Blog de l'Armand Forcat.
Intèrpret del Patrimoni, articulista en diferents mitjans de comunicació de Catalunya.
Ha format part de més de 35 entitats, culturals, cíviques, polítiques, religioses, comercials i industrials de la ciutat de Cervera.
ARMAND FORCAT, HOMENATJAT L'ANY 2012 AMB EL PRIMER PREMI SIKARRA
El dia 31 de març de 2012, el convent de Sant Antoni de Torà va acollir l'acte de lliurement de la rpimera edició dels premis Sikarra, convocat pel Fòrum l'Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot. Un centenar de persones van assistir-hi, la majoria provinents de Cervera, ciutat natal d'Armand Forcat, intèrpret del patrimoni i guardonat en aquesta primera edició.
El periodista Lluís Urpí fou l'encarregat de presentar l'acte que es va obrir amb la benvinguda a càrrec de l'alcaldesa de Torà, Mercè Valls, i amb la salutació als presents i la felicitació ls organitzadors i al guardonat per part de l'Adrià Marquilles, president del Consell Comarcal de la Segarra.
Xavier Rivera, secretari del jurat del premi, i Núria Magrans, promotora de la candidatura guanyadora, varen llegir el veredicte i van glossar la figura i els mèrits d'Armand Forcat.
El guantador va rebre l'escultura Sikarra o l'Esguard Alliberat, obra d'Anna Marín, de mans del president de la fundació Cases i Llebot.
Armand Forcat va adreçar unes emotives paraules al públic assistent i va agrair el reconceixement i va donar les gràcies a les seva esposa Maria Teresa pel seu suport donat al llarg dels anys.
A més, l'associació l'Amistat de Cervera va aprofitar l'esdeveniment per lliurar a l'homenatjat el document per qual era nomenat "Cerverí de l'Any".
L'acte va cloure amb unes paraules d'Albert Turull, president del Fòrum l'Espitllera, qui va defensar la identitat segarrenca i va reivindicar el reconeixement del territori històric de la Segarra.
Finalment, l'homenatge a l'Armand Forcat va continuar en un sopar a l'hostal Jaumet de Torà, on una quarentena d'assistents varen poder tastar el pastís Sikarra, elaborat expressament per l'esdeveniment.
A l'hora del brindis, el premiat va poder conversar amb tots els presents i explicar algunes de les anècdotes que ha viscut al llarg de la seva dilatada cerrera com a divulgador i intèrpret de patrimoni de la Segarra.
I així es va publicar a la Revista SEGARRA Núm. 185 de l'abril de 2012 juntament amb una posterior entrevista dedicada al guardonat, la qual en breu estarà disponible en aquest blog.
Que Cervera compta amb patrimoni monumental és més que evident, i un dels testimonis més destacats n'és el retaule del paranimf de la Universitat, una obra que, el 1780, Jaume Padró esculpí en alabastre de Segueró i marbre de Tortosa i Amposta.
Es tracta d'un conjunt d'àngels de diferents edats (majors, menors i petits) i a la part central una imatge de la Verge Maria com a patrona de l'Acadèmia, molt semblant a la que presideix la façana principal com a símbol d'edifici important, però en aquest cas de bronze. Cal recordar que aquesta imatge és relativament nova, atès que es restituí durant la postguerra civil de 1936-39, i que uns vandàlics trencaren amb l'excusa que tot el que era de bronze calia fondre-ho per fer bales i canons. Amb aquesta esmentada restitució s'inicià la recuperació de l'edifici.
Molt sovint ensenyem el paranimf als visitants i després de conèixer el patiment de l'edifici universitari durant l'esmentada Guerra Civil, sovint em pregunten: "I doncs, com se salvaguardà aquest magnífic retaule?" I la invariable resposta fou que gràcies a una persona molt valenta. Crec que és molt bó recordar les persones que sense tenir molt de protagonisme, en moment determinats demostren la vàlua dels seus sentiments. A partir de 1936, la Paeria de Cervera qudà formada per diferents partits i sindicats, i al llarg de la lesgislatura es produïren diferents canvis i coalicions. Així, el 22 d'octubre de 1936 entrà a formar part de l'equip de govern l'Antoni Gil i Ortín, que fou nomenat regidor de Cultura, Educació i Finances.
L'Antoni era barber i tenia la barberia al carrer Major; estava afiliat a la CNT i era molt sensible a tot el que era art, cultura, educació, humanisme, etcètera, cosa que demostrà durant el temps que ocupà la regidoria d'Educació i Finances. Un bon dia anà a parlar amb l'arxiver municipal, en Frederic Gómez (també barber) i li manifestà que tot el pressupost que tenia per a Cultura el volia dedicar a protegir les obres més importantants del patrimoni municipal, i així posà a disposició recursos materials, humans i económics per salvar el que es pogués, i ambdós acordaren protegir el retaule del paranimf. Mentre alguns camarades de la CNT es dedicaven a destruir, ell facilitava l'aixecament d'una paret de maons davant del retaule, i malgrat que l'edifici va patir els bombardejos i va ser un camp de concentració, avui el retaule encara presideix el paranimf. Per tant, aquella paret fou un gran encert. El dia 1 de gener de 1939, en un bombardeig nocturn a les 4 de la matinada, en el qual al carrer Combat hi moriren nou persones (sis de les quals van ser tota la família Aldabó), una de les bombes caigué davant de la cúpula del paranimf, i el retaule no patí cap dany.
L'Antoni fou, a més, una persona molt activa en tot el sentit de la paraula, ja que promogué entre altres accions la recuperació económica de la Paeria, que es trobava en situació molt precària. Va treballar per liquidar els deutes; per pagar les subvencions als mestres i per pagar el lloguer dels seus pisos; introduí l'abonament de material escolar per als alumnes que fins aquells moment no tenien cap ajut; també va posar el nom de Ramón y Cajal a l'institut d'ensenyament de la ciutat (nom que encara figura a la façana de la torre de la UNED); organitzà concursos de poesia amb premis que eren material escolar, per estimular l'interès per la poesia, i promogué dotar els alumnes dels col.legis de coneixements musicals per tal de completar la seva formació intel.lectual.
L'any 1937, però, l'Antoni fou mobilitzat i enviat al front d'Aragó, i el 1938 caigué presoner de l'exèrcit de Franco; posteriorment fou denunciat per un ciutadà cerverí, jitjat i condemnat a 12 anys de presó. Tanmateix reduí la pena treballant, i per bona conducta als 33 mesos va sortir de la presó. Un cop fora anà a viure a Barcelona, obrí un comerç i envià una carta a la Paeria on prometis que mai més tornaria a Cervera, ja que considerava que el seu comportament durant la guerra no era punible de delicte, ans al contrari.
M'agrada molt explicar aquesta petita història, perquè tinc el privilegi de comptar amb un testimoni excepcional: el meu pare.
L'any 1936 (jo tenia 8 anys), el meu pare fou regidor a la Paeria i vocal representant de l'Ajuntament al Consell Local d'Ensenyament, d'acord al Decret de 27 de setembre de 1936, i entre altres iniciatives va proposar que l'alcaldia adrecés una instància al Ministeri d'Instrucció Pública amb la sol.licitud de creació d'un parvulari (tal com explica l'Albert Llona en el seu llibre L'ensenyament primari a Cervera, 1875-1939).
Cervera ha estat i és una potència literària, no solament per la nombrosa quantitat d'escriptors i escriptores que al llarg dels segles ham deixat una més que notable quantitat d'obres de tots els gèneres a la ciutat i el país, també per les diverses biblioteques, sempre obertes a l'abast de tothom. Una dia que havíem visitat la Universitat i ensenyat les cinc biblioteques, totes en ús actualment, una turista del grup preguntà: "Quina quantitat de llibres ens ha dit que hi havia?" I la resposta fou: més de 150.000 i més de 15.000 títols de revistes, i crec que hauríem de cercar molt per trobar una altra ciutat de 9.500 habitants com Cervera que disposi de cinc biblioteques destinades a la lectura, consulta, estudi o investigació, i a més cal afegir-hi la biblioteca de la Casa Duran i Sanpere, en conjunt tot un món de lectura que he comentat altres vegades.
Naturalment aquesta riquesa cultural té fonaments de molts segles, cosa que precisament fa que sigui encara més valuosa. Un exemple ben significatiu ens el dona una casa ubicada a l'actual plaça Santa Anna: cal Vega. Fou el dia 2 de març de l'any 1754, quan en aquesta casa nasqué en Josep de Vega i Sentmenat, el qual cursà carrera de Dret a la Universitat de Cervera, on hi tingué una Càtedra de Filosofia.
La casa (cal Vega) fou un lloc de trobada de tertúlies, lectures i disertacions de catedràtics, estudiants... La seva biblioteca fou considerada universitària i crec que es podria dir que allí es plantà la llavor que tan fruit en forma de biblioteques té la ciutat. Josep de Vega, a més, es dedicà als estudis històrics i d'investigació, i el seu prestigi el portà a ser elegit l'any 1810 diputat per Cervera a les Corts de Cadis per redactar la primera constitució espanyola. És molt important remarcar que en aquelles Corts que havien convocat 180 diputats, Cervera n'hi aportés dos: Josep de Vega i Llàtzer de Dou, que fou canceller de la Universitat durant 27 anys i elegit com a president d'aquelles Corts, i aquí cal recordar que en les deliberacions per aprovar l'esmentada constitució, Llàtzer de Dou denuncià i pronuncià unes frases molt contundents que encara avui, malauradament, són ben actuals. Una d'elles fou: "A Cataluña se la trata como una provincia conquistada". Això ho va dir en presència de 180 diputats, molts dels quals representaven les colònies que Espanya encara tenia l'any 1810: Cuba, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Mèxic, Santo Domingo, Sant Salvador, Puerto Rico, Filipines, Perú, Xile i Hondures.
Actualment a la plaça Santa Anna tenim el goig de contemplar cal Vega, encara que amb alguns canvis, atès les activitats comercials i particulars que hi tenen lloc. Hi trobem la gran porta principal adovellada, tota la façana, les finestres i els balcons. L'any 1746, Antoni de Vega i Copons obtinguè el permís per engrandir la casa fins a tocar de l'actual Casal de Cervera, i amb molt bon criteri deixà un pas per a carros, cavalleries i persones (avui serveis per als cotxes) per sota de la casa. Aquest gran arc que dona a la plaça un aspecte senyorial que desperta admiració dels nombrosos visitants, que el fotografien i el comenten de forma molt positiva, especialment quan expliquem cal Vega.
Particularment, per a mi la casa té unes connotacions molt agradables de records: als anys cinquanta (1950) Joan Martorell fundà un grup teatral amb el nom de Miquel Martorell per representar obres de teatre (aficionat), del qual vaig formar part. A l'ensems, Joan Martorell també tingué inquietuds cinematogràfiques, i amb aquest objectiu rodàrem una pel.lícula sobre un bandoler segarrenc, i per a les imatges d'interiors s'escollí cal Vega, on filmàrem diferents seqüències, especialment al gran menjador.
Qui vulgui conèixer una mica millor com era el canceller de la Universitat de Cervera Llàtzer de Dou i el diputat per Cervera a les Corta de Cadis, en Josep de Vega, de Cal Vega de la qual parlàvem fa uns dies, aquí teniu l'enllaç al video del Museu de Cervera, on es fa un interessant retrat de la nostra ciutat de principis del s.XIX.
Fa uns dies vaig tenir el privilegi d'entrar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca i explicar-ne alguns fets, anècdotes i funcionament, i també recordar situacions que gràcies al meu pare vaig poder viure, atès que ell hi entrà a treballar, primer quan es construïa, i seguidament com a operari durant 39 anys i fins a la jubilació. Treballava a la secció dita d'empacar, és a dir, quan el gra i la farina han fet tot el procés i s'arriba al lloc on es posa la farina al sac i aquesta surt preparada per a la seva comercialització. El pare habitualment feia deu o dotze hores diàries, i així una setmana li portava el dinar i una altra el sopar. Era l'any 1918 quan es donava forma a aquell projecte on l'incentiu més important era el lema ajuda'm i t'ajudaré, i així ho entengueren les famílies pageses de la Segarra quan compraren accions a 0,60 cèntims de pesseta per aconseguir 9.500 pessetes que facilitaren la compra de la finca on s'instal.laria tot el complex industrial, amb els forns de fer pa, el molí d'oli, la ferreria i l'extraordinari i modernista edifici principal (sota la direcció i disseny de Cèsar Martinell) de la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca.
Per la seva estructura i les més de 300 finestres que té tot l'edifici tenia llum natural, fins i tot als baixos construïts per sota de nivell de carrer. Era natural, doncs, que amb legítim orgull els homes i dones d'aquell temps relatessin que Cervera gaudia de les tres "punxes" més significatives d'una ciutat important: la del campanar de Santa Maria com a símbol de la fe; la de la Universitat com a símbol de la ciència i el coneixement, i la torre de la farinera com a símbol del treball. Quan a l'Anglaterra del segle XIX, Simon Blake iniciava el Modernisme, aquest fou un estil que aviat quallà a Europa. Els dos nuclis més importants foren Bèlgica i Catalunya, i Cervera no en quedà al marge, al contrari, ateses les diferents i nombroses construccions encara vigents, i l'exemple més fefaent és la farinera, que tal i com construïa Simon Blake, en Cèsar Martinell aplicà en l'edifici la idea de construir amb els materials i operaris de l'entorn, i això volia dir economia, però especialment era bo per a la salut dels treballadors i treballadores, atès que realitzaven el seu treball en llocs molt semblants als carrers i cases on vivien, i en el cas de la Segarra es feia treball amb pedra, ciment i argila, i sobretot llum natural.
Però la farinera no tan sols fou un gran i bon model d'edificiació, fou també un model de producció que en aquells anys fou considerat com el millor d'Europa. Actualment les indústries funcionen amb diferents i abundants motors elèctrics, però fins als anys cinquanta (1950) un sol motor feia funcionar diverses màquines d'un taller o fàbrica mitjançant embarrats, politges i corretges de cuir transmisores d'un lloc a l'altre, i d'una planta a una altra, o d'un pis a l'altre en el cas de la farinera.
Un motor situat a la planta més baixa portava en el seu eix una politja que arrossegava una gran corretja que envoltava una politja molt més gran que la del motor, per imprimir més velocitat, i estava fixada en un eix que portava més politges que també portaven més corretges que movien altres politges de diferents diàmetres segons la velocitat que es necessitava, i que estaven fixades a altres eixos i així es movien totes les màquines d'una planta; però el seu moviment no finalitzava aquí perquè altres politges dels eixos arrossegaven corretges que amb obertures adequades als sostres transportaven el moviment a les altres plantes! Cal recordar que els eixos giraven deu o dotze hores seguides, i giraven sobre un coixinet de metall sempre banyat d'oli.
Cal recordar que el producte, el gra, des de l'entrada a la farinera fins a convertir-se en farina anava d'una planta a una altra amb canals de fusta, on per dintre hi circulava una cinta proveïda de canastrons plens del producte. I amb la força d'aquella gran politja, cada quatre minuts es produïa una saca de farina de 100 kg, a més de sèmola, segó. terceres, grapissols...
Era l'any 1633 quan la comunitat de Cervera feia construir una capella per ubicar-hi "molt dignament" la relíquia del Santíssim Misteri. Posteriorment, el 1789, l'escultor Jaume Padró hi construïa el baldaquí-retaule per donar el marc adequat a tot el conjunt barroc: vuit metres d'alçada amb arcs creuats i finalitzats al centre amb clau de volta, sostinguts amb pilastres de marbre que descansen sobre mènsules d'alabastre. Tot un conjunt circular, però obert per davant per la millor visibilitat del retaule, i on al bell mig del centre hi ha una vitrina adequada per guardar i enseyar el reliquiari i la reliquia esmentada.
Quan ens els primers dies de febrer de cada any esenyem i expliquem l'obra de Jaume Padró, i també els orígens de la festa major del Sant Misteri, als alumnes dels col.legis, molts pregunten: "Que podrem veure la relíquia que es guarda a la vitrina?" I la resposta és sí, però per fer.ho caldria que assistíssiu a la novena a al Cant de les Completes del dia 5, o a l'ofici del dia 6 de febrer a l'església de Santa Maria, on la reliquia presideix de forma solemne cada celebració.
Quan l'any 1318 la corona cataloaragonesa estava estesa per la Mediterrània, l'alcaid de Nàpols era el cerverí Joan Picó, el qual va regalar a la vila de Cervera una vitrina que fou dipositada i guardada al convent de Sant Domènec, un lloc que en aquells anys gaudia d'un prestigi religiós i cultural del més alt nivell, i allí restà fins al 1789. En aquell moment Jaume Padró estava construint el retaule-baldaquí creat per recordar el fet que el dia 6 de febrer de 1540 succeí a la capella de Sant Nicolau, origen de la festa esmentada, i fou llavors quan l'escultor considerà que el lloc adequat per a la vitrina guardada a Sant Domènec era el centre del baldaquí, i així la incorporà al conjunt, amb un mecanisme adequat perquè fos giratòria i envoltada de quatre figures d'àngels d'alabastre sobre mènsules de marbre.
De fet l'obra tal com s'acostuma a dir, no deixa indiferent ningú, sigui creient o agnòstic, home o dona, jove, gran o nen, ja que tot el baldaquí està "custodiat" per onze figures en forma d'àngel: a la part més alta tres, gairebé nadons, i baixant la vista en trobem de petits, i més endavant adults, i davant de tot dos de condició femenina. No hi nanca ningú i tot és d'una bellesa natural i gairebé real: les cares, ulls, cabells, braços, cames, dits, peus, mans... I sobretot és veure que "estan" en moviment i treballant, atès que totes les figures tenen objectes a les mans: uns canelobres, una llança, un pal amb una esponja, tres claus per clavar, un martell, unes estenalles, un pergamí, un ganivet, un rètol o una petita creu de fusta. En definitiva són tots els estris que es refereixen a la mort de Jesús. Tota l'harmonia del conjunt, el gust per l'estètica i la perfecció avalen Jaume Padró com un dels millors escultors de tots els temps. Tanmateix és bo recordar que Joan Padró, el seu fill, també intervingué en el tram final de l'obra.
Han passat 700 anys i aquella vitrina, que arribà a Cervera el 1318, cada mes de febrer continua girant per recordar i celebrar una festa nascuda el dia 6 de febrer de 1540.
