1318, una creu d'argent i una vitrina que l'any 1789 l'escultor Jaume Padró incorporava el centre del baldaquí que presideix la capella del Santíssim Misteri, i on actualment i durant 11 dies s'hi dipositen el reliquiari i la relíquia per commemorar la festa que s'originà a la capella de sant Nicolau, l'any 1540.

Però l'any 1810 arribà l'ocupació francesa amb el seu exèrcit i el convent fou saquejat i espoliat, i s'emporteren les coses de més valor i la resta ho destruïren, i així arribà la decadència. Tanmateix però, així i tot queda molt palès i visible que fou un convent d'una magnitud extraordinària, juntament amb l'església de grans capelles i un conjunt arquitectònic on destaquen i molt la capella i el seu cimbori, dedicada a sant Tomàs d'Aquino i construïda durant el segle XVIII en un moment de gran prosperitat. Aquesta dedicació no hi podia faltar atès que fou el més important predicador de tots els temps.

Sant Tomàs d'Aquino va néixer l'any 1225 al castell de Roccasecca (Itàlia), i als 16 anys d'edat rebé la primera educació a l'abadia de Montecassino. A aquesta edat ja freqüentava la comunitat dels pares Predicadors i als 19 ingressava a l'ordre del Predicadors, tot i que això li comportà que la seva família el segrestés i el tanqués a la garjola durant sis mesos, d'on aconsegí sortir-ne i marxar a estudiar a París, on de forma incansable es dedicà a escriure i predicar per tot Europa, on fou elogiat i reconegut. La seva fama ultrapassà fronteres, fins que el dia 7 de març de l'any 1274 moria jove a l'edat de 49 anys, a l'abadia de Fossanova. Tot i la seva relativament curta vida és reconegut arreu amb diferents  distincions, com quan el dia 4 d'agost de 1880 fou proclamat patró de totes les universitats i escoles catòliques del món. Per tant fou natural i fins i tot necessari que al convent dels pares Predicadors de Sant Domènec de Cervera hi figurés, i de forma molt destacada, la capella dedicada a sant Tomàs d'Aquino, coronada pel cimbori que avui hi podem contemplar sobre el cos cilíndric ben fonamentat com a base de la cúpula, que descansa sobre els seus arcs formant un conjunt arquitectònic històric i molt significatiu.

Autor: Armand Forcat
aforcat.blogspot.com
Revista Segarra, Núm. 279, febrer 2020
Secció: El turista pregunta, pàg. 13

A Jova. Revista SEGARRA. Núm. 280 març 2020

A JOVA


Un bon dia estava ensenyant la muralla que encerclava la Cervera del segle XIII, que manà construir a jova Pere III. I un turista em preguntà; "què vol dir a jova?" I la reposta podria ser molt simple, treballar sense cobrar!, i també molt concloent, però sempre i per norma cal argumentar-la. Sabem que el seu origen és feudal i que era obligatori complir-lo, però avui en dia es donen molts casos i circumstàncies que per solidaritat també es fan treballs comunitaris, sense cobrar.

En temps del feudalisme, del segle IX al XIII, es creà la jova per sotmetre a explotació els camperols per part de la noblesa, és a dir, l'obligació de llaurar la terra del senyor durent tot un dia i amb dues bèsties. Més modernament era la prestació personal i obligatòria a un treball d'utilitat pública. 

Quan el 1368 Pere III manà als paers que construïssin la muralla que avui podem contemplar i admirar, els paers també aplicaren la jova i a tothom des dels 13 anys d'edat i sense límit, fins i tot vídues, clergues i militars, perquè "tothom té quelcom a guardar".

Un altre exemple i ben visible el tenim en el mur fet de pedra que aguanta les terres on descansa la coneguda Pèrgola, a la plaça Pius XII. En aquest cas, el mur té unes connotacions molt personals per a mi, atès que el meu germà gran, el Manel, hi treballà a jova l'any 1933; era nascut l'any 1921 i per tant tenia 12 i 13 anys! Malauradament no en pogué gaudir molt de l'obra acabada, ja que fou mobilitzat i enviat al front de batalla de la Guerra Civil, i el dia 10 de gener de 1939 (tenia 18 anys) a casa arribà l'última carta d'ell i mai més s'ha sabut com o de quina forma desaparegué, talment com si mai hagués existit. Fa molts anys i molt sovint porto turistes a la Pèrgola, un lloc on amb una ullada veiem més de 1000 anys d'història de la ciutat: el campanar, la Paeria, la residència Mare Janer, la casa dels jesuïtes, el col.legi dels 80 i la residència de professors en temps de la Universitat, l'església de Sant Ignasi, el Monument a la Generalitat... Tot encerclat per la muralla, i més enllà, el paisatge amb els sembrats, les cabanes, els marges, el barri de la Ribera (o de Sant Francesc) el riu d'Ondara... I al posar les mans, sobre la carena del mur que suporta la Pèrgola, sento l'orgull que el mur també és una mica meu, ja que el meu germà hi posà unes quntes de les pedres que l'aguanten, aquell llunyà 1933. 
Si admirem el mur des de la muralla (i la foto adjunta de l'escrit n'és un bon exemple) en primer terme veiem els safaretjos públics construïts amb una donació de Lluis Sanpere, i a la façana d'accés per la part de la rambla, que precisament porta el seu nom, hi figurava en agraïment per la donació una inscripció ben il.lustrativa: Lavaderos públicos con preferencia para las clases menesterosas. Tot seguit hi havia una caserna de la Guardia Civil, i a la planta baixa, per la part del darrere, la vaqueria del Cosme Junyent (el meu oncle), i a continuació del mur es veu el grup escolar (avui Jaume Balmes) que fou inaugurat el 1936. Aquell any s'iniciava la Guerra Civil i el col.legi dels Pares Claretians, ubicat a l'ala oest de la Universitat, fou clausurat, i els nens i nois que hi anàvem passàrem al Grup Escolar. Una anècdota: la vaqueria del meu oncle era tan propera al col.legi que va esdevenir un privilegi per a mi: al sortir de classe passava per la vaqueria de l'oncle on munyia les vaques per portar la llet a la botiga, i llavors omlia una mesura directament de la galleda encara calenta, i això per a mi era un bon berenar! Ja suposo que avui es diria que era un disbarat alimentari, però us puc ben assegurar que l'any 1936 per a mi era un gran privilegi que esperava amb ganes i gana.

Autor: Armand Forcat
aforcat.blogspot.com
Revista Segarra Núm. 280 març 2020. Secció: El Turista Pregunta, pàg. 29

Vaixells, Botes i Carretells-Revista SEGARRA Núm. 278 gener 2020. El Turista Pregunta

VAIXELLS BOTES I CARRETELLS


A l'enseyar i explicar la història dels castells o cases senyorials de Cervera i de la Segarra, una de les estances que sempre hi trobem són els cellers, i no és estrany, doncs els cellers foren les dependències imprescindibles i importants per atendre les necessitats alimentàries  de les  persones, i amb les millors condicions possibles: verdures, fruites, carns cuites o fresques i, molt especialment, els vins, vinagres, misteles... És a dir els fuits de la vinya, no debades avui dia encara els pagesos utilitzen el terme vinya quan van a treballar la terra: "Vaig a la vinya, vinc de la vinya, he comprat una vinya". Però trobar vinya, és a dir ceps, a la Segarra no és gens fàcil, sigui per les circumstàncies climatològiques o per les laborals.

A Catalunya, afortunadament, les terres estan molt repartides, i encara que fos poques hectàrees, s'ha sabut sempre, amb molt esforç, enginy, tenacitat i sobretot estalvi, aconseguir el que es coneixia com les cinc collites per any: blat, ametlles, olives, ordi i vi. I això en una terra plena de pedres i en molts casos garrics, sense saber mai si la collita seria abundant o escadussera, i amb una climatologia generalment molt negativa. 

Fins als anys 1960-70 els petits propietaris encara podrien contractar mossos, xicots que menjaven, dormien i treballaven en la mateixa casa dels propietaris, com si fossin de la família, i cobraven una quantitat anual.

En aquells anys sorgí la llei que regulava aquests treballadors que havien de ser empleats com a obrers, i conseqüentment els propietaris de 6, 8 o 12 ha. ja no podien pagar les despeses corresponents i per tant no podien llogar mossos, i llavors, sense la suficient mà d'obra una família no podia llaurar la terra, sembrar, collir ametlles, olives, raïms, esporgar, etcètera, i tot això comportà que es comencessin a tallar ametllers, oliveres i ceps, i la vinya i els cellers quedaren com a record d'altres temps on hi trobem els grans vaixells per al vi, les botes per al vinagre, els carretells per al vi bo, mistela, vi de missa...

Fa ben poc ensenyava i explicava el celler del Castell de Florejacs, on hi ha dos vaixells per al vi, amb una capacitat de 3000 litres cadascun!, les botes, els carretells..., quan visitant em preguntà: "Oi que ha dit vaixell assenyalant les dues grans botes?" I la resposta fou clara: efectivament, vaixells, i és que en català és vaixell, exactament com una embarcació marítima (barco en castellà). Contemplant el celler s'hi pot veure altres productes que es guardaven als cellers (fins que començaren a fabricar les neveres, frigorífics i congeladors) com la cansalada, les tupines per a la carn del porc, conserves de tomàquet, verdures, raïms i tomàquets de penjar. Ensenyar els cellers, els vaixells i les botes té per a mi una connotació molt especial, atès que el meu avi, fins que el seu cos li permeté, l'any 1933 (llavors no existia la jubilació), fou boter, molt a prop de l'estació del ferrocarril de Cervera, en un magatzem de l'actual carrer Vidal de Montpalau, número 49, un lloc que quan hi passo pel davant no puc deixar de recordar l'avi que hi reparava botes, barrals o portadores. També anava per les cases a fer o reparar vaixells, i això respon també als visitants quan veuen que els vaixells o segons quines botes no passen per les portes dels cellers, ni tan sols per les escales, i és que naturalment es construïen dins el propi celler.

A la part central dels vaixells sempre hi ha una obertura situada a la part més alta, la qual es veu tapada hermèticament amb una falca per aguantar-la: era la "finestra" per on, una vegada consumit tot el vi, s'entrava per netejar-lo i posar-hi el nou. L'obertura no és molt gran però en el seu moment s'hi introduïa el més prim o potser el més jove de la casa, que feia la neteja, i després es tancava hermèticament per guardar-hi el vi de la nova collita.

Autor: Armand Forcat  aforcat.blogspot.com
Revista Segarra, Núm. 278, gener 2020.
Secció: El turista pregunta, pàg. 29

El Campanar de Sant Antoni

  EL CAMPANAR DE SANT ANTONI Dir campanar a les dues columnes de totxo i una petita campana, pot semblar exagerat. Tanmateix l'església ...