LES VICISSITUDS D'UN GRAN CONVENT
Han passat set segles i el convent de Sant Francesc d'Assis ha arribat als nostres dies amb l'aspecte d'una ruïna gairebé total; tanmateix no és sorprenent si observem totes les vicissituds que ha patit al llarg de la seva història.
Fou en el segle XIII quan uns monjos franciscans iniciaren la seva vida monàstica a Cervera, al barri de la Ribera (raval de Sant Francesc) prop del riu d'Ondara, on també s'havien instal.lat els adobadors de pells, precisament per disposar d'aigua abundant. "I com ha arribat tan malmès aquest convent?" preguntà un visitant que anava en un grup, interessat per la història del convent. Els motius poden ser diversos, però sí que en podem explicar uns quants que no han ajudat a mantenir-lo en peu i en bones condicions. I això encara és més difícil en una ciutat com Cervera, que ha heretat, fruit de la història, un gran patrimoni de cases, edificis, insdústries i esglésies. De fet, si observem tot el patrimoni històric actual, ens podem sentir orgullosos del que s'ha recuperat i reutilitzat.
Pel que fa al convent, quan la vida era normal i natural vingué una guerra, la de Joan II. Era l'any 1466 quan aquest aspirant al tro establí un setge al poble de Cervera, on trobà una extraordinària resistència. Diferents edificis quedaren molt malmesos i finalment ocupà Cervera, però amb la condició i la promesa que restauraria tot el que havia destruït, com així fou: part del castell, edificis i també part del convent. Llavors el convent fou habilitat pels franciscans vinguts de Barcelona i passà a denominar-se de Santa Maria de Jesús. Passaren uns anys i vingué la guerra de Successió de 1714, i amb el decret de Nova Planta es fundà la Universitat de Cervera, on els franciscans tingueren dues càtedres de gran prestigi, tant per a la institució com per al convent.
Foren anys de benaurança per al convent, fins al 1835, quan el govern espanyol aplicà la desamortització i passà a mans particulars. Es convertí en una fàbrica de cotó i així algunes zones del convent quedaren abandonades; s'inicià un deteriorament que no ha tingut aturador.
L'any 1936 esclatà de Guerra Civil i en una part del recinte s'hi instal.laren algunes famílies de refugiats procedents d'algunes zones de l'Estat. També, i com a conseqüència d'aquesta guerra jo vaig viure unes setmanes en aquests habitacles del convent.
Quan a Cervera sovintejaven els bombardeigs, especialment els del dia 3 de desembre de 1938, el meu oncle Cosme, que tenia la vaqueria als baixos de la caserna de la guàrdia civil, situada a la rambla Lluís Sanpere, la traslladà al barri de Sant Francesc, a un petit magatzem (avui ja no hi és) que hi havia a la parcel.la davant dels habitacles del convent. Aquí hi visqueren fins al final de la guerra, en un habitacle que compartiren un temps amb els meus pares i germà, atès que en el bombardeig de l'avinguda Catalunya casa nostra quedà molt malmesa, fins que la família Gabarró i la família Tella ens oferiren compartir una cabana prop de la capella de Sant Magí, al camí de la Cardosa, on vàrem viure fins al final de la guerra.
En tot aquest període de por, gana i misèria, dins del recinte del convent s'hi instal.là una dotació militar d'intendència, on preparaven menjar per a l'exèrcit. Molta gent, especialment la canalla, hi anava i demanava menjar als soldats cuiners que mataven alguna vedella, corders o altres, dels quals en recollien la sang en un clot fet al terra!!! I això era el nostre "tall", ja que ens omplien de sang el recipient que portàvem, i un cop a casa la fregíem. Per cert, era molt bona, sobretot amb all i oli si n'hi havia.
El convent a la postguerra encara serví per instal.lar-hi una fàbrica de ciment ràpid que finalment es traslladà a la llavors part industrial de Cervera. També, i més recentment, ha estat granja per engreixar animals per anar a l'escorxador.
Han passat anys, han passat segles i ens queden els records, i molt sovint m'agrada pensar que el convent de Sant Francesc o Santa Maria de Jesús ha ajudat d'una o altra forma a moltes persones.
