Armand Forcat

En un tram del Ferrocarril. Revista SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. El Turista Pregunta

EN UN TRAM DEL FERROCARRIL

L'any 1860 el ferrocarril arribà a Cervera, i l'estació ho feu dos anys després. Fou un gran esdeveniment, i també un fet extraordinàriament positiu per a la ciutat i per a tota la comarca, atès que el transport per carretera era pràcticament nul. El transport per ferrocarril agafà una empremta de gran envergadura amb mercaderies de tot tipus: gra, farina, vins, palla, adobs, bestiar... gairebé tot. De fet, quan es projectà el ferrocarril, en el tram d'influència de Cervera, les previsions foren que transportaria una mitjana de vint persones diàries i cinquanta quintars de càrrega! Segurament ningú, l'any 1860, es podia imaginar el que el ferrocarril protagonitzà en diferents períodes i en aquest tram.

Fa ben poc, en un itinerari turístic nocturn, i aturats amb el grup davant d'una placa amb text i fotografies on es fa referència al que fou aquest lloc els anys 1938, 39 i 40, una persona del grup preguntà: "Ens pot explicar quelcom d'aquest lloc?" Sí, vaig respondre, i més recordant unes quantes vicissituds viscudes personalment en aquest sector.

L'any 1938 (jo tenia 9 anys) la canalla de l'entorn (l'avinguda Catalunya finalitzava aproximadament on avui hi ha el carrer Girona) teníem com a gran distracció anar davant del magatzem d'adobs al qual arribava un ramal de la via del ferrocarril des del moll de l'estació, i on vagons carregats d'adob arribaven davant del magatzem per posteriorment ser distribuits a la pagesia. El nostre al.licient era contemplar com de la part més alta del magatzem i mitjançant un carril aeri apareixia una vagoneta que baixava verticalment fins a sobre el vagó del tren, s'omplia d'adob i iniciava el retorn a l'interior del magatzem, on deixava anar la càrrega, i tot automàtic! Per a nosaltres això era un gaudi extraordinari.

Una altra situació o experiència encara que molt trista fou quan l'any 1939 a la parcel.la de la dreta, a tocar del mateix magatzem de la Cros, instal.laren un camp de presoners envoltat de filferro on s'hi ubicaren uns centenars de soldats republicans capturats per l'exèrcit de Franco, alguns dels quals, molt assedegats, ens donaven les cantimplores perquè anéssim a la font de l'¨arrabal¨(avinguda Catalunya amb el carrer Combat) i els les retornéssim plenes d'aigua. Recordo que alguns intentaren donar-me unes monedes d'agraïment, i cal recordar que estaven a sol i serena, és a dir, sense teulada! I a més tot l'entorn estava molt cobert de polsim del nitrat de quan es descarregaven els vagons del ferrocarril al magatzem, cosa que encara provocava més set.

L'any 1944, la Segona Guerra Mundial ja avançava cap al final i els aliats anaven recuperant territoris europeus fins aquell moment ocupats per l'exèrcit alemany.

Durant els anys 1940, 41 i 42 ja es podien veure imatges de com aquells soldats entraven victoriosos i de forma estrident i espectacular a ciutats i països europeus que ocupaven militarment: Bèlgica, Holanda, Polònia, França, etc. Per això, quan l'agost de 1944 a Cervera saltà la notícia que a l'estació del tren hi havia centenars de soldats alemanys, molta gent s'hi apropà per veure'ls, i no cal dir la canalla. I efectivament eren soldats alemanys que per evitar caure presoners dels aliats creuaren la frontera i arribaren fins a Cervera, dormiren a la Universitat i l'endemà, amb altres presoners alemanys procedents de Girona, foren traslladats en ferrocarril a Miranda de Duero, fins al final de la guerra, i posteriorment repatriats a Alemanya.

Han passat 160 anys i el tren ha anat circulant i protagonitzant molts fets històrics. Tot i que per moltes i diferents circumstàncies, actualment i en el mateix tram, transporta gairebé el mateix que en els seus inicis, quan es projectà: vint persones i cinquanta quintars de càrrega.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 287 novembre 2020. Secció El Turista Pregunta, pàg. 21.

A l'Aranyó. Revista SEGARRA, Núm 286, octubre 2020. El Turista Pregunta

A L'ARANYÓ

Habitualment fem un itinerari turístic per la Segarra amb el títol de Ruta pels Castells. La sortida s'inicia a Cervera i fem la primera aturada a Montcortès, i tot seguit anem cap a l'Aranyó, Pelagalls (per l'església romànica del 1068), les Pallargues, Concabella, Florejacs, Tarroja i tornada a Cervera, amb una durada de tres hores i mitja. És clar que no entrem a tots els castells, ni tots són visitables, ni el temps programat donaria per fer-ho; tanmateix visitem per dintre el castell del Florejacs.

Catalunya és terra de castells i precisament la comarca de la Segarra és la que compta amb més castells. Aquest context ens ve donat per la pròpia història, no debades la Segarra fou terra de frontera, atès que l'enemic venia de ponent. Per això i durant uns anys el territori que teníem a tocar en direcció a ponent fou terra de ningú, ja que un temps era dels uns i un temps dels altres. L'any 1149, però, Lleida fou conquerida als musulmans, i llavors els 60 quilòmetres de distància amb la nostra comarca esdevingueren una terra de pau. Una bona part d'aquells castells i recintes emmurallats es transformaren en gran cases per poder-hi viure, i a l'ensems les terres ja es podien treballar i es van consolidar els nuclis habitats al voltant dels castells. És cert que tots els castells tenien una història en comú: protegir i defensar el territori. Al llarg dels segles, però, les diferents guerres que hagueren de suportar els han configurat unes diferències ben notables, segons la seva situació geogràfica, l'administració individual o la diferència de la terra cultivable, encara que tota de secà. Una altra cosa són els interiors, on s'hi poden apreciar les diferències que les vicissituds de la història han plantat sobre el conjunt del territori.

En l'aturada que fem a l'Aranyó, un dels atractius són els anomenats Pallers de Pedra, que ja hem explicat en un altre article. Només per recordar-ho direm que són dues grans roques de pedra en forma de paller, que segons la tradició eren de palla, però per un càstig diví i per castigar la gasiveria del seu amo van ser convertits en pedra, i tot per no donar aixopluc a un pobre que li demanà dormir al paller en una nit molt freda.

Segurament, però, el motiu que fa obligatòria la visita a l'Aranyó és la presència a l'entrada del poble d'una figura a mida natural de l'escriptor Manuel de Pedrolo. Un bon dia, acompanyant un grup de joves de l'institut de Cervera, al baixar de l'autocar un em preguntà: Qui és el personatge? Doncs és en Manuel de Pedrolo. La pregunta no em sorprengué, atès que durant molts anys, massa, i a causa de l'última dictadura (1939-75), fou un escriptor molt prohibit en tot l'àmbit de l'Estat espanyol. Tanmateix, fora d'aquest territori era ben conegut, i en part famós en diferents països, per la publicació de nombrosos llibres, articles, obres teatrals, etc., i tot traduït de l'idioma català, atès que ell així ho escrivia. Fou defensor amb totes les consequêncies de la llenga pròpia i de Catalunya, i precisament aquest fou el principal motiu pel qual la premsa estatal no se'n feia ressò, ja que no era estimat per les autoritats d'aquells època. Tot i així, arreu del món era molt llegit i les seves obres representades en els millors teatres i durant molts anys.

Manuel de Pedrolo nasqué l'any 1918 al castell de l'Aranyó, tal i com ho indica la placa de marbre fixada al costat de la porta d'entrada del castell. També amb motiu d'un homenatge que li férem, a més de la placa esmentada es descobrí una altra placa a la plaça del poble amb el títol de plaça de Manuel de Pedrolo. També és bo recordar que la família Pedrolo tenia casa i residència al carrer Major de Cervera durant molts anys.

Autor: Armand Forcat. aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA, Núm. 286, octubre 2020. Secció: El Turista Pregunta, pâg. 29

L'oli, un bé molt preuat. REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. El Turista Pregunta

L'OLI, UN BÉ MOLT PREUAT

Un dels llocs més idonis per contemplar la Cervera històrica, i per extensió el paisatge de la Segarra, és probablement la Pèrgola. És evident que el paisatge ha canviat especialment en els últims 25 anys, tanmateix però continua essent únic en les diferents èpoques de l'any al poder contemplar els nombrosos desnivells, on dificilment hi trobaríem dues hectàrees juntes i perfectament planes, i on la pagesia s'ha adaptat construint marges de paret seca. Però potser el més extraordinari són els colors; a l'hivern, el verd intens dels sembrats, que a la primavera inicien el camí cap al daurat i que arriben a la plenitud a l'estiu amb la sega, i entrants a la tardor, torna el marró de la terra llaurada; tot un esclat de la natura! I dintre del conjunt hi podem veure cabanes i marges de pedra que encara sostenen algun ametller o alguna olivera, potser per recordar-nos un passat no gaire llunyà.

Avui el nostre itinerari ens porta cap al nord de la ciutat, concretament a una rotonda que jo anomeno de l'oli per recordar la importància que aquest producte tingué a Cervera i a la comarca; una rotonda on hi conflueixen l'avinguda Francesc Macià, l'inici de la carretera d'Agramunt, el camí de la Cardosa, el carrer Sanaüja i el camí del cementiri.

A l'explicar aquesta característica de la rotonda, un turista molt jove em pregunta: "Per què es diu de l'oli?" I la resposta és una llarga explicació sobre aquest producte tan important i que potser molts joves desconeixen. Fins als anys 1990-2000, tot i que alguns abans ja anava canviant, al paisatge segarrenc (a les "vinyes") s'hi podia veure el que es coneixia com les cinc collites: blat, ametllers, ordi, ceps i oliveres, tot molt ben ordenat amb bancals que eren sembrats alternativament un any sí i altre no, per deixar-lo descansar, i entremig i havia oliveres, ametllers, ceps per al vi i derivats.

Un conjunt on, tot i ser una terra aspra i totalment de secà, les famílies hi podien viure relativament bé, això sí, amb molt estalvi, esforç i molta tenacitat, atès que les cinc collites no sempre eren abundants. Cal recordar que durant els anys que la terra produïa les esmentades cinc collites, a Cervera hi funcionaven més de 25 indústries que elaboraven aquests fruits, com per exemple dues fàbriques de farina, una de les quals, el Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, produïa 100 Kg de farina cada 4 minuts, més la sèmola, el segó i les terceres i el molí d'oli.

A més Cervera comptava amb tres fàbriques de galetes, dues d'alcohols i vins, tres de pasta de sopa, cinc trencadores d'ametlles, cinc molins d'oli i algunes més de torrons, pastes seques, etc., i que paulatinament i de forma inexorable han anat desapareixent del mapa industrial cerverí.

El mot "vinya" s'anà utilitzant per definir una finca rústica i els testimonis que encara perduren, en moltes cases de pagès, són els cellers on hi ha els vaixells, les botes o els carretells per guardar els fruits dels ceps de la vinya. Però cal esmentar de forma important els rebosts amb les engerres d'argila per guardar l'oli per al consum, i cal recordar que era considerat un dels productes més valuosos, i tant és així que als castells era guardat a pany i clau com es pot veure als de Florejacs, Vicfred, les Pallargues, Montsonís...

Avui a la rotonda de l'oli, el que més defineix aquest producte són les grans i centenàries oliveres que creixen enmig d'altra vegetació, les dues moles de pedra per xafar les olives i la premsa on fluïa l'oli que passava a les piques pel seu refinament.

És cert que actualment la farina, les galetes, l'oli i els vins s'elaboren de forma molt diferent, però la naturalitat d'aquests béns i la forma de produir-los i elaborar-los en aquells anys no s'ha d'oblidar, i sobretot cal recordar i admirar les persones que ho feren possible.

Autor: Armand Forcat aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA Núm. 284, agost 2020. Secció: El Turista Pregunta, Pàg. 29

El Cérvol de Santa Maria

EL CÉRVOL DE SANTA MARIA

La "font" turística de Santa Maria de Cervera no té límit, i és tan abundant que podríem passar molt temps parlant-ne, sense por d'esgotar-la. Cada pedra, cada racó, cada espai, per insignificant que sigui, té la seva importància. Si a això hi afegim tota la vessant arquitectònica i tot el conjunt, amarat de religiositat i la fe que s'hi respira, és una "font" que brolla sense aturador, des del segle XIII.

Fins al moment actual en què es destapà i netejà la totalitat de la pedra i s'hi instal.laren els nous llums, que il.luminen esplèndidamennt tot el sostre i per extensió tot el temple, la veritat és que no miràvem molt cap a dalt, tret de mirar els vitralls, les rossasses, els arcs...

Avui amb els llums esmentats i per la claror dels vitralls, i també pels finestrals destapats amb motiu de l'obra, mentre s'espera la col.locació de vitralls, cal mirar i fer mirar i admirar tot l'esplèndid sostre.

Arribats a la part central del creuer i davant de l'altar major, fem observar les claus de volta, ja que totes i cadascuna tenen el seu significat, i així d'esquerra a dreta podem veure els passatges més significatius de Jesús: l'anunciació, el naixement al mig i a la dreta l'adoració dels tres reis, i en el braç central, damunt del presbiteri, un cérvol, símbol i origen del nom de Cervera, i mirant en direcció a la porta principal del temple, veiem l'entrada a Jerusalem.. I continuem explicant: el cérvol, situat en el punt més important del temple, al capçal del creuer, és el cérvol de la ciutat, i atès que la família dels Cervera s'havia extingit, l'últim fou abat de Poblet, el poble passà a la jurisdicció reial i així seguí, i a l'edificar Santa Maria els habitants decidiren que el temple no fos presidit per cap senyor, però que hi figurés un bon fermall, i per aquesta condició hi ha el cérvol.

Un cop explicat aquest tram, un turista pregunta: "Sí, que veiem el cérvol, però, com és que també al baldaquí de l'altar major hi ha altres animals?" Resposta: "Oh hi tant!, però aquests, tots i cadascun, tenen el seu significat. Els quatre evangelistes de la cristiandat: a san Joan, sant Lluc, sant Marc i sant Mateu se'ls representa acompanyats per uns símbols que entronquen amb la seva manera d'escriure i, així a sant Joan l'acompanya una àliga (ell escrigué amb immensa perspectiva, a vista d'àliga); a sant Lluc l'acompanya un brau, per això el seu evangeli té aquella força de brau, d'empenta; sant Marc té un lleó, no debades les seves escriptures reflecteixen el geni, el nervi..., i a sant Mateu l'acompanya la creu i l'home, reflectint la pau i l'amor, i com sant Joan fou apòstol. Per tot això, a Santa Maria i en moltíssimes esglésies del món només hi ha els quatre símbols: aquí als quatre angles del baldaquí, però també són en cada un dels angles que formen la creu del temple en el punt més alt de les quatre columnes on comencen els arcs de volta, tanmateix quan visitarem el paranimf de la Universitat veurem a la cúpula els quatre evangelistes acompanyats dels respectius símbols".

FORCAT, Armand: 159 Preguntes. Cent Cinquanta-Nou Respostes Cervera 2019 Pàg.45

FACEBOOK

FACEBOOK

A partir d'ara em poden seguir també al meu perfil del Facebook

El Fantasma del Castell de Florejacs

EL FANTASMA DEL CASTELL DE FLOREJACS

Florejacs és un dels castells que es poden visitar, turísticament parlant, a la Segarra. Florejacs tot i que té molts i diversos atractius i fets molt remarcables, com per exemple que en la guerra de Successió, finalitzada el 1714, en Josep Antoni de Ribera, senyor de Florejacs, lluità a favor de l'arxiduc Carles, amb el grau de lloctinent de Rafael Casanova, i que al perdre la guerra davant d'exèrcit de Felip V s'hagué d'exiliar a Àustria juntament amb l'arxiduc Carles, retornant al cap d'uns anys, ja que si no s'hagués exiliat possiblement hauríem d'explicar una altra història.

Sovint, algun turista, especialment joves, pregunta: "I la fantasma del castell, que la podrem veure?" Resposta: "Això no els ho puc assegurar, però sí que puc explicar de camí a la masmorra i , amb una raó ben convincent ja que tenim documentació, que en un temps llunyà la senyora del castell era una dona molt formosa (maca) però també molt perversa, i es diu que li agradaven molt els nois i, així en conquistava tants com podia, però quan es cansava d'ells els feia olorar una flor de lis (símbol i origen del nom de Florejacs) que prèviament havia emmetzinat i, així d'aquesta manera es deslliurava d'ells. Ella abusà molt d'aquesta nefasta pràctica durant molt de temps, però finalment tant ho allargà que el cas arribà a orelles del rei, el qual la féu empresonar i posteriorment ordenà que la decapitessin, i de llavors ençà es diu que la senyora passeja pel castell amb la flor de lis a la mà i sense cap!

Després d'observar els habituals somriures i comentaris de si la veurem o agafarà, un turista de nou anys exclama: "A mi rai que no m'agafarà", i jo li dic: "Ah no?", i ell insisteix "No perquè a mi no em pot veure", i llavors li pregunto: "Perquè no et pot veure?", i ell respon contundent: "Perquè no té cap!"

FORCAT, Armand: 159 Preguntes. Cent Cinquanta-Nou Respostes Cervera 2019 Pàg.31.

Una Biblioteca Sense Llibres. REVISTA SEGARRA Núm. 285, setembre 2020. El Turista Pregunta

UNA BIBLIOTECA SENSE LLIBRES

Durant més d'un segle la Universitat de Cervera fou l'única que funcionà a Catalunya, i l'antiga biblioteca universitària fou considereda com el màxim exponent del que ha de ser una biblioteca del més alt prestigi. La seva història, encara que dramàtica, és habitual atès que per als conqueridors és el principal enemic a batre. L'any 1714 finalitzà la Guerra de Successió i Catalunya (el Principat de Catalunya) finalment al cap dels anys, va quedar reduïda a quatre províncies de l'Estat espanyol (província en llenguatge de l'imperi romà volia dir territori conquerit). El rei de Castella, Felip V, proveït d'un poderós exercit, guanyà, arrasà i promulgà el Decreto de Nueva Planta para el Principado de Cataluña, que entre altres coses ordenava "cerrar todos los estudios generales i universidades de aquel Principado i erigir una de sola en sitio de menos concurso", que volia dir un lloc tranquil pero important, i Cervera tenia aquestes condicions. Després ordenà : "las leyes, usos, idioma i costumbres, seran las de Castilla".

Passen els anys i el 1808, durant la Guerra del Francès, l'exercit francès arrasa tot el que vol i la biblioteca universitària és destruïda totalment. Efectuant una visita a la universitat i conseqüentment a l'antiga biblioteca amb un grup turístic, algú em preguntà: "I ara per a què s'utilitza aquest espai?"

Doncs ara aquesta gran sala que allotjava la biblioteca universitària és un espai molt important de l'edifici, atès que s'hi celebren actes acadèmics, exàmens de la UNED, de l'Institut Antoni Torroja i molts d'altres relacionats amb la cultura i l'ensenyament, encara que no com a biblioteca. Tanmateix, però, en el conjunt de l'edfici universitari hi ha ubicades cinc biblioteques: la pública Josep Finestres, la de l'institut, la de la UNED, la de Barcelona i l'auxiliar de l'Arxiu Comarcal: tot un món al servei de l'estudi i la lectura.

Quan ensenyem la Universitat als grups turístics, sempre que no sigui en horari lectiu, tenim el privilegi d'entrar a l'antiga biblioteca i explicar-ne la seva història, i gaudir de l'admiració que provoca als visitants la magnitud de l'espai i la seva estructura i lluminositat natural que li donen les nombroses finestres i finestrons situats en tres de les quatre parets de la gran sala, la qual també ha tingut un gran paper en la història contemporània. En una de les parets laterals hi ha una placa de marbre que perpetua la reunió del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya el dia 26 de setembre de 1982, que per primera vegada en la seva història es reuní en sessió de treball fora de l'edifici de la plaça de Sant Jaume de Barcelona. El motiu ve de molt lluny, i és que l'any 1359, Pere III el Cerimoniós convocà Corts Catalanes a Cervera, i el dia 19 de desembre, els 74 diputats convocats a Corts fixen el nom definitiu de Generalitat de Catalunya i elegeixen Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, com a primer president de la institució, fet que suposava el naixement de la Generalitat. Així doncs, aquell dia 26 de setembre de 1982, i després de celebrada la sessió de treball del govern català, tots els seus membres i representants de totes les institucions catalanes s'encaminaren vers la muralla de Pere III per inaugurar la nova plaça de les Corts Catalanes i un monument obra de Josep M. Subirats que simbolitza el redreçament de la Generalitat, que fins aquell moment havia estat proscrita, prohibida i en bona part oblidada.

El monument consta de quatre columnes que simbolitzen la bandera catalana, tres de les quals inclinades i la quarta que està totalment vertical, i a la base de la qual hi diu: Naixença de la Generalitat. Cervera 1359, Pere III el Cerimoniós.

Autor: Armand Forcat aforcat.blogspot.com

REVISTA SEGARRA Núm. 285, setembre 2020. Secció: El Turista Pregunta, Pàg. 21

Una Estrella Molt Comentada. REVISTA SEGARRA, Núm. 283, juliol 2020. El Turista Pregunta

UNA ESTRELLA MOLT COMENTADA

Florejacs, nucli que pertany al municipi de Torrefeta i Florejacs, té un conjunt d'atractius que el fan gairebé imprescindible per visitar-lo. Un d'ells és el seu castell. Fa trenta anys que els seus propietaris, la Sra. Rosari Balançó i el seu marit, el Sr. Robert Jaumandreu, el convertiren en el primer de la Segarra que es podia ensenyar al públic general i de llavors ençà, cada diumenge a les 11, les 12 i la 1, i també tots els dies de l'any amb cita prèvia, obre les seves portes. Milers de visitants han gaudit i descobert les diferents estances, la seva història i personatges de de l'any 1094, quan Galceran d'Arimany deixava en herència el castell al seu fill Pere i a la seva filla Arsenda. I així de pares a fills i sempre amb el mateix tronc familiar ha arribat als nostres dies amb el mobiliari familiar d'aquests segles, com també tota la seva història i vicissituds fins al moment actual, en què hi viu el Sr. Robert Jaumandreu i Balançó amb la seva família.

El castell fou edificat aprofitant la muralla que els íbers havien construït en el lloc que anomenaren Loraac ('lora' volia dir flor i 'ac' volia dir fortificació en alçada de la flor), fins que els romans el conqueriren i romanitzaren amb el nom Floreacus.

Visitant el castell es van descobrint els diferents estris, mobles, armes i construccions que testimonien les èpoques viscudes, i que recorden les guerres que també suportà. Potser la més significativa és la de Successió, que finalitzà el 1714. Els derrotats s'hagueren d'exiliar, atès que l'alternativa era presó o afusellament. Per aquest motiu, Joan Antoni de Ribera, senyor de Florejacs, s'exilià; fou lloctiment de Rafel de Casanova i per tant partidari de l'arxiduc Carles d'Àustria. Li confiscaren el castell i no li retornaren fins uns anys després, quan ja era mort. La tenacitat de la família Jaumandreu-Balançó queda ben reflectida en el contingut del castell, amb la total conservació dels espais en tot el conjunt, des de la primera planta fins al final dels merlets de la torre de l'homenatge, de 21 metres d'alçada, passant pels salons, menjadors, dormitoris, capella, sala de música i els baixos, la garjola, celler, museu, passadís secret...

Molt sovint, a l'accedir a la segona planta per l'escalinata de pedra, després de la recepció del vestíbul, entrem a la sala de música, habilitada amb diferents mobles, també el festejador, i un gran piano de cua. A la part central del sostre hi destaca una làmpada de ferro forjat, la qual sempre desperta la curiositat dels visitants, perquè és de molt bona forja, però sobretot perquè té la forma d'una estrella de David, és a dir, dos triangles creuats (que es pot veure moltes vegades damunt de les banderes d'Israel quan donen notícies d'aquell país). No és estrany, doncs, que alguns visitants preguntin: ¨Com és que aquí al castell de Florejacs hi ha una estrella de David?¨. Ja fa uns quants anys, jo mateix vaig preguntar-ho al Sr. Jaumandreu, el qual en digué que probablement fou un encàrrec de la família al segle XVIII, al ferrer del poble (Florejacs tenia ferrer), però que no li coneixia cap reminiscència jueva.

A vegades el tema també fa que altres persones entrin a la conversa. Un bon dia un visitant preguntà sobre el significat de la làmpada, i un altre visitant assegurà que no significava una estrella de David, perquè segons ell aquesta estrella només té cinc puntes, i amb això ja tinguérem tema de discussió, i us puc assegurar que no es posaren d'acord. Personalment he anat a Israel més d'una vegada i sempre he vist l'estrella en infinitat de llocs amb sis puntes, formada per dos triangles creuats.

Autor: Armand Forcat.

REVISTA SEGARRA Núm. 283, juliol 2020. Secció El Turista Pregunta

ARMAND FORCAT, UN PROHOM DEL TURISME SEGARRENC

La Revista ARA LLEIDA, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida, en el seu Núm. 50 hi ha un extens reportatge dedicat a la comarca de la Segarra sota el suggerent títol Romans, Bruixes i Castells. Entre les seves pàgines es fa un recorregut pels 21 municipis que componen la comarca, per la gran atracció que suposa la Universitat de Cervera, el passat romà de Guissona, la importància dels castells que es poden visitar, etc.

A més, es fa esment de personalitats com ara els germans Màrquez i l'Armand Forcat.

Promotor, defensor i divulgador de la comarca i en especial de Cervera, amb més de 37 anys d'experiència.

L'article destaca que donat l'estima que l'hi té al territori, no pot triar un indret preferit, de tants com n'hi han, però que tots els que esmenta tenen les seves pròpies curiosistats que fan d'ells llocs singulars i especials.

Tanmateix, al llarg de la seva llarga experiència com a guia i divulgador del Patrimoni, de la Història i de la Cultura, conserva infinitat d'anècdotes, algunes de les quals estan recollides en el seu llibre 159 Preguntes. Cent Cinquanta-Nou Respostes, publicat l'any 2019, sobre el qual trobaran més informació en aquest blog.

El Principat de Catalunya. Revista SEGARRA Núm. 277 desembre 2019. El Turista Pregunta

EL PRINCIPAT DE CATALUNYA

Dintre els deu itineraris que el CAT, Centre d'Acollida Turística ofereix per donar a conèixer el patrimoni històric, artístic i cultural de la ciutat de Cervera, n'hi ha un (el núm. 8) estructurat per recordar com la ciutat visqué i afrontà, durant i després, la guerra de Successió que finalitzà l'11 de setembre de 1714.

Per la seva estratègica situació, la ciutat hi participà i també la patí de diferents formes, amb l'allotjament de tropes, cavalls i tot el que representen els exèrcits a dins les cases, on els oficials tenien dret a seient a la vora del foc, a més de llum, sal i vinagre, estable per als cavalls i palla a les entrades per dormir els soldats, amb les consegüents despeses, evidentment costejades pels mateixos veïns i de forma obligatòria. Si a tot això hi afegim que també era obligatori mobilitzar homes joves per lluitar o altres de més edat com els 140 homes que Cervera aportà per a la fortificació de Lleida, en conjunt aquesta guerra fou, com totes, nefasta i dramàtica per a la ciutadania. A més, un cop finalitzada, el vencedor inicià la implantació de decrets per aplicar el seu ordre, i en aquest cas el Decret de Nova Planta per al Principat de Catalunya, amb el qual s'abolien les institucions de la Generalitat i el Consell de Cent, així com les lleis pròpies, i s'implantaren les del conqueridor, remarcant que "las leyes, usos, idioma y costumbres seran las de Castilla".

Arribats en aquest punt de l'itinerari, un visitant, pregunta: "Catalunya era un Principat?" Resposta: efectivament, i amb unes lleis i forma de govern com els més avançats d'Europa. Tanmateix el turista comenta: "A mi a col·legi no m'ho ensenyaren ni m'ho van explicar mai això". És clar, ja que segons l'època i governs les persones hem rebut l'ensenyament condicionat, a vegades d'esquena a la història, però els documents són "tossuts" i situen els fets tal i com succeïren, i en aquest document de Nova Planta, el mateix conqueridor "avala" que Catalunya era un Principat, i que amb la guerra i postguerra quedà convertit en quatre províncies. El mateix mot ja ho diu, província, que fou el nom que els romans aplicaven al territori conquerit: province.

Sovint sentim o llegim comentaris de polítics i mitjans de comunicació que neguen aquesta realitat, i afirmen que Catalunya no ha tingut 131 presidents de la Generalitat, com a màxim 9 o 10, i també diuen que "no se puede ser pequeño" esmentant Catalunya. Jo al llarg dels anys he pogut visitar i conèixer els principats més propers: Andorra, Mònaco, San Marino, Liechtenstein... I són molt petits, més que Catalunya, però el nivell de vida, les formes de govern i el benestar dels seus habitants són més que envejables i moltíssim millors que les nostres, des de tots els punts de vista. Ah, i sobretot, no han patit mai cap guerra ni ocupació!

La ciutat de Cervera té el privilegi d'haver estat seu on aquella Diputació del General es transformava en Generalitat de Catalunya, atès que el dia 19 d'octubre de 1359, a l'església de Santa Maria, era elegit, pels 74 diputats cridats a Corts sota el mandat de Pere III, Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, com a primer president de la Generalitat de Catalunya, i precisament per recordar aquest fet realitzem l'itinerari per donar a conèixer els llocs de la ciutat que varen viure aquests episodis històrics.

Si volem informació més exhaustiva, al CAT es pot veure un audiovisual que ho explica, i a més al redós de tota la sala hi ha uns murals on hi figuren els fets més remarcables de la història del país, amb una relació dels noms i cognoms i el temps que governaren els 131 presidents que ha tingut Catalunya fins al moment actual.