Organitzat per Turisme de Cervera (Paeria de Cervera), amb el títol de La Pell, el dimarts dia 8 d'agost va tenir lloc una nova visita nocturna a Cervera a càrrec d'Armand Forcat. La convocatòria, com d'altres d'anteriors, va tenir un gran èxit d'assistència. La visita va menar els assistents cap al d'Ondara, passant pels antics safarejos i per Sant Francesc, on antigament hi havia hagut adoberies que treballaven la pell.
Quan ensenyem els castells de la Segarra generalment sorgeixen preguntes relacionades amb l'agricultura, i això és normal. La primera finalitat de la construcció d'un castell era la protecció i defensa del territori i de la seva gent, una gent que majoritàriament treballava la terra, i és per això que dintre de cada castell trobem molt marcades les activitats agrícoles, ja que les terres que l'envoltaven es cultivaven per a la pròpia substistència del castell i dels habitats que poblaven la zona.
Així doncs, al castell hi ha espitlleres, merlets, torres, permòdols o matacans per a la seva defensa, però també forn per coure el pa i altres productes, pastera, vaixells per als vins, rasclets, reus, sedassos, trills, carros...
Un dels exemples que tenim a la comarca és el castell de les Sitges, preparat fermament per a la defensa i també per poder-hi viure les famílies; en aquest castell hi notem el pas dels segles i les vicissituds que s'hi han viscut i que hi han deixat petjada des del segle XII, quan n'era propietària la família Cervelló. Cal recordar que fins al 1149, quan fou conquerida Lleida als musulmans, les seves ràtzies arribaven fins a la Segarra, amb alguna collita cremada o robatoris als corrals. I vingueren altres guerres i la pitjor potser fou la que provocà Felipe V, coneguda com la Guerra de Successió, que arrasà tot el Principat de Catalunya, imposà els decrets de Nova Planta i ordenà que a tots els que durant aquella guerra s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles, se'ls confisquessin les seves propietats. És per això que el castell de les Sitges i també el de Florejacs, molt proper, foren confiscats, a part que els propietaris hagueren d'exiliar-se durant deu anys. Per tant, aquests castells han viscut èpoques bones, no tan bones i també de molt dolentes, i malgrat tot alguns propietaris han pogut mantenir-los actius d'alguna manera, especialment en els últims trenta anys amb el turisme, les visites i donant a conèixer la història, costums, tradicions i formes de vida d'aquests últims mil anys.
Fins als anys 70 (1970) el paisatge segarrenc mostrava cinc collites; blat, ordi, ametlles, olives i vinya. Durant el temps de la verema a cada casa de pagès, algunes al carrer i altres a l'entrada de casa, s'hi bastien uns tancats de fusta a quatre bandes de 30 a 40 cm d'alçada i a redós de la tapa d'un cup, i en aquell tancat s'hi abocava el raïm on era xafat amb els peus dels pagesos i pageses, i un cop xafat el posaven al cup, on ben tapat s'esperava uns dies per tal que fermentés i es tornés vi, el qual era trascolat del cup als vaixells i les botes per al seu consum. De tot aquest procés en quedava la brosta, és a dir, el tronc del raïm i la pellofa, i és aquí quan un visitant del castell de les Sitges, al veure el premsot, preguntà; "Què és aquest carro?" (doncs porta rodes).
Llavors, un cop explicat el procés que ha seguit el raïm per transformar-se en vi i que només en queda la brosta (el tronc i alguna pellofa), expliquem que enlloc de llençar-la s'aprofitava per produir un líquid més potent que el vi, per exemple l'alcohol, i per això calia disposar d'un premsot o premsa de cargol, que exprimia al màxim. Naturalment no tothom disposava de premsot, motiu pel qual hi havia empresaris o pagesos que sí que en tenien, i a més amb rodes per al seu trasllat per tal de llogar-lo a les cases on tenien brosta per premsar. La posaven dins el cilindre i era pressionada al màxim mitjançant les dues barres que accionaven dos premsaires que feien baixar la femella per la rosca fins a arribar al punt més baix, moment en què el producte havia estat premsat fins a donar l'última gota.
A l'acompanyar turistes per diferents llocs de la ciutat de Cervera, sempre trobem dades, dates i edificis que destaquen molt entre els altres i que desperten l'atenció dels visitants, i això vol dir preguntes. Quan deixem Cap Corral i entrem a la plaça Santa Anna, al veure la façana del Casal de Cervera, pregunten: "Què és el Casal de Cervera?" I és clar, la resposta pot ser molt curta o llarguíssima. El Casal de Cervera, personalment per a mi, té connotacions històriques, ja que l'any 2022 i durant quatre anys vaig ser-ne vocal de cultura, però sobretot familiars. L'any 1925 el Casal es fundà per promoure la cultura, l'esbarjo i l'esport, i el primer president fou el meu padrí, l'Armand Llamas, propietari de la impremta Minerva, primer al carrer Major i actualment a l'avinguda del Polígon Industrial.
El Casal de Cervera ho té tot d'acord amb l'objectiu amb que es creà, i era i és un punt de trobament per a totes les edats, ja sigui per cultura, esbarjo, esport o celebració, i només cal mirar el bagatge que al llarg de 98 anys ha desenvolupat i que ho continua fent.
L'esport sempre ha estat present al Casal. Fa molts anys, quan el camp de futbol estava situat a la Pineda, al final de l'avinguda Catalunya, i no tenia vestidors per als jugadors, el Casal habilità un espai per tenir-ne i així els jugadors, un cop equipats, anaven a peu fins al camp a jugar el partit, i al finalitzar-lo retornaven per l'avinguda Catalunya, el passeig del Portalet i la Plaça Santa Anna, acompanyats sempre per molts aficionats que feien el mateix recorregut. I al Casal s'iniciava la tertúlia i la discussió de les jugades del partit!
Entremig de les nombroses activitats sempre hi ha estat present la gran cafeteria, i fa uns anys també un restaurant.
És molt bo recordar que La Passió de Cervera inicià les seves representacions l'any 1481 a l'església de Santa Maria, fins que el Concili de Trento (segle XVI) determinà que no es fessin representacions a l'interior dels temples. Llavors començà a representar-se en alguns carrers i altres espais. El 1935 es va començar a representar al Teatre Principal, avui en dia desaparegut. Finalitzada la Guerra Civil es reprengueren les representacions però al Casal (on sinó?), fins al 1962; fou un període de temps on La Passió agafà una embrazida en tots els aspectes, amb riuades d'espectadors que ompliren a vessar durant dues dècades el teatre del Casal, amb un escenari que incorporava totes les tecnologies més modernes d'aquell temps. Així, durant tots els dies festius de la Quaresma, la ciutat vivia un ambient multitudinari: a l'estació del ferrocarril hi arribava el tren ple d'espectadors que s'encaminaven vers el Casal, on omplien el teatre de gom a gom; no cal dir que una de les atraccions per a tothom era el retorn a l'estació o a la parada d'autocars un cop acabada la representació.
Al Casal hi ha hagut moltes més activitats que les esmentades en aquest escrit, però són una mostra que és una casa plena de vida i d'acord al projecte dels seus fundadors. Ha passat un segle i avui podem felicitar aquelles persones que tingueren l'encert de fundar el Casal a la Plaça Santa Anna, la plaça més sardanista de totes les places.
Avui dia ens arriben notícies d'arreu del món, en abundància i amb tanta informació i de tants mitjans que inclús a vegades costa d'assumir-les. Potser a causa de tantes, moltes ja no ens sorprenen. Tanmateix n'he llegit una que tot i que succeí ja fa 300 anys, m'ha sorprès i molt.
A Cervera hem tingut la gran sort de tenir sis campanes, estimades per tothom, i per això durant la Guerra Civil de 1936-39, tant els vençuts com els guanyadors les respectaren i protegiren, cosa que ja he explicat en diversos articles a SEGARRA de 2010, 2014 i 2016. Tal i com ens explica el doctor en Història, Josep M. Llobet i Portella, l'any 1379 el campanar ja disposava de campanes, és a dir, fa més de 600 anys que Cervera té campanar i campanes a l'església de Santa Maria, i el que és més important, tenim les suficients persones que tot sovint ens les fan sertir de forma manual. És per això que la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial el toc de campanes manual. La història de les campanes és molt gran i traspassa països i fins i tot continents: ja sonaven a Egipte i a Grècia, i durant el segle V l'esglèsia catòlica a Irlanda ja la incorporà per convocar els fidels.
Es diu que potser els orígens de la campana podrien venir de la regió italiana de Camparia o Campània, que la crearen per donar senyal (signum), seny. També es diu que la campana més gran del mon, la Kolokol, de 216 tones de pes, 6,14 m d'alçada i 6,60 m de diàmetre, es troba a Moscou (Rússia), però malauradament no es pot sentir ja que està esquerdada.
Al segle XII ja es comença a donar nom a les campanes, a vegades per agraïment al mestre fonedor o per un fet commemoratiu. I així neix un nexe entre els campaners i les campanes i les persones, i sorgeixen padrinatges, i moltíssimes persones en tenim una o més com a éssers estimats; i és que quan sentim el seu so ja sabem que a dalt del campanar hi ha la teva o les teves, que t'anuncien festa, tempesta, defunció... I així, des del 1424 i fins avui, la Seny Major, la més gran amb els seus 4.200 kg, juntament amb la Tibau, la Nova, la Carranca, la Trinitat i l'Onzena, la més petita amb 319 kg, un incomparable grup de persones de totes les edats i durant sis segles han pujat i pugen quan "toca" els 132 graons per agafar les cordes de les sis campanes i donar testimoni vivent de l'actualitat. Moltes gràcies i per molts anys!
QUÈ VOL DIR COMPLETES?
El programa de TV3 "Tot es mou" emès el dijous 2 de febrer entre les 10:30 i les 13:00 va recomanar la visita a Cervera per a conèixer l'origen del Santíssim Misteri de Cervera, que s'explica i es mostra durant la visita a l'església de Santa Maria de la capital de la Segarra. El Santíssim Misteri ha donat origen a la Festa Major d'Hivern de Cervera.
L'espai, conduït pel periodista Jaume Recasens Bel, es va enregistrar el dia 31 de gener al matí a l'església de Santa Maria de Cervera. Intervingué l'intèrpret del patrimoni Armand Forcat
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/tot-es-mou-02022023/video/6201201/
El bronze, almenys a Cervera i comarca durant el període 1936-39, fou un material molt valuós, atès que era utilitzat per fabricar armes.
La façana principal de la Universitat de Cervera estava fins al 1936 profusament ornamentada amb figures, escuts, grans gerros i escrits fets amb coure, aram i bronze. Tot estava conjuntat amb la pedra per dignificar un edifici destinat a ser durant gairebé un segle i mig l'única universitat per a tot el Principat de Catalunya. I tot i que es tancà la universitat, l'ornamentació subsistí fins al 1936, moment en què es donà l'ordre que tot el que fos de bronze o coure calia fondre-ho per fer armes i munició. Gairebé tot fou llençat de dalt a baix. Amb el pas dels anys s'ha anat recuperant parcialment l'ornamentació, també perquè alguna peça no es destruí del tot. La magnitud de l'edifici i encara més la façana desperten sempre l'admiració dels visitants i les preguntes sovintegen. Per exemple: "en aquelles dues peanyes buides, què hi havia?" Es tracta de dues peanyes de pedra que hi ha a cada costat de la façana, sense res al damunt, on hi havia dues peces de bronze molt significatives: l'escut de la monarquia a la dreta i l'escut papal a l'esquerra, atès que la Universitat fou pontifícia.
També s'hi tornà a situar la imatge de la Puríssima com a patrona de l'acadèmia i símbol d'edifici importantíssim, i la façana tornà a coronar-se com havia estat fins al 1936, amb la corona reial, malgrat que es feu amb ferro com també els quatre grans gerros del conjunt. Estem parlant de l'any 1975, quan amb més bona voluntat que no pas diners s'obtà per aquesta solució que crec que serà transitòria. Al centre de la façana s'hi pot observar un gran medalló on escrit amb llatí es fa referència al que es dedicava la institució, i és l'única que ha estat sempre al seu lloc, des del dia de la seva instal.lació. I és de coure! Tanmateix s'hi reflecteix la incultura que a vegades predomina en la societat del moment: hi podem observar uns quants forats de tirs de fusell.
És fàcil comprendre que l'edifici reflecteix com ha viscut i sobreviscut. Un cop complert el segle i mig de vida universitària fou utilitzat com a caserna de soldats del bàndol liberal en la tercera guerra carlina del 1872 al 1876. Després fou presó, i el 1887 es cedí als pares claretians, els quals, a part de preparar nois per ser missioners, establiren col.legi i bona part de la canalla i joves de Cervera i comarca hi anàrem fins al 1936, quan es clausurà i llavors continuàrem al Grup Escolar (avui Jaume Balmes) amb una gran sorpresa per a nosaltres, atès que per primera vegada compartíem col.legi i pupitre amb nenes! Tot plegat fins al 1938, quan el col.legi fou declarat hospital militar, amb 228 llits, juntament amb la Universitat, també hospital amb 734 llits, amb la qual cosa Cervera es convertí en un dels punts més importants d'aquella guerra, i també objectiu militar ja que es lluitava a Balaguer, Sort, Tremp... Precisament en aquells indrets va desaparèixer per sempre més el meu germà gran de 18 anys, que també fins al 1936, anava a col.legi amb els pares claretians.
L'activitat hospitalària augmentà de forma terrible amb una allau de ferits cap als dos centres, i ja no es deturà fins al 1939. Els registres de morts en les dues dependències constaten més de 300 morts.
A la Universitat s'hi instal.là el XII Cos de l'Exèrcit, i al 1939, un cop finalitzada la guerra, l'edifici fou declarat camp de concentració, i per agreujar més el terrible fet de la guerra arribà la pesta del tifus. De fet totes aquestes activitats de guerra convertiren la ciutat en objectiu militar, motiu pel qual Cervera fou bombardejada diverses vegades. És per això que al cementiri s'hi habilità una fosa comuna on hi ha més de 400 persones enterrades. Han passat els anys i avui podem constatar amb gran satisfacció que l'antic edifici universitari està pletòric de cultura, d'ensenyament i informació amb biblioteques, institut, arxiu, UNED, cursos i festivals internacionals de música, trobades d'entitats diverses i, en els espais oberts, fires, festes i un llarg etcètera.
El Cant de les Completes és la proposta per al cap de setmana del programa "Tot es mou" de TV3. L'espai, conduït pel periodista Jaume Recasens Bel, es va gravar el dia 31 de gener al matí a l'església de Santa Maria de Cervera. Es va emetre dins del programa "Tot es mou" del dijous 2 de febrer, entre les 10.30 i les 13 hores. Intervingueren la regidora de Cultura, Mercè Carulla; l'intèrpret del patrimoni Armand Forcat, i Rosa Puig, en representació dels cantaires.
Les Completes són un esdeveniment musical de caràcter popular que s'interpreten el diumenge 5 de febrer, a les 19 hores, a l'església de Santa Maria, dins de la Festa Major d'Hivern. La Festa Major està declarada festa patrimonial d'interès nacional i inclosa al Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya.
I 200
No he hagut de pensar molt per posar títol a l'article d'avui, ja que si un dia en vaig escriure un amb el títol I 100 per explicar que era l'article publicat número 100 d'El Turista Pregunta, doncs ara com és natural és l'article número 200 de la secció, la qual durant dues dècades el consell de redacció de Segarra ha tingut l'amabilitat de publicar, i als quals des d'aquí agraeixo la seva continuada amabilitat. També vull expressar el meu agraïment a les lectores i lectors de Segarra que han llegit els meus articles, ja que sense el seu testimoni no hauria estat possible arribar a aquestes xifres, i també vull manifestar el meu agraïment als cerverins i cerverines, comarcans i de més enllà que al llarg dels segles ens han bastit i fet dipositaris d'un enorme patrimoni històric, monumental i artístic de primeríssim ordre, atès que seria molt difícil trobar una altra ciutat del nostre entorn i molt més enllà on la història hagi estat tan generosa.
En primer lloc amb nombrosos personatges del món de l'art, la cultura, la política, la religió, la ciència i el treball, i en segon amb edificis del més alt nivell històric i fets de la més gran rellevància històrica, local, comarcal i nacional.
Durant tot aquest període hi han hagut algunes preguntes que han estat molt repetides, especialment referides a la Universitat (no debades com deia Duran i Sanpere, la Universitat de Cervera ha estat més aviat criticada que estudiada), com "Aquesta Universitat ha estat la primera de Catalunya?" És clar que la resposta era no, però sí que fou durant 126 anys l'única a Catalunya. I una altra pregunta: "És veritat que Cervera demanà tenir port de mar i els reis els donà la Universitat perquè estudiessin que no era possible que el mar arribés a 556 metres sobre el seu nivell?" Sovint també es comenta que Cervera té la Universitat perquè Felip V volia agrair als cerverins la "fidelitat" durant la Guerra de Successió.
Una altra pregunta que sovinteja és: "És veritat que Cervera durant la Guerra de Successió es mostrà favorable a Felip V? Doncs la resposta tampoc fou afirmativa, atès que aquella "constante i leal fidelitat a mi persona" que alguns escriptors o historiadors atribueixen al monarca, queda molt qüestionada si mirem el llibre de Consells que mostrem als visitants de la Universitat i que està exposat a l'Arxiu Comarcal, ubicat al mateix edifici, on es veu la part on línia a línia està ratllat l'acord de la Paeria de lluitar a favor de Carles d'Àustria i enviar el síndic a la Junta de Braços de Barcelona amb el mandat de no rendir-se a Felip V, el qual havia anunciat que si guanyava la guerra aboliria les instruccions de Catalunya, com així feu. El llibre està ratllat per complir l'ordre que Felip V donà des de Segovia, l'any 1717, a tots els ajuntaments de Catalunya que durant la Guerra de Successió s'havien mostrat favorables a l'arxiduc Carles, per tal que esborressin aquelles actes. Si a tot això hi afegim els 135 documents explicitats en el llibre Documents de Cervera austriacista del doctor en història, Josep M. Llobet i Portella, és fàcil deduir que aquella "constante i leal" fidelitat no té base fidedigna. En el llibre del Josep M. Llobet ens mostra l'acord comentat que diu: "Fonc per dita reverent i il.lustre junta deliberat que se done la obediència al senyor Carles III".
No cal dir que segurament dintre dels 200 articles publicats he comès errors, pels quals demano perdó, però tanmateix m'agrada pensar, encara que potser molt agosaradament i molt humilment, qua he ajudat a conèixer més Cervera, la comarca i una mica més enllà.
I no voldria finalitzar aquest escrit sense espressar el meu desig que per molts anys puguem continuar aquest retrobament mensual de Segarra.
EL CAMPANAR DE SANT ANTONI Dir campanar a les dues columnes de totxo i una petita campana, pot semblar exagerat. Tanmateix l'església ...
