Vidal de Montpalau
Un dels carrers més importants de Cervera és el conegut carrer Vidal de Montpalau, en honor a un home que, en la seva forma de fer, ultrapassà les fronteres municipals de Montpalau, de Cervera, de la comarca de la Segarra i molt més enllà, perquè la seva mentalitat era "fem" i no "feu" o "faig". Fou una persona proverbial, natural i valenta, i al seu entorn, amb la màxima senzillesa però de forma enèrgica, va saber mobilitzar i entusiamar centenars de famílies pageses de la comarca de la Segarra, moltes de les quals vivien amb més o menys estretor. Amb molta tenacitat va iniciar una nova manera de treballar, i amb el fruit de l'esforç i l'estalvi aconseguí una gran millora en el cultiu i el rendiment de la terra.
Sense mobilitzar centenars de persones al carrer, sense trencar ni embrutar res, va saber crear un conjunt d'activitats sota el nom de Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca que aportaren treball i per tant beneficis a centenars de persones que, directa o indirectament, hi participaren. És clar que necessitaren diners, i molts, perquè a més tot el projecte realitzat es feu amb la màxima efectivitat, i sense oblidar l'elegància i el bon gust, sobretot en l'espectacular torre de la fàbrica de farina (la Farinera), visible des de tota la comarca i testimoni d'una gran realitat. Quan a Anglaterra "esclatava" el Modernisme de la mà de Simon Blake, Catalunya l'incorporà ràpidament. I a Cervera, naturalment, també en tenim nombrosos exemples: el més significatiu, la Farinera dissenyada per Cèsar Martinell (deixeble d'Antoni Gaudí).
Avuí, cent anys després de la seva construcció, és admiració de centenars de persones que visiten la ciutat, i és que aquells homes fundadors volgueren fer una fàbrica rendible econòmicament i també saludable laboralment per als seus treballadors. Hi havia llum natural des del soterrani fins a la part més alta, i estava tot molt mecanitzat: les màquines funcionaven gràcies a un motor que movia els embarrats amb politges de diferent diàmetre i corretges de transmissió que travessaven els sostres i els terres. Això feia que des del moment que entrava el gra de blat a la tremuja i arribava al lloc de carga transformat en una saca de 100 kg de farina en un temps de 4 minuts, el treballador no hagués de tocar el producte en cap moment. I el mateix passava amb la sèmola, el segó o les terceres.
M'agrada explicar tot això perquè el meu pare en fou testimoni, ja que des de la seva construcció hi treballà primer de manobre i fins a la jubilació a la secció d'empaquetar, i d'alguna manera jo també en alguns temps hi vaig participar, ja que unes setmanes li portava el dinar i unes altres el sopar, ja que acostumaven a fer molta producció que emmagatzemaven per tal que el Sindicat pogués vendre el producte tot l'any, i així la farinera parava a l'octubre i els mateixos treballadors anaven a treballar al molí de l'oli.
Han passat 100 anys des de la fundació del Sindicat, com a conseqüència de la necessitat que els productors poguessin fixar preus més justos i no acceptar els que marcaven els majoristes. Naturalment van necessitar diners i posaren a la venda accions a 0,60 cèntims de pesseta, i aconseguiren 9.500 pessetes (57 euros) amb les quals compraren la parcel.la per ubicar-hi tot el complex que al llarg dels anys acompanyà la farinera: les oficines administratives, una filera de forns per coure el pa, el molí d'oli, la ferreria, el taller mecànic, pinsos, verema... D'aquí han sorgit frases tan significatives com "ajuda'm i t'ajudaré" o "tenim les torres més importents de tot el territori: el campanar de Santa Maria, símbol de la fe; les àligues de la Universitat, símbol de la ciència, i de la farinera, símbol del treball".
.jpg)
