FELICITACIONS, ELOGIS I AGRAÏMENTS DIVERSOS

 

FELICITACIONS, ELOGIS I AGRAÏMENTS DIVERSOS

Diumenge 3 d'octubre de 2021

Dilluns 28 de juny de 2021

Cal Vega REVISTA SEGARRA. Núm. 291, març 2021. El Turista Pregunta

 CAL VEGA

Cervera ha estat i és una potència literària, no solament per la nombrosa quantitat d'escriptors i escriptores que al llarg dels segles ham deixat una més que notable quantitat d'obres de tots els gèneres a la ciutat i el país, també per les diverses biblioteques, sempre obertes a l'abast de tothom. Una dia que havíem visitat la Universitat i ensenyat les cinc biblioteques, totes en ús actualment, una turista del grup preguntà: "Quina quantitat de llibres ens ha dit que hi havia?" I la resposta fou: més de 150.000 i més de 15.000 títols de revistes, i crec que hauríem de cercar molt per trobar una altra ciutat de 9.500 habitants com Cervera que disposi de cinc biblioteques destinades a la lectura, consulta, estudi o investigació, i a més cal afegir-hi la biblioteca de la Casa Duran i Sanpere, en conjunt tot un món de lectura que he comentat altres vegades.

Naturalment aquesta riquesa cultural té fonaments de molts segles, cosa que precisament fa que sigui encara més valuosa. Un exemple ben significatiu ens el dona una casa ubicada a l'actual plaça Santa Anna: cal Vega. Fou el dia 2 de març de l'any 1754, quan en aquesta casa nasqué en Josep de Vega i Sentmenat, el qual cursà carrera de Dret a la Universitat de Cervera, on hi tingué una Càtedra de Filosofia.

La casa (cal Vega) fou un lloc de trobada de tertúlies, lectures i disertacions de catedràtics, estudiants... La seva biblioteca fou considerada universitària i crec que es podria dir que allí es plantà la llavor que tan fruit en forma de biblioteques té la ciutat. Josep de Vega, a més, es dedicà als estudis històrics i d'investigació, i el seu prestigi el portà a ser elegit l'any 1810 diputat per Cervera a les Corts de Cadis per redactar la primera constitució espanyola. És molt important remarcar que en aquelles Corts que havien convocat 180 diputats, Cervera n'hi aportés dos: Josep de Vega i Llàtzer de Dou, que fou canceller de la Universitat durant 27 anys i elegit com a president d'aquelles Corts, i aquí cal recordar que en les deliberacions per aprovar l'esmentada constitució, Llàtzer de Dou denuncià i pronuncià unes frases molt contundents  que encara avui, malauradament, són ben actuals. Una d'elles fou: "A Cataluña se la trata como una provincia conquistada". Això ho va dir en presència de 180 diputats, molts dels quals representaven les colònies que Espanya encara tenia l'any 1810: Cuba, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Mèxic, Santo Domingo, Sant Salvador, Puerto Rico, Filipines, Perú, Xile i Hondures.

Actualment a la plaça Santa Anna tenim el goig de contemplar cal Vega, encara que amb alguns canvis, atès les activitats comercials i particulars que hi tenen lloc. Hi trobem la gran porta principal adovellada, tota la façana, les finestres i els balcons. L'any 1746, Antoni de Vega i Copons obtinguè el permís per engrandir la casa fins a tocar de l'actual Casal de Cervera, i amb molt bon criteri deixà un pas per a carros, cavalleries i persones (avui serveis per als cotxes) per sota de la casa. Aquest gran arc que dona a la plaça un aspecte senyorial que desperta admiració dels nombrosos visitants, que el fotografien i el comenten de forma molt positiva, especialment quan expliquem cal Vega.

Particularment, per a mi la casa té unes connotacions molt agradables de records: als anys cinquanta (1950) Joan Martorell fundà un grup teatral amb el nom de Miquel Martorell per representar obres de teatre (aficionat), del qual vaig formar part. A l'ensems, Joan Martorell també tingué inquietuds cinematogràfiques, i amb aquest objectiu rodàrem una pel.lícula sobre un bandoler segarrenc, i per a les imatges d'interiors s'escollí cal Vega, on filmàrem diferents seqüències, especialment al gran menjador.

Qui vulgui conèixer una mica millor com era el canceller de la Universitat de Cervera Llàtzer de Dou i el diputat per Cervera a les Corta de Cadis, en Josep de Vega, de Cal Vega de la qual parlàvem fa uns dies, aquí teniu l'enllaç al video del Museu de Cervera, on es fa un interessant retrat de la nostra ciutat de principis del s.XIX.

https://youtu.be/nFUbTwvgA7g

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 291, març 2021.

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 21

La Forja d'una Politja REVISTA SEGARRA Núm. 296, agost 2021. El Turista Pregunta

 LA FORÇA D'UNA POLITJA

Fa uns dies vaig tenir el privilegi d'entrar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca i explicar-ne alguns fets, anècdotes i funcionament, i també recordar situacions que gràcies al meu pare vaig poder viure, atès que ell hi entrà a treballar, primer quan es construïa, i seguidament com a operari durant 39 anys i fins a la jubilació. Treballava a la secció dita d'empacar, és a dir, quan el gra i la farina han fet tot el procés i s'arriba al lloc on es posa la farina al sac i aquesta surt preparada per a la seva comercialització. El pare habitualment feia deu o dotze hores diàries, i així una setmana li portava el dinar i una altra el sopar. Era l'any 1918 quan es donava forma a aquell projecte on l'incentiu més important era el lema ajuda'm i t'ajudaré, i així ho entengueren les famílies pageses de la Segarra quan compraren accions a 0,60 cèntims de pesseta per aconseguir 9.500 pessetes que facilitaren la compra de la finca on s'instal.laria tot el complex industrial, amb els forns de fer pa, el molí d'oli, la ferreria i l'extraordinari i modernista edifici principal (sota la direcció i disseny de Cèsar Martinell) de la Farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca.

Per la seva estructura i les més de 300 finestres que té tot l'edifici tenia llum natural, fins i tot als baixos construïts per sota de nivell de carrer. Era natural, doncs, que amb legítim orgull els homes i dones d'aquell temps relatessin que Cervera gaudia de les tres "punxes" més significatives d'una ciutat important: la del campanar de Santa Maria com a símbol de la fe; la de la Universitat com a símbol de la ciència i el coneixement, i la torre de la farinera com a símbol del treball. Quan a l'Anglaterra del segle XIX, Simon Blake iniciava el Modernisme, aquest fou un estil que aviat quallà a Europa. Els dos nuclis més importants foren Bèlgica i Catalunya, i Cervera no en quedà al marge, al contrari, ateses les diferents i nombroses construccions encara vigents, i l'exemple més fefaent és la farinera, que tal i com construïa Simon Blake, en Cèsar  Martinell aplicà en l'edifici la idea de construir amb els materials i operaris de l'entorn, i això volia dir economia, però especialment era bo per a la salut dels treballadors i treballadores, atès que realitzaven el seu treball en llocs molt semblants als carrers i cases on vivien, i en el cas de la Segarra es feia treball amb pedra, ciment i argila, i sobretot llum natural.

Però la farinera no tan sols fou un gran i bon model d'edificiació, fou també un model de producció que en aquells anys fou considerat com el millor d'Europa. Actualment les indústries funcionen amb diferents i abundants motors elèctrics, però fins als anys cinquanta (1950) un sol motor feia funcionar diverses màquines d'un taller o fàbrica mitjançant embarrats, politges i corretges de cuir transmisores d'un lloc a l'altre, i d'una planta a una altra, o d'un pis a l'altre en el cas de la farinera. 

Un motor situat a la planta més baixa portava en el seu eix una politja que arrossegava una gran corretja que envoltava una politja  molt més gran que la del motor, per imprimir més velocitat, i estava fixada  en un eix que portava més politges que també portaven més corretges que movien  altres politges de diferents diàmetres segons la velocitat que es necessitava, i que estaven fixades a altres eixos i així es movien totes les màquines d'una planta; però el seu moviment no finalitzava aquí perquè altres politges dels eixos arrossegaven corretges que amb obertures adequades als sostres transportaven el moviment a les altres plantes! Cal recordar que els eixos giraven deu o dotze hores seguides, i giraven sobre un coixinet de  metall sempre banyat d'oli. 

Cal recordar que el producte, el gra, des de l'entrada a la farinera fins a convertir-se en farina anava d'una planta a una altra amb canals de fusta, on per dintre hi circulava una cinta proveïda de canastrons plens del producte. I amb la força d'aquella gran politja, cada quatre minuts es produïa una saca de farina de 100 kg, a més de sèmola, segó. terceres, grapissols...

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 296, agost 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Una Vitrina amb Història REVISTA SEGARRA, Núm. 290, febrer 2021. El Turista Pregunta

 UNA VITRINA AMB HISTÒRIA

Era l'any 1633 quan la comunitat de Cervera feia construir una capella per ubicar-hi "molt dignament" la relíquia del Santíssim Misteri. Posteriorment, el 1789, l'escultor Jaume Padró hi construïa el baldaquí-retaule per donar el marc adequat a tot el conjunt barroc: vuit metres d'alçada amb arcs creuats i finalitzats al centre amb clau de volta, sostinguts amb pilastres de marbre que descansen sobre mènsules d'alabastre. Tot un conjunt circular, però obert per davant per la millor visibilitat del retaule, i on al bell mig del centre hi ha una vitrina adequada per guardar i enseyar el reliquiari i la reliquia esmentada.

Quan ens els primers dies de febrer de cada any esenyem i expliquem l'obra de Jaume Padró, i també els orígens de la festa major del Sant Misteri, als alumnes dels col.legis, molts pregunten: "Que podrem veure la relíquia que es guarda a la vitrina?" I la resposta és sí, però per fer.ho caldria que assistíssiu a la novena a al Cant de les Completes del dia 5, o a l'ofici del dia 6 de febrer a l'església de Santa Maria, on la reliquia presideix de forma solemne cada celebració.

Quan l'any 1318 la corona cataloaragonesa estava estesa per la Mediterrània, l'alcaid de Nàpols era el cerverí Joan Picó, el qual va regalar a la vila de Cervera una vitrina que fou dipositada i guardada al convent de Sant Domènec, un lloc que en aquells anys gaudia d'un prestigi religiós i cultural del més alt nivell, i allí restà fins al 1789. En aquell moment Jaume Padró estava construint el retaule-baldaquí creat per recordar el fet que el dia  6 de febrer de 1540 succeí a la capella de Sant Nicolau, origen de la festa esmentada, i fou llavors quan l'escultor considerà que el lloc adequat per a la vitrina guardada a Sant Domènec era el centre del baldaquí, i així la incorporà al conjunt, amb un mecanisme adequat perquè fos giratòria i envoltada de quatre figures d'àngels d'alabastre sobre mènsules de marbre.

De fet l'obra tal com s'acostuma a dir, no deixa indiferent ningú, sigui creient o agnòstic, home o dona, jove, gran o nen, ja que tot el baldaquí està "custodiat" per onze figures en forma d'àngel: a la part més alta tres, gairebé nadons, i baixant la vista en trobem de petits, i més endavant adults, i davant de tot dos de condició femenina. No hi nanca ningú i tot és d'una bellesa natural i gairebé real: les cares, ulls, cabells, braços, cames, dits, peus, mans... I sobretot és veure que "estan" en moviment i treballant, atès que totes les figures tenen objectes a les mans: uns canelobres, una llança, un pal amb una esponja, tres claus per clavar, un martell, unes estenalles, un pergamí, un ganivet, un rètol o una petita creu de fusta. En definitiva són tots els estris que es refereixen a la mort de Jesús. Tota l'harmonia del conjunt, el gust per l'estètica i la perfecció avalen Jaume Padró com un dels millors escultors de tots els temps. Tanmateix és bo recordar que Joan Padró, el seu fill, també intervingué en el tram final de l'obra.

Han passat 700 anys i aquella vitrina, que arribà  a Cervera el 1318, cada mes de febrer continua girant per recordar i celebrar una festa nascuda el dia 6 de febrer de 1540.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA, Núm. 290, febrer 2021

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 29.

Els Sabater. REVISTA SEGARRA, Núm. 289, gener 2021. El Turista Pregunta

 ELS SABATER

Quan estàvem fent un itinerari amb un grup de visitants i arribàrem a l'indret del carrer Major, cantonada carrer Sabater, un turista pregunta: "Aquest carrer és on hi havia els sabaters de la vila?"

I la resposta fou negativa: no és un carrer on s'instal.laren els que feien sabates, el carrer porta aquest nom en reconeixement als marquesos de Campmany, del llinatge Sabater, que des de 1680 ha donat persones com Marià de Sabater i de Vilanova o Miquel de Montserrat i Sabater, els quals en diferents moments de la història han honorat Cervera. I un dels testimonis més fefaents i duradors ha estat el col.legi de la Sagrada Família, que si bé en principi se situà gairebé al final del carrer Major (davant de la casa de Duran i Sanpere), quan es consolidà el seu nom, el 1874, s'instal.là a la casa-palau dels marquesos de Campmany, on ha donat servei en forma de llar d'infants a centenars de nens i nenes, i ha estat col.legi per a centenars de nenes i noies en règim d'internat, de diferents llocs i de Cervera; també ha sigut alberg per a pelegrins que fan el camí de Sant Jaume o el de Sant Ignasi, i per als assistents als cursos internacionals de música, al Festival de Pasqua de Música Clàssica Catalana i de moltes altres activitats que necessitaven allotjament. 

A més l casa compta amb un gran jardí i en conjunt ocupa un perímetre amb la façana  principal al carrer Major, cantonada amb el carrer Mare Janer fins al carrer Sabater, i a la part posterior des del carrer Estudi Vell fins al final del carrer Mare Janer, on adossat a la cantonada hi figura un escut del llinatge Sabater, esculpit a la pedra, i on en un dels quarters hi ha una sabata, símbol dels Sabater. Tanmateix, encara que l'edifici és el record més visible dels marquesos, la seva petjada al servei de la ciutat i del país és més que notable: el 1714 finalitzava la Guerra de Successió, la qual deixà el Principat de Catalunya sense les seves principals institucions: Generalitat, Consell de Cent...

Els Sabater participaren a la Junta de Braços que durant la guerra era el principal bastió contra l'invasor Felip V.  A conseqüência d'això s'hagué d'exiliar per salvar la vida, i tot i així la Paeria el nomenà regidor perpetu de la institució. Fou un agraïment merescut, atès que formar part de la més alta institució ciutadana en temps de guerra no és fàcil, ja que les decisions són molt més difícils i cal ser molt valent per actuar amb conseqüència.  Els Sabater també s'enfrontaren als francesos quan aquests ocuparen els país, i participaren en aquest cas en la presidència de la junta que es constituí per combatre l'invasor. Amb el pas dels anys, els Sabater també ajudaren i treballaren perquè Cervera fes front als reptes que anaren sorgint.

Un altre exemple d'estimació a la ciutat fou quan la Universitat, que ja portava més de cent anys exercint com a centre, va veure com sorgien algunes propostes des de diferents parts del país perquè fos traslladada a Barcelona, i els Sabater emprengueren una lluita per tal que si passava, Cervera continués sent centre universitari, amb el prestigi ja reconegut i els beneficis econòmics que proporciona tenir centenars d'estudiants i professors a les diferents càtedres. Amb aquest objectiu inviten a casa seva i a la ciutat el monarca Carles IV i la seva muller, motiu pel qual decoraren la casa de forma adient als hostes; també exhortaren els veïns a endomassar balcons i finestres i a posar el màxim de flors a molts llocs tal i com ell havia fet al palau, tot amb l'objectiu de fer callar les veus que preconitzaven el tancament de la Universitat. També invitaren i hostatjaren el primer ministre, i sabent que aquest senyor era extraordinàriament aficionat a la cacera de perdius, n'hi prepararen una a l'entorn del Torrent Salat. Amb deu trets que disparà recolliren més de 40 perdius mortes, i és clar, la satisfacció fou extraordinària: "Mai amb tants pocs trets havia matat tantes perdiu". És clar que ell no sabia que abans de començar a disparar gairebé totes ja estaven mortes! És a dir, tot preparat perquè fos un èxit, i així fou! Tanmateix el problema sorgí l'endemà quan el rei també volgué fer una cacera i llavors calgué preparar altres actes perquè de perdius ja no en quedava ni una per matar!

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA, Núm. 289, gener 2021

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 21.

LLIBRE

 159 PREGUNTES - CENT CINQUANTA-NOU RESPOSTES

d'Armand Forcat

159 articles amb 159 fotografies publicats a la REVISTA SEGARRA, plens d'història, de fets apassionants, i com no podia ser d'una altra manera, plens d'anècdotes curioses dels milers i milers de turistes que han visitat la nostra ciutat.

Encara es pot adquirir a les llibreries de Cervera

I si així ho desitgen, dedicat per l'autor...

Una Llinda com a Testimoni. REVISTA SEGARRA Núm. 288, desembre 2020. El Turista Pregunta

 UNA LLINDA COM A TESTIMONI

En general les persones emprenem viatges per tal de conèixer història, cultura, fets, dades i dates, i lògicament cerquem pobles, paisatges, edificis i personatges. Cervera és una ciutat que durant els últims mil anys s'ha anat configurant com un lloc històric, monumental, artístic i cultural, per rebre visites i satisfer els i les turistes més exigents. Cervera ha protagonitzat incomptables fets històrics, i el més important és que compta amb els testimonis que avalen el pes històric que ha tingut i té, compta amb documents, edificis i fets històrics que l'han configurada com una ciutat que cal visitar, descobrir i conèixer com fan tants i tantes turistes anualment.

Caminant pel carrer Major amb un grup de visitants, arribem a l'indret de la casa número 79, i una visitant preguntà: "Què significa aquest tendal penjat al balcó d'aquesta casa i decorat amb figures de diables i molt de foc?" Doncs bé, aquest tendal fa referència a la festa de l'Aquelarre que cada últim dissabte d'agost, i des de fa 40 anys, se celebra a Cervera; a la part baixa d'aquest edifici hi guarden una bona part del material que s'utilitza en aquesta celebració. Tanmateix la casa té molta més història i al llarg dels anys ha allotjat diferents entitats administratives, culturals, recreatives i fins i tot esportives. 

Si mentalment ens situem al segle XV, veurem com la Generalitat organitzà el territori català en deu delegacions, una de les quals s'instal.là a Cervera.  Aquest fet motivà la cerca d'un edifici digne i adequat, i s'encarregà a dos mestres de cases, Antoni Sala i Bernat Giral, l'habilitació d'aquesta casa, amb una gran sala on s'hi ubicà la recepció principal, amb un gran arc sostingut per dues columnes, una de les quals encara hi és, i un magnífic foc a terra que a l'època havia de ser prou necessari. El més significatiu és a la façana, on a la llinda d'un dels balcons hi ha esculpit l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi i la data de l'any 1576. Una data, un edifici i unes dependències que varen fer que Cervera ostentés la representació del més alt organisme de Catalunya, la Generalitat, i això donà a la vila un plus de capitalitat. 

Actualment a Catalunya la representació de la Generalitat se circumscriu la divisió provincial: Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona, a més de la Val d'Aran. Però la història dels pobles, malauradament, també es forja amb una o altra guerra, i els conqueridors, ajudats pels col.laboracionistes (gent del mateix país ocupat) intenten desvirtuar la pròpia història i esborren tots els senyals que troben perquè no els desmenteixin la que s'han inventat (falsejant-la); tanmateix alguns es queden, perquè no els veuen o no saben què signifiquen, i un exemple és que en diferents llocs s'intentà confondre la creu de Sant Jordi de les delegacins de la Generalitat amb unes creus de l'ordre dels templers! Sort que a Cervera i al mateix carrer Major tenim una creu dels templers gravada a la llinda del portal d'entrada de l'església de Sant Joan, de quan era la casa delmera d'aquest ordre dependent del monestir de Santes Creus; i encara més greu fou a Tortosa, que amb el Decret de Nova Planta les creus de Sant Jordi, símbol de la Genetalitat, foren repicades per esborrar-ne el record, i així, a cop de decrets o de presó, la Generalitat uns cops és abolida i altres minimitzada, i els símbols esborrats... Tanmateix però, la història és tossuda i forta, i la pedra també, i en molts casos actua de testimoni d'una realitat com aquesta llinda del carrer Major de la ciutat, amb la creu de Sant Jordi, escut de la Generalitat, i la data de 1576.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 288 desembre 2020

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 29

Un Nefast Decret

 UN NEFAST DECRET

Durant els últims nou anys la Paeria i el CAT han organitzat itineraris turístics nocturns durant els mesos d'agost i setembre per exlicar i donar a conèixer un lloc, una vila, una ciutat, Cervera, mitjançant dades, dates, documents, edificis i fets històrics i, un dels quatre últims d'enguany versà sobre la Guerra de Successió i la incidència que tingué a Cervera, una guerra que finalitzà l'11 de setembre de 1714. Aquest itinerari s'iniciava a la Paeria de Cervera, on els participants a l'itinerari podien contemplar una fotocòpia ampliada d'un document en què Cervera es mostrava partidària a retre obediència a l'arxiduc Carles d'Àustria. Tanmateix també s'observava al document que, en les línies on es mostrava el suport a l'arxiduc, les paraules estaven ratllades, per complir l'ordre que FelipV donà a tots els ajuntaments de Catalunya que s'havien manifestat a favor de l'arxiduc.

L'itinerari anà transcorrent per diferents llocs on aquesta guerra incidí sobre la població, com la casa delmera de la Generalitat que fou suprimida en ser abolida aquesta i totes les institucions catalanes; moltes cases hagueren d'allotjar tropes, oficials i cavalleries i, cal dir que els oficials tenien dret a seient a la vora del foc, a llum, sal, vinagre i estable per als cavalls i per a la tropa i, palla per dormir a les entrades de les cases... També remarcàrem els llocs on s'hagueren de mobilitzar homes per lluitar a Lleida i Barcelona a favor de l'arxiduc i, també el lloc d'on marxaren 140 homes cap a la fortificació de Lleida. El més terrible de tot és que amb aquestes mobilitacions per lluitar, molts cerverins, massa, moriren. Finalitzàrem l'itinerari a l'interior del primer pati de la Universitat, on explicàrem del Decret de Nova Planta.

En finalitzar l'explicació unes persones preguntaren: "què fou i què significà aquest decret?". Resposta: per si no n'hi hagué prou de provocar una guerra per ocupar tot el poder més absolut, amb centenars de morts i empresonats, el document fou una ordre taxativa i d'obligat compliment que canvià totalment el funcionament del país: s'aboliren totes les institucions catalanes, totes les lleis pròpies i s'implantaren les del conqueridor i, per primer cop en la història es prohibí la llengua pròpia en tot l'àmbit públic català: col.legis, universitats, nomenclàtor de carrers i places, fins i tot els noms de les persones, calgué inscriure-les en castellà; es feren tancar totes les universitats i estudis generals i s'ordenà construir aquesta de Cervera com a única a tot el Principat. 

En aquest punt el turista puntualitzà: "per això es diu que aquesta Universitat fou un premi a Cervera? I jo concreto: Felip V signà el decret a Segòvia on diu: "...i teniendo muy presente mi gratitud cuanto he debido al amor i constante lealtatd de la fidelissima ciudad de Cervera en todo el tiempo que ocuparon los enemigos aquel principado" un dels motius principals de l'establiment de la nova universitat borbònica a Cervera, segons s'afirma al decret de la seva creació.  Aquest decret expressa "una constante lealtad de la fidelissima ciudad de Cervera" que queda desmentida totalment pel treball exhaustiu i rigorós de l'historiador Josep Maria Llobet i Portella, que ha localitzat, transcrit i publicat 120 documents que demostren que lluny de mantenir una constant lleialtat a Felip V, els cerverins romangueren fidels a Carles III una bona part de la Guerra de Successió: des del mes de setembre de 1705 fins al mes de febrer de 1711 i, gairebé tota la segona meitat de l'any 1712 i la primera del 1713. I encara, el seu síndic fou un dels membres de la junta de braços que aquell any 1713 aprovà continuar la guerra contra els exèrcits de Felip V per intentar aconseguir que Catalunya pogués conservar les seves llibertats tradicionals.

FORCAT, Armand: 159 Preguntes. Cent Cinquanta-Nou Respostes Cervera 2019 Pàg.223

En un tram del Ferrocarril. Revista SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. El Turista Pregunta

 EN UN TRAM DEL FERROCARRIL

L'any 1860 el ferrocarril arribà a Cervera, i l'estació ho feu dos anys després. Fou un gran esdeveniment, i també un fet extraordinàriament positiu per a la ciutat i per a tota la comarca, atès que el transport per carretera era pràcticament nul. El transport per ferrocarril agafà una empremta de gran envergadura amb mercaderies de tot tipus: gra, farina, vins, palla, adobs, bestiar... gairebé tot. De fet, quan es projectà el ferrocarril, en el tram d'influència de Cervera, les previsions foren que transportaria una mitjana de vint persones diàries i cinquanta quintars de càrrega! Segurament ningú, l'any 1860, es podia imaginar el que el ferrocarril protagonitzà en diferents períodes i en aquest tram.

Fa ben poc, en un itinerari turístic nocturn, i aturats amb el grup davant d'una placa amb text i fotografies on es fa referència al que fou aquest lloc els anys 1938, 39 i 40, una persona del grup preguntà: "Ens pot explicar quelcom d'aquest lloc?" Sí, vaig respondre, i més recordant unes quantes vicissituds viscudes personalment en aquest sector. 

L'any 1938 (jo tenia 9 anys) la canalla de l'entorn (l'avinguda Catalunya finalitzava aproximadament on avui hi ha el carrer Girona) teníem com a gran distracció anar davant del magatzem d'adobs al qual arribava un ramal de la via del ferrocarril des del moll de l'estació, i on vagons carregats d'adob arribaven davant del magatzem per posteriorment ser distribuits a la pagesia. El nostre al.licient era contemplar com de la part més alta del magatzem i mitjançant un carril aeri apareixia una vagoneta que baixava verticalment fins a sobre el vagó del tren, s'omplia d'adob i iniciava el retorn a l'interior del magatzem, on deixava anar la càrrega, i tot automàtic! Per a nosaltres això era un gaudi extraordinari. 

Una altra situació o experiència encara que molt trista fou quan l'any 1939 a la parcel.la de la dreta, a tocar del mateix magatzem de la Cros, instal.laren un camp de presoners envoltat de filferro on s'hi ubicaren uns centenars de soldats republicans capturats per l'exèrcit de Franco, alguns dels quals, molt assedegats, ens donaven les cantimplores perquè anéssim a la font de l'¨arrabal¨(avinguda Catalunya amb el carrer Combat) i els les retornéssim plenes d'aigua. Recordo que alguns intentaren donar-me unes monedes d'agraïment, i cal recordar que estaven a sol i serena, és a dir, sense teulada! I a més tot l'entorn estava molt cobert de polsim del nitrat de quan es descarregaven els vagons del ferrocarril al magatzem, cosa que encara provocava més set.

L'any 1944, la Segona Guerra Mundial ja avançava cap al final i els aliats anaven recuperant territoris europeus fins aquell moment ocupats per l'exèrcit alemany.

Durant els anys 1940, 41 i 42 ja es podien veure imatges de com aquells soldats entraven victoriosos i de forma estrident i espectacular a ciutats i països europeus que ocupaven militarment: Bèlgica, Holanda, Polònia, França, etc. Per això, quan l'agost de 1944 a Cervera saltà la notícia que a l'estació del tren hi havia centenars de soldats alemanys, molta gent s'hi apropà per veure'ls, i no cal dir la canalla. I efectivament eren soldats alemanys que per evitar caure presoners dels aliats creuaren la frontera i arribaren fins a Cervera, dormiren a la Universitat i l'endemà, amb altres presoners alemanys procedents de Girona, foren traslladats en ferrocarril a Miranda de Duero, fins al final de la guerra, i posteriorment repatriats a Alemanya. 

Han passat 160 anys i el tren ha anat circulant i protagonitzant molts fets històrics. Tot i que per moltes i diferents circumstàncies, actualment i en el mateix tram, transporta gairebé el mateix que en els seus inicis, quan es projectà: vint persones i cinquanta quintars de càrrega.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. Secció El Turista Pregunta, pàg. 21.

A l'Aranyó. Revista SEGARRA, Núm 286, octubre 2020. El Turista Pregunta

 A L'ARANYÓ

Habitualment fem un itinerari turístic per la Segarra amb el títol de Ruta pels Castells. La sortida s'inicia a Cervera i fem la primera aturada a Montcortès, i tot seguit anem cap a l'Aranyó, Pelagalls (per l'església romànica del 1068), les Pallargues, Concabella, Florejacs, Tarroja i tornada a Cervera, amb una durada de tres hores i mitja.  És clar que no entrem a tots els castells, ni tots són visitables, ni el temps programat donaria per fer-ho; tanmateix visitem per dintre el castell del Florejacs. 

Catalunya és terra de castells i precisament la comarca de la Segarra és la que compta amb més castells. Aquest context ens ve donat per la pròpia història, no debades la Segarra fou terra de frontera, atès que l'enemic  venia de ponent. Per això i durant uns anys el territori que teníem a tocar en direcció a ponent fou terra de ningú, ja que un temps era dels uns i un temps dels altres. L'any 1149, però, Lleida fou conquerida als musulmans, i llavors els 60 quilòmetres de distància amb la nostra comarca esdevingueren una terra de pau. Una bona part d'aquells castells i recintes emmurallats es transformaren en gran cases per poder-hi viure, i a l'ensems les terres ja es podien treballar i es van consolidar els nuclis habitats al voltant dels castells. És cert que tots els castells tenien una història en comú: protegir i defensar el territori. Al llarg dels segles, però, les diferents guerres que hagueren de suportar els han configurat unes diferències ben notables, segons la seva situació geogràfica, l'administració individual o la diferència de la terra cultivable, encara que tota de secà. Una altra cosa són els interiors, on s'hi poden apreciar les diferències que les vicissituds de la història han plantat sobre el conjunt del territori. 

En l'aturada que fem a l'Aranyó, un dels atractius són els anomenats Pallers de Pedra, que ja hem explicat en un altre article. Només per recordar-ho direm que són dues grans roques de pedra en forma de paller, que segons la tradició eren de palla, però per un càstig diví i per castigar la gasiveria del seu amo van ser convertits en pedra, i tot per no donar aixopluc a un pobre que li demanà dormir al paller en una nit molt freda.

Segurament, però, el motiu que fa obligatòria la visita a l'Aranyó és la presència a l'entrada del poble d'una figura a mida natural de l'escriptor Manuel de Pedrolo. Un bon dia, acompanyant un grup de joves de l'institut de Cervera, al baixar de l'autocar un em preguntà: Qui és el personatge? Doncs és en Manuel de Pedrolo. La pregunta no em sorprengué, atès que durant molts anys, massa, i a causa de l'última dictadura (1939-75), fou un escriptor molt prohibit en tot l'àmbit de l'Estat espanyol. Tanmateix, fora d'aquest territori era ben conegut, i en part famós en diferents països, per la publicació de nombrosos llibres, articles, obres teatrals, etc., i tot traduït de l'idioma català, atès que ell així ho escrivia. Fou defensor amb totes les consequêncies de la llenga pròpia i de Catalunya, i precisament aquest fou el principal motiu pel qual la premsa estatal no se'n feia ressò, ja que no era estimat per les autoritats d'aquells època. Tot i així, arreu del món era molt llegit i les seves obres representades en els millors teatres i durant molts anys.

Manuel de Pedrolo nasqué l'any 1918 al castell de l'Aranyó, tal i com ho indica la placa de marbre fixada al costat de la porta d'entrada del castell. També amb motiu d'un homenatge que li férem, a més de la placa esmentada es descobrí una altra placa a la plaça del poble amb el títol de plaça de Manuel de Pedrolo. També és bo recordar que la família Pedrolo tenia casa i residència al carrer Major de Cervera durant molts anys.

Autor: Armand Forcat. aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 286, octubre 2020. Secció: El Turista Pregunta, pâg. 29