Un Orgue molt Avaluat. Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021- El Turista Pregunta

 Un Orgue molt Avaluat

Eren els anys 1936-39 quan tot el país estava immers en la Guerra Civil espanyola, la qual provocà una situació molt propícia perquè els vàndals poguessin fer tot tipus de barbaritats.  Cervera, ciutat històrica per excel.lència, com he afirmat moltes vegades, es veié molt afectada per la pèrdua de patrimoni monumental, artístic i religiós, i en molts casos per la incultura que generalment apareix quan hi ha situacions extremadament violentes. En tenim exemples ben recents: es convoca una manifestació eminentment pacífica i a partir de quan hi entren grups mancats totalment de la més elemental ètica, converteixen l'acte en una destrossa que no té absolutament res a veure amb l'objectiu de l'esmentada manifestació. També en aquells tres anys de guerra hi havia grups que actuaven de forma vandàlica i destrossaven tot el que volien o els manaven. És per això que un dia  entreren a l'església de Santa Maria de Cervera amb l'objectiu de trencar i cremar el magnífic orgue situat al lateral de la girola o desambulatori. Com tot el que servia per a combustible el portaren al camp de futbol, situat en aquells anys al final de l'avinguda Catalunya, on es convertí en cendra.

Un dia, explicant l'interior de l'església a uns visitants, comentaren i preguntaren com és que una església tan important no disposava d'un bon orgue, i la resposta fou clara i contundent: "El varen cremar!"

Era un gran i espectacular orgue, però l'any 1936 un grup de vàndals el trencaren i posteriorment el cremaren. Tanmateix la ciutat no es quedà sense orgue perquè a l'església de Sant Agustí n'hi havia un que sobrevisqué. Un cop cremat el de Santa Maria, el següent havia de ser el de Sant Agustí. És ben sabut que en situacions extremes també sorgeixen persones que, amb el seu bon fer, introdueixen arguments, i algunes vegades arriscant la pròpia vida per intentar evitar mals irreparables. En aquest cas fou per salvar un orgue, i parlaren amb els destructors argumentant: "Escolteu, aquest orgue té una melodia tan maca que si no el trenqueu, quan finalitzi la guerra el situarem a la sala de ball", situada on actualment hi ha un bloc de pisos (enfront del CAP), i no caldrà llogar una pianola o gramola per ballar com es feia en aquella època. no cal dir que s'ho varen creure i tot esperant el final de la guerra l'orgue es quedà on és actualment. Al llarg dels anys ha fet diversos concerts, ja que tal com diuen els experts té una extraordinària sonoritat que hem pogut gaudir fins a l'actualitat.

La història i les vicissituds d'aquest orgue no finalitzen aquí. Segurament per la seva excel.lència és molt cobejat, tant que en un cert moment sorgí la proposta que fos traslladat i instal.lat a l'església de Santa Maria, atès que des de 1936, quan fou destuït, tot i ser una església tan important no n'ha tingut mai més.

El tema, com és natural suscità molta controvèrsia, i finalment calgué dirimir el que era més raonable, ja que com gairebé sempre passa, tothom tenia part de raó. Es cercà la solució amb una consulta a l'autoritat religiosa, i el bisbe, després d'estudiar el cas, dictaminà: "Allí donde está, allí bien está", i la polèmica finalizà. 

Els orgues també formen part del paisatge arquitectònic i artístic, i quan viatjant es visiten països veiem com a les esglésies els orgues són fotografiats, i no cal dir que escoltats, atès que és molt freqüent poder assistir a un concert d'orgue, especialment a centre-Europa, on proliferen molt. Han passat anys, ha vingut la pandèmia i sembla ser que entrem en una certa normalitat, i així potser a l'orgue de l'església de Sant Agustí tornarà a sonar aquella "melodia tan maca".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Reliquiari molt Petit amb una Història molt Gran. REVISTA SEGARRA Núm. 295, juliol 2021- El Turista Pregunta

 Un reliquiari molt petit amb una història molt gran

A l'església del barri de Sant Francesc que hi ha adjunta al convent, en el segle XVIII s'hi incorporà una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua (franciscà), el qual esdevingué el patró del barri i de la festa dedicada als paletes i treballadors de la construcció. Un cop acabada la celebració de la festa de Sant Antoni de Pàdua d'aquest any, el rector de la parròquia de Cervera, mossèn Xavier, ens ensenyà el reliquiari dedicat a sant Antoni, i ens feu notar la inscripció que figura a la base, on hi diu "església Sant Francesc de Cervera, Sant Antoni de Pàdua i Sant Salvador d'Horta".

I fou llavors que sorgí la pregunta: "Com és que un reliquiari conté les relíquies de dos sants?" Els dos sants estan separats per la distància d'on nasqueren i pels més de 300 anys de les respectives morts. I és clar, la resposta  no és fàcil i només es pot intuir.

Era el segle XIII quan els pares franciscans fundaven a Cervera el convent de Sant Francesc, que perdurà fins al 1835 amb l'arribada de l'exclaustració. El convent diu la tradició que el fundà el mateix sant Francesc d'Assís, i els franciscans foren un ordre molt actiu; tant és així que durant els anys que la Universitat de Cervera fou l'única a tot el Principat de Catalunya, els franciscans disposaren de dues càtedres on s'estudiava Teologia i Filosofia.

Sant Antoni de Pàdua nasqué a Lisboa l'any 1195 i morí prop de Pàdua el 1231. Fou frare franciscà i se l'anomenava de Pàdua, atesa la proximitat del lloc on morí.

Nasqué al sí d'una família benestant i fou batejat amb el nom de Fernando Martins de Bulhoes i Taveira Azevedo. Estudià a Lisboa i a Coïmbra, i en aquest últim lloc va ser ordenat prevere. Va quedar molt impressionat per l'arribada de les restes d'uns franciscans que van ser martiritzats al Marroc, i això el va moure a deixar l'ordre dels agustins i a entrar a l'ordre dels franciscans, on adoptà el nom d'Antoni en honor de Sant Antoni. Al cap de poc temps començà l'activitat com a predicador per Itàlia i França. Va conèixer sant Francesc d'Assís i aquest el nomenà mestre en Teologia, la qual predicà de forma incansable fins a la seva mort a Arcella, prop de Pàdua, on fou traslladat el 1263. La popularitat i devoció li arribà des de tots els nivells, com per exemple quan moltes noies li resaven i li deien: "Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser també polit".

Sant Salvador d'Horta nasqué a Santa Coloma de Farners l'any 1520 i fou batejat amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, i morí el 1567 a Càller (Sardenya). Als 14 anys quedà orfe i anà a treballar a Barcelona, en ofici de sabater, però de seguida es dedicà a la vida religiosa. Feu una bona estada a Montserrat i el 1541 entrà al convent franciscà de Barcelona. El pas dels anys li reportà fama per fer miracles, i precisament per això fou processat per la Inquisició, tot i que fou absolt. La situació fou incòmoda i  a partir de llavors va ser enviat d'un convent a un altre. Avui en dia també l'acusarien de catalanista, atès que gairebé sempre parlava en català; fins i tot en la seva estada a Madrid, quan fou rebut per Felip II, també s'hi adreçà en català. 

Sempre actiu i emprenedor, per la incomoditat que provocava als seus superiors era enviat sempre a diferents llocs. Tanmateix la fama de miracler no el deixà mai. Un dels miracles coneguts relata que un matrimoni vingut de Castella a Horta de Sant Joan li demanà que guarís la seva filla sordmuda de naixement. Salvador ho va fer i la noia de seguida es posà a parlar. Els pares li demanaren a Salvador que no entenien el que deia ja que només parlava en català, i Salvador els explicà que la nena parlava en català perquè era a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a la seva terra, parlaria en castellà, com així va ser. D'això ja en fa més de 400 anys, però es tan actual! Ja ho diu aquell adagi castellà: "Allí donde fueres, haz lo que vieres". 

Passen els anys i passen els segles, però els records, documents i fets passats ens porten la realitat a vegades amb interrogants, i altres amb respostes que van configurant la història.

De fet és extraordinari que puguem llegir a la base d'un reliquiari uns inscripció que uneix dues reliquies de dues persones que visqueren en llocs tan distants i en diferents segles, i avui es troben agermanades d'alguna manera a l'església de Sant Antoni del barri de Sant Francesc de Cervera.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 295, juliol 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Article Incomplet. REVISTA SEGARRA Núm. 297, setembre 2021. El Turista Pregunta

 Un Article Incomplet

A la REVISTA SEGARRA del mes d'agost propassat, Núm. 296, es publicà un article en aquesta secció d'El Turista Pregunta, amb el títol La Força d'una Politja, dintre del qual s'hi havien de publicar dues fotografies que il.lustraven el contingut i que per un error del meu ordinador no foren trameses a la redacció. Atès que he rebut trucades  i també preguntes en persona sobre què és una politja, un embarrat o una corretja de transmissió, crec que el present article pot ser útil i clarificador, ja que també, i especialment, inclou la fotografia esmentada; potser per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules.

De fet, al preguntar-me sobre l'article, ha estat una agradable sorpresa constatar que la secció és bastant llegida. 

En l'article parlava de politges, embarrats i corretges transmissores d'energia. El meu pare treballà 39 anys al Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, i jo, segons l'horari que feia, li portava el dinar o el sopar. Gràcies a això i posteriorment el meu ofici, vaig viure el canvi de politges i embarrats a motors individuals per a cada màquina. Si observem la fotografia d'aquest article, veiem un eix horitzontal que gira sobre coixinets de metall i carcassa de ferro colat banyats per oli, i que porta algunes politges de diferent diàmentre (segons la velocitat que es vol transmetre), les quals mitjançant les correteges es desplacen a altres politges d'altres eixos situats en altres llocs de la sala, o travessen el sostre per diferents obertures fins a altres politges, i així amb un motor de la potència adequada tota la indústria es movia amb la força d'aquella primera politja impulsada per l'energia d'un motor elèctric. 

També cal recordar que tot el producte elaborat, en aquest cas blat, anava de màquina a màquina i d'una planta a l'altra transportat per corretges proveïdes de canastrons que circulaven per canals  de fusta. La farinera fou un model avantguardista quan a producció, però també ha estat i és un model de l'arquitectura modernista, únic per les seves característiques; ha estat, és i serà un edifici únic al món, que provoca l'admiració  dels visitants a Cervera, vinguin d'on vinguin, parlin la llengua que parlin o tinguin la condició social que tinguin. Estic segur que la Paeria, el Museu i altres institucions faran el que calgui per mantenir-lo viu, i així mostrarem l'agraïment i l'admiració a totes aquelles famílies pageses que el 1918 mostraren valentia, un gran entusiasme i arriscaren el propi benestar i part del seu patrimoni petit o gran per crear una insdústria modèlica, però sobretot amb bon gust per l'estètica i l'estimació a la terra.

Desitjo que amb els dos articles les lectores i els lectors es puguin fer una idea més fefaent del gran tresor que tenim la gent de Cervera i tota la comarca.

https://aforcat.blogspot.com/2021/10/la-forja-duna-politja-revista-segarra.html

enllaç a l'article anterior 👆

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 297, setembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta

     UN ALTRE MOLí FARINER    

Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.

En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com

ENTREVISTA. REVISTA SEGARRA, Núm. 185, abril 2012

 

ENTREVISTA

-Vostè és intèrpret del Patrimoni, com comença a interessar-se per això, ja que tinc entès que vostè era empresari?

-El meu ofici és forjador. Vaig començar fent panys, baranes, finestres... a cop de martell i de forma artesanal. Vaig estar així nou anys. Llavors, com que sempre havia anat a jornal vaig decidir d'obrir un taller, que era a l'avinguda Catalunya, on ara hi ha l'òptica Riera. Allà hi fèiem cadires i taules de jardí de ferro, però això té una durada determinada, les modes, ja se sap. Llavors vam començar a barrejar fusta amb ferro. Vam llogar gent i vam posar un taller de fusteria. La cosa va anar creixent, teníem més de vint treballadors.

-Un negoci rodó, doncs.

-Doncs sí, però va arribar el moment que passa allò amb què es troben moltes famílies, que penses deixar-ho als fills perquè està tot arreglat però aquests et diuen: mira pare, jo això no. Jo i la meva dona vam anar aguantant, teníem botiga al carrer Combat fins que ho vam traspassar, a poc a poc, sense acomiadar a ningú i fins que ens arribés la jubilació als 65 anys.

-I llavors...

-Vàrem guanyar les eleccions i vaig entrar a la Paeria, a la regidoria de Cultura, l'any 82. Mentre estava a la regidoria se'm va ocórrer que seria una bona idea fer visites guiades per Cervera, i ho vaig proposar. Vam trobar una noia, l'Elena Camacho, per fer-ho, després la meva filla també ho va fer una temporada i el dia que coincidia que fallaven les dues, es va dir que ho fes jo, ja que era el que ho havia engrescat i ja va estar! Ja no me n'he mogut més i d'això ja fa més de 30 anys! També vaig començar a escriure, faig una secció al SEGARRA des de la vuit anys per anar donant a conèixer el patrimoni, els castells de la comarca...

-D'on treu tota la informació?

-Vaig a l'arxiu i a la biblioteca. He llegit llibres per donar i vendre. Sempre vaig a remenar l'arxiu i quan surt un tema, allà sempre hi trobo les màximes facilitats per documentació del que sigui: dels gremis, de les confraries, dels oficis, els actes a l'ajuntament, els escrits dels germans Razquin, Duran i Sanpere i, en definitiva, molta documentació. Després és qüestió d'analitzar-la i normalitzar-la.

-Com ho organitza tot, deu tenir molt bona memòria.

- Es veu que sí que tinc memòria (riu). Abans m'agradava molt llegir però tampoc hi havia molt mitjans per comprar llibres de nen. A casa no érem pas abundants. Se'ns va ensorrar la casa a l'avinguda Catalunya i vam anar a viure a una cabana a prop de la Cardosa, sense llum i sense aigua. Pocs diners. Molta misèria. Al meu germà gran el van enviar al front amb 18 anys, va desaparèixer, no va tornar mai més, no sabem on és. La meva mare es va disgustar molt i es va posar molt malalta perquè un fill de 18 anys, perdre'l i no saber on és, és molt dur. En definitiva, que a casa hi entraven pocs diners i no en  tenies per comprar, per tant, el que llegies, ho llegies a la biblioteca.

-Tot i les limitacions, devia llegir molt.

-Sí, el mestre, me'n recordo que ens manava deures per llegir perquè matemàtiques, l'ortografia i tota la resta ja ens sortia molt bé. Ell sempre em deia: la memòria és con un ganivet, com més l'esmoles, més talla.

-Han evolucionat molt els seus itineraris i sempre són un èxit assegurat.

-Fa set anys que els fem i encara no hem repetit, tots són itineraris nous i encara tenim molta cosa per endavant. També em vaig inventar això dels itineraris nocturns. L'últim va ser el que vam fer al cementiri. Em pensava que seríem quatre i al final vam ser molts.

-Vostè també està o ha estat vinculat a moltes altres coses, com per exemple el Brot Escènic.

-Jo havia fet la Passió fins que vaig anar al servei militar. Llavors el Miquel Martorell, que havia sigut director de la Passió, va muntar un grup teatral. Vam fer algunes obres de teatre i vam anar a diferents pobles com Bellcaire, Igualada i molts més.

-També a Càritas.

-Hi he estat nou anys com a primer secretari. Buscàvem feina per a la gent que ho necessitava, els ajudàvem amb tiquets per a arròs. etc.

-Què més?

-També vaig organitzar coses per la Fira de Sant Isidre, en vaig ser director durant uns quants anys, vaig estar a la Cambra de Comerç, a la junta d'obra de la parròquia i si vas sumant, fins a un total de 35 entitats.

-Quina vinculació té amb el redescobriment del naixement de la Generalitat?

-Ho vaig trobar documentat en un llibre amb la figura de Pere III i quan vaig veure Cervera allà vaig pensar, coi, del 1359!, i això que a Cervera teníem fama de botiflers! No ho sabia ningú que a Cervera havia nascut la Generalitat i vaig tenir una ocasió molt bona perquè van fer una trobada a Barcelona al Palau de la Generalitat, amb gent de totes les comarques de Catalunya per intercanviar impressions, i hi vaig anar. Estava molt bé perquè tenies un micròfon amb  una llum verda i una vermella quan parlaves, els altres no podien. Vaig aprofitar que hi havia el president Pujol, una ocasió com aquesta no es podia desaprofitar i li vaig dir: senyor president, com ho veuria vostè que a Cervera s'aixequés un monument per commemorar que a Cervera hi va nèixer la Generalitat? Es va quedar impactat. M'ho va fer tornar a explicar amb tota classe de detalls i em va dir que n'havíem de parlar d'això.

-I què més va passar?

-Després, un altre dia, el president Pujol va anar a Tàrrega i vam anar a l'hostal del Carme, on hi feien l'assemblea de Convergència. Allà vaig tornar a tenir l'ocasió d'explicar això davant de tothom. I llavors sí, vaig demanar que el govern de la Generalitat vingués a Cervera, oi tant! I així va ser, és va fer el monument i tot el govern va venir cap a Cervera a inaugurar-lo. Això va ser el 1983. Va ser un bon lluïment. Amb Josep Maria Llobet i Portella érem molt amics, i ell va ser qui va anar a buscar el document i el va trobar. Estava a les golfes de l'antiga biblioteca del carrer Major.

-Què li va semblar l'acte del premi Sikarra?

-Molt ben organitzat, amb un nivell molt alt. Un acte cultural molt maco. Tant el sopar, com els parlaments, la musicalització... Es nota que són gent de cultura.

-Vostè és el primer segarrenc a rebre aquest premi.

Això és el que m'han dir i és un gran honor.

-Com es va sentir?

-És com estar en un núvol. No t'ho esperes. Vaig quedar molt content perquè jo faig una feina que m'agrada, la faig perquè vull i la faig molt a gust, però tampoc t'esperes cap premi, i la veritat, és que fa molta il.lusió.

-Per vostè, quin va ser el moment més emotiu de l'acte?

-Potser el moment en que vaig agrair-li a la meva dona la paciència que ha tingut durant tots aquests anys, ja que a finals dels 70 ja vaig començar a fer escrits i a lluitar per diferents causes, i ella no m'hi ha posat mai cap pega, en absolut, si t'agrada, endavant!, sempre ha dit. I mira que he arribat molts dies tard a casa. També el fet que van venir els meus fills i néts. Tota la família hi era.

-I quan els seus amics li van donar el diploma de "cerverí de l'any"?

-I tant! Jo quan vaig llegir a la premsa que sortia un autocar, vaig pensar, coi, això va molt en serio! Jo pensava  que seríem els quatre que m'entregaven el premi i prou. I a l'hora de la veritat, érem molts i, a més, trenquen el guió, puja un membre d'aquesta colla i va i m'entreguen el diploma com a "cerverí de l'any". No sé, són tantes coses...

-I el trofeu fet per Ana Marín-Gálvez, què li sembla?

-El trobo digníssim. És molt maco. A mi a vegades m'havien fet alguna placa de fusta d'agraïment però el premi fa impacte. Té el  detall del gravat lateral incrustat, també de fusta. És una obra artística de molt mèrit.