La "Catedral" de Santa Maria. Revista SEGARRA. Núm. 310, octubre 2022. El Turista Pregunta

 La "Catedral" de Santa Maria

L'església de Santa Maria de Cervera, al llarg dels segles, ha quedat situada en un lloc on no té una perspectiva exterior gaire bona. La Paeria ja en tapa una bona part i alguna casa a tocar, també, i si anem seguint pel carrer Santa Maria fins a la plaça del Fossar passa el mateix, i segueix la mateixa tònica de no poder-la veure per culpa de l'església dels Dolors i la capella de Sant Martí. Després ve un tram de carrer estretíssim que sí que ens deixa veure i admirar la porta principal, però no n'augmenta la perspectiva, i així arribem a la porta lateral del temple, compartida però amb l'antiga capella de Santa Eulàlia (posteriorment Taula de Canvi i avui secretaria municipal), i tanca tot el cercle la primera presó de la Paeria. Per tant totes aquestes edificiacions priven de contemplar la magnitud exterior, i per això quan entrem a l'nterior de Santa Maria fem passar els visitants fins al fons del temple i llavors encenem els llums i la sorpresa és extraordinària!!!

Els comentaris són més que abundants al contemplar les tres naus de 50 metres de llargada, 22,5 d'amplada, més les capelles, i 21 metres d'alçada. I pregunten: "És catedral? És una col.legiata?" I la resposta és no, ja que no ha tingut col.legi ni Cervera bisbat.

Tanmateix és una gran església en tots els sentits i ha acollit grans efemèrides religioses, culturals, acadèmiques i polítiques com les primeres representacions de la Passió de Crist de Cervera, que ha esdevingut la més antiga d'Europa i que anualment es representa al Gran Teatre. També quan la Universitat funcionava com a única a tot Catalunya, i encara no disposava del paranimf, acollia els inicis i cloendes dels cursos acadèmics, així com molts més actes, atès que quan es tracta de donar una gran solemnitat a un fet, la gran església té tot el que cal per fer-ho.

Fa pocs dies jo estava ensenyant l'església a un grup de turístes que comentaven si catedral o col.legiata, i jo els deia que no és catedral perquè el bisbat és a Solsona i ja fa més de quatre segles. Justament en aquest moment estaven deambulant per l'església el bisbe de Solsona, Sr. Francesc Conesa, el rector de Cervera, mossèn Xavier Romero, i el nou vicari Bernat Weimberg, a més d'alguns familiars, motiu pel qual vaig aprofitar l'avinentesa per explicar-los el tema de sí o no catedral, i no és catedral perquè no té bisbe. I arran d'això sorgí un comentari molt agut: "Avui sí que és catedral, ja que té bisbe!!!", i el comentari fou molt celebrat i comentat pels dos grups. Després finalitzàrem la visita i el grup es dirigí al restaurant enmig d'un ambient festiu i distès com sempre. 

Un cop tancada l'església i com que mossèn Xavier sempre té l'agradable manera d"eixamplar" el seu entorn, jo vaig tenir l'honor d'explicar algunes coses i cases del carrer Major, entre les quals l'església de Sant Ignasi (avui auditori), la residència Mare Janer i bona part de l'abundant història de l'edifici, però especialment la capella ubicada entre les dues institucions dedicada a Sant Bernat, cosa que provocà una agradable sorpresa al nou vicari de Cervera, ja que precisament es diu Bernat. Estic segur que cada dia quan passi pel carrer Major, i concretament per davant de la capella de Sant Bernat, se sentirà més cerverí.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 310, octubre 2022

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 31

Una Aigua molt Eficaç. Revista SEGARRA- Núm. 309. Setembre 2022

 UNA AIGUA MOLT EFICAÇ

Fa una dies, una família em preguntà si en sabia alguna cosa sobre l'aigua de Rubinat, de la qual justament en parla, entre altres temes, els dossier de SEGARRA del mes passat. Tanmateix jo en puc explicar la meva experiència personal. Jo mateix vaig veure moltes vegades com l'aigua de Rubinat brollava de la mina, i fou durant uns anys la purga més eficient i també la més salada que mai he pres.

Jo vaig néixer a la casa número 12 del carrer de les Verges (avui Guinedilda), on amb els meus pares, avis i germans vàrem viure fins al 1936; i cito aquest lloc perquè és on a Cervera es popularitzà l'agua de Rubinat.

Als afores del poble de Rubinat i en plena boscúria hi ha la mina d'on brolla l'aigua i d'on la família de cal Ereunou la recollia i n'omplia unes botes de fusta que carregava en carros de cadenes (els carros de cadenes no tenien plataforma i en el seu lloc hi havia les cadenes que sostenien les botes), els quals conduïts per mules les traslladaven fins al moll de l'estació del ferrocarril de Cervera, enfront de l'estació de passatgers, i a l'altra banda de les vies eren carregades als vagons i facturades cap a Barcelona, on l'aigua purgant era envasada en ampolles de vidre i venuda per al consum a doll. Quan les botes d'aigua arribaven al moll de l'estació de Cervera, el meu pare era l'encarregat de la seva facturació i de trametre la documentació a l'empresa de Barcelona. Tanmateix i prèviament el meu pare havia de separar-ne unes quantes garrafes que portava al número 12 del carrer de les Verges (casa meva), on la meva mare venia l'aigua a doll en la botiga que hi havia a la primera planta. Tota aquesta activitat ens portà a una gran amistat amb els Ereunou de Rubinat. És per això que després del bombardeig a Cervera, del dia 3 de desembre de 1938, en què la casa  de l'avinguda  Catalunya on vivíem, des de 1936, quedà molt malmesa, el primer lloc, tot i ser molt llunyà, on vàrem anar a viure fou la casa que els Ereunou ens oferiren, situada sobre la mina d'aigua purgant, al costat mateix on hi ha la magnífica capella de Sant Romà i una boscúria inigualable.

Compartírem casa amb els Gabarró, veïns nostres a l'avinguda Catalunya, i foren uns dies molt feliços, sobretot per a nosaltres, la canalla. Una de les distraccions, a part de deambular pel bosc collint pinyes, aglans, mores, lledons..., era posar-se de peus i cames a la sèquia d'agua que formava l'aigua que no era utilitzada, la qual, a l'eixugar-se sobre la pell, ens deixava les cames totalment blanques!!! I en aquell temps era més que suficient perquè ens semblés un miracle.

És clar que una cosa és el món de la canalla i una altra molt diferent el dels adults. Viure a uns quants quilòmetres de Cervera per als pares era terriblement feixuc, primer per protegir-se i protegir-nos de les bombes, àdhuc proveir-nos de menjar cada dia, i viure en una casa on hi mancava de tot, fins i tot la llum, només teníem espelmes i no gaire estona. Per això recordo molt bé el que fou un gran esdeveniment quan un dia el meu pare portà de Cervera una llum de carburo, que a la nit feia tanta llum com si fos de dia.

Una situació així era gairebé insostenible. Llavors, la família Tella del carrer Sant Francesc i plaça del màrtirs, mercès a l'amistat amb la família Gabarró, ens oferiren compartir la cabana situada molt a prop de la capella de Sant Magí, a tocar del camí de la Cardosa, a la qual ens traslladàrem a peu i amb carro. Fins al final de la guerra compartírem cabana la família Tella, la família Gabarró i la família Vila del carrer Canceller Dou. Tot això queda enrere, però l'amistat amb les famílies que compartírem aquelles vivències es quedà per sempre més. I l'aigua de Rubinat continuà uns quants anys més com el més econòmic i més eficaç purgant que jo he conegut.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 309, setembre 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Antònia Cous Revista SEGARRA, Núm. 308, agost 2022. El Turista Pregunta

Antònia Cous 

Ara fa sis anys vaig fer un article publicat a Segarra a l'abril de 2017, on em referia a dones emprenedores, entre les quals hi havia l'Antònia Cous. També m'hi vaig referir en el cicle d'itineraris nocturns de l'any 2018, el del dia 28 d'agost, titulat Tan importants com desconegudes.

El dia 5 de juny de 2022, a Cervera, s'organitzà una trobada de corals de diferents llocs sota el títol Lleida canta a la Cultura. En diferents espais de la ciutat actuaren corals de dues en dues, i un dels espais on es cantà fou la plaça Joan Salat, al costat mateix del carrer Manuel Ibarra. En cada punt on hi havia cantada, prèviament s'explicava un retall d'història. Jo vaig tenir l'honor d'explicar un retall d'història del lloc on érem (cinc vegades), una història que vaig argumentar sobre part de la Universitat i l'Antònia Cous. A l'iniciar la primera, unes noies em preguntaren: "Qui fou l'Antònia Cous?" La resposta fou clara i concreta: fou una dona valenta, intel.ligent i emprenedora! 

Situem-nos al 1714 quan finalitza la Guerra de Successió i el Principat de Catalunya veu com Felip V aboleix totes les institucions: Generalitat, Parlament, Consell de Cent... amb "el Decreto de Nueva Planta para el Principado de Cataluña, y las leyes, usos, idioma y costumbres seran las de Castilla", i a més ordena "cerrar todos los estudios universitarios y universidades existentes en Cataluña y se construya una y unica en sitio de menos concurso", que volia dir un lloc tranquil, i així s'establí a Cervera.

Gairebé a tocar de la Universitat i per a la Universitat s'hi instal.là la impremta universitària, peça cabdal per a la institució, al front de la qual es nomenà Manuel Ibarra com a director, un home de molta vàlua, procedent de l'Aragó, i que malauradament l'any 1747 morí a la jove edat de 48 anys, quan la universitat estava al màxim nivell d'estudiants i de prestigi; tanmateix tot eren homes, ni una dona al recinte universitari! L'any 1747, quina perspectiva podia tenir una dona vídua amb una filla i sense ofici? 

Sabem, però, que l'Antònia era valenta, intel.ligent i emprenedora, i és per això que lluità contra totes les dificultats i impediments que tenia pel fet de ser una dona en aquells temps i per poder administrar una impremta, i més si la impremta era universitària on tan sols hi havia homes. Es posà al font de l'empresa i precisament a partir d'aquell moment n'augmentà el seu prestigi, i fins i tot en alguns cercles es considerà que la sensibilitat femenina era més apropiada sobretot en les enquadernacions i ornamentació dels treballs. 

Passat un temps incorporà la seva filla a la impremta, però per arribar a aquest punt calgué aprendre l'ofici, i per això alguns treballs els signava com A. Ibarra, tot i que es deia Cous! La història segueix els seus camins i en el seu moment es donà el nom de carrer Manuel Ibarra al carrer que va paral.lel entre l'església de Sant Antoni i el costat de la Universitat. Els anys passen i estem al 2022, i seguim comentant, escrivint i parlant de la desigualtat entre homes i dones i encara les dificultats que pateixen per dirigir i ocupar càrrecs importants. 

La història de l'Antònia Cous es remunta al 1747, fa 275 anys!!! I tant, doncs, que devia ser molt valenta, intel.ligent i emprenedora per dirigir una impremta universitària en el segle XVIII. Potser per recuperar el sentit comú en aquest cas, crec que al carrer  Manuel Ibarra, que sense cap mena de dubte porta un nom totalment merescut, cal incorporar-hi el de l'Antònia Cous, i així seria el carrer de Manuel Ibarra i Antònia Cous, directors de la impremta universitària. I crec també que les plaques que porten noms propis, haurien de portar data de mort i naixement i càrrec o ofici que ostentaren, fet que suposaria portar cutura al carrer a l'abast de tothom.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 308, agost 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

La Història, al Carrer. Revista SEGARRA, Núm. 307, juliol 2022. El Turista Pregunta

 LA HISTÒRIA, AL CARRER

Actualment Cervera disposa de grans  fotografies murals bens situades en llocs històrics i emblemàtics. Aquestes ens indiquen de forma gairebé real els llocs i els edificis històrics, i ens faciliten la seva explicació històrica, tant als visitants com a tota la població en general.

 A la plaça Pius XII, cantonada amb la rambla Lluís Sanpere hi ha un d'aquests plafons que mostren l'edifici que fou el convent de Sant Francesc de Paula. Actualment al lloc hi ha el Casal Parroquial, però la fotografia mural mostra el convent que durant el segle XV, el 1567, va acollir l'ordre dels Pares Mínims de Sant Francesc de Paula; també del 1716 i fins al 1740 fou la seu dels estudis universitaris mentre s'estava construint la Universitat de Cervera.

Turísticament fem un itinerari que contempla la ciutat des del mirador de la Pèrgola, i tot seguit per carrer Canceller Dou o pel carrer Sant Francesc ens encaminem en direcció cap a la Universitat. Quan fem l'aturada davant del plafó mural que mostra el que fou el convent de Sant Francesc de Paula, experimentarem la desagradable visió que tota la gran fotografia està plena de pintades d'esprai negre! No sé si és un acte vandàlic, polític o religiós; no sé quants diners costarà la reparació, sí és que es pot restaurar, però el que és segur és que no beneficiarà ningú i que perjudicarà tothom, i desitjo que els altres plafons que mostren la nostra història, situats en altres punts de la ciutat, puguin restar nets i impecables com el dia que els instal.laren.

Cervera: la vila, el poble, la ciutat... té una història inacabable, aprofitem-ho!!! És cert que la història té de tot, punts que agraden molt, altres gens, segons el pensament de cadascú. Hem tingut guerres, hi ha hagut vencedors i també vençuts. La mateixa Universitat de Cervera és criticada, elogiada, controvertida, però potser és bo recordar que el Parlament de Catalunya està instal.lat a l'edifici que fou caserna militar que Felip V, aquell rei que arrasà el Principat de Catalunya el 1714, que empresonà centenars de catalans i catalanes, i que per dominar Barcelona i per extensió Catalunya aplicà el Decreto de Nueva Planta para el Principado de Cataluña a partir del qual leyes, usos, idioma y costumbres seran las de Castilla.

Personalment crec que una reivindicció perd força si està pintada sobre una façana particular o pública, o sobre un senyal de trànsit, perquè perjudica algú i es fa difícil solidaritzar-s'hi.

Quan hi ha temps d'eleccions la Paeria col.loca en llocs de la ciutat uns plafons per poder enganxar-hi propaganda electoral. Partint d'aquest exemple, potser seria útil col.locar en alguns llocs uns plafons amb un títol indicatiu: Espai Reivindicatiu, temps útil 60 dies. Ciutadans i ciutadanes que esteu enfadats o preocupats i voleu protestar i reclamar: Feu-ho, i tant que sí! Però no embruteu façanes! I si mentrestant no hi ha llocs adequats, pinteu sobre papers i enganxeu-los als llocs amb cel.lo, i segur que la protesta arribarà al seu destinatari.

Per damunt de tot tindríem una ciutat neta. Us imagineu Cervera com una ciutat lliure de pintades? Quin orgull!!! I no vull finalitzar aquest escrit sense felicitar els autors dels murals pintats a l'avinguda Duran i Sanpere i al carrer del Salí.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 307, juliol 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Uns bons Bancs per Reflexionar. Revista SEGARRA, Núm. 306, juny 2022. El Turista Pregunta

 UNS BONS BANCS PER REFLEXIONAR 

Un dels punts turístics més importants de Cervera és, sens dubte, la Universitat. Per això al llarg de l'any hi passen centenars de persones de totes les edats, i com és natural l'interès és divers, ja que pot ser polític, cultural, històric... Són tres-cents anys en què l'edifici ha esdevingut una peça important, no solament en la història de Cervera sinó també en la del Principat de Catalunya, i és per aquest motiu que diferents autors, tant de la mateixa ciutat com del país, tant en positiu com en negatiu, han escrit sobre la institució: "Fou un premi a la constant fidelitat al rei Felipe V", "Els cerverins volien tenir port de mar i a canvi els donaren la Universitat perquè estudiessin ja que això era totalment impossible", o "Fou un càstig a les altres universitats existents, que foren suprimides i així encara avui l'edifici provoca controvèrsia tot i que han passat segles". Es confirma la raó que tenia Augustí Duran i Sanpere quan afirmava que la Universitat de Cervera "ha estat més aviat criticada que estudiada".

En les visites turístiques a vegades sorgeixen preguntes o afirmacions d'algunes persones sobre el que han llegit on queda palesa la reflexió de Duran i Sanpere. L'imponent edifici amb un perímetre de 10.000 metres quadrats està situat en un lloc idoni, gairebé diria que privilegiat de Cervera, amb molt i variat aparcament proper per a vehicles i molt espai obert. També tenim una gran lluminositat de la qual en poden gaudir les cinc biblioteques en ús, el dipòsit d'arxius, l'Arxiu Comarcal, l'institut amb centenars d'alumnes, la Universitat Nacional a Distància i, no cal dir-ho, les diverses manifestacions culturals, recreatives, comercials o esportives que durant l'any hi tenen lloc: cursos internacionals de música, festivals internacionals, Festival de Pasqua de Música Clàssica o visites teatralitzades, i als patis: Fira del Pa, l'Aquelarre... Actualment al visitar-la hi ha sorgit un altre atractiu: als patis on juguen o fan esport els i les estudiants s'hi han instal.lat uns quants bancs per seure, i jo afegeixo per reflexionar, atès que als respatllers hi ha escrit pensaments de diferents persones sàvies.

Un bon dia, deambulant pels patis amb un grup de visitants, els vaig descobrir i fotografiar, i quan ho comento als visitants, puc assegurar que passen a ser els bancs més comentats i fotografiats de la ciutat. És per això que aprofito per felicitar els autors o autores de la idea, ja que són en un lloc on cada dia centenars de nens i nenes, nois i noies i visitants hi passen per davant, s'hi asseuen i ho llegeixen, i si més no els fotografien i ja formen part del paisatge cultural de l'edifici. I és que les frases i el sentit són adequades i útils per a tots els dies i per a totes les edats, atès que als bancs hi podem llegir coses com:

"L'educació és l'arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món. Nelson Mandela"; "La vida és una obra de teatre que no permet assaigs. Per això canta, riu, balla, plora i viu intensament cada moment de la teva vida, abans que el teló baixi i l'obra s'acabi sense aplaudiments. Charles Chaplin"; "El fracàs és una gran oportunitat per començar amb més intel.ligència. Henry Ford"; "La ment és com un paracaigudes, només serveix si s'obre. Albert Einstein"; "A penes tenim temps de dir les coses de cada dia. Mesurem doncs bé el gest, els silencis i les paraules. Miquel Martí Pol"; "Digues-m'ho i ho oblido, ensenya-m'ho i ho recordo, involucra-m'hi i ho aprenc. Benjamin Franklin"; "Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser espelma o bé el mirall que la reflecteix. Edith Wharton". o "No hi ha barrera, pany ni forrellat que puguis imposar a la llibertat de la ment. Virginia Woolf".

És molt bó que estiguin a la vista i a l'abast en un lloc tan concorregut amb persones de totes les edats i d'activitat diversa durant tot l'any, ja que tant a l'edifici com als patis les activitats culturals, esportives, comercials i recreatives són més que abundants. És evident que moltes d'aquestes frases sàvies les hem llegides i en certa mesura practicat, però crec que és bó que ens les recordin, perquè a vegades el quefer diari o la proliferació d'informació diària i l'abundància d'activitats no deixen temps de seure en un banc per descansar o simplement per reflexionar.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 306, juny 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Camp d'Aviació Militar. Revista SEGARRA, Núm. 305, maig 2022. El Turista Pregunta

 Un Camp d'Aviació Militar

Era l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan s'iniciaren les obres per construír un camp d'aviació militar amb dues pistes d'aterratge d'uns mil metres cadascuna, prop de l'Aranyó, encara que generalment es coneix com el camp d'aviació de Cervera. Actualment s'hi pot veure la base de tres edificis i, davant mateix, les dues entrades i sortides d'un refugi amb capacitat per a 300 persones.

Quan fem la ruta turística dels castells de la Segarra, un cop hem vist el castell de l'Aranyó, retornem a la carretera que va de Cervera a Agramunt, i a pocs metres trobem l'indicador de l'esmentat camp d'aviació. Al fer-ne el comentari a tothom li interessa conèixer-lo, tot i que no forma part de la història dels castells, però sí de la història més recent, la de la Guerra Civil (1936-39), que les generacions actuals han viscut directament o conegut mitjançant familiars o gent propera. I pregunten si es pot veure. Lògicament no està tot com era en aquells anys, ja que el que foren les pistes d'aterratge avui estan sembrades d'ordi, però les bases de les dependències, els cartells explicatius i especialment el refugi, que ha estat totalment rehabilitat, provoquen una allau de fotografies. La gent pot llegir els cartells que expliquen molt dignament el que fou aquell lloc durant la Guerra Civil.

Crec fermament que és molt important, sobretot per a les persones joves, poder veure dependències i instal.lacions relacionades amb aquella guerra i comparar el paisatge actual amb aquell passat.

És cert que hi ha un refugi, però és que els anys 37, 38 i 39 queien bombes!!! Ara aquelles pistes d'aterratge són un mar de verd intens de cereal, i davant i entremig del que foren les dependències militars hi ha unes magnífiques alzines, amb la part posterior tota verda!!! Per tot això i més crec que és bo que joves i grans ho vegin. Personalment, amb la meva dona i els nostres nets i netes hem resseguit amb la rulot bona part d'Europa, i hem vist tot el Desembarcament de Normandia de l'any 1948, els cementiris pplens de soldats americans, francesos, anglesos, canadencs, alemanys..., i també els camps d'extermini de Dachau a Alemanya, el de Mauthausen a Àustria o Auschwitz a Polònia. 

És sorprenent la gran quantitat d'autocars que porten nens i nenes d'esdat escolar a visitar aquests llocs. També els nostres nets han gaudit, i molt, visitant el parc d'atraccions més antic del món, el Tívoli de Copenhaguen a Dinamarca, el Prater de Viena, amb la sínia més gran del món; el Trinity College de Dublín (Irlanda); els castells i palaus del Loira a França, i els castells i palaus de Baviera. Està clar que els viatges són per gaudir, conèixer, admirar i comparar, i això val per totes les edats. I sense anar tan lluny, han vist l'alcàsser de Toledo, on moriren tants durant la Guerra Civil, però també la magnífica catedral; i també el poble de Belchite, totalment arrasat durant la Guerra Civil, i més a prop la serra de Pàndols i la de Cavalls, testimonis de la cruenta i tristament famosa batalla de l'Ebre; també hem vist el poble vell de Corbera d'Ebre, totalment arrasat per les bombes (exactament com els pobles d'Ucraïna que veiem cada dia). 

Però també hem vist el castell de Miravet i el de Tortosa i la seva catedral, i més a prop encara amb nens i nenes dels col.legis de Cervera hem recordat els bombardeigs a Cervera i els refugis de la Guerra Civil, alhora que hem visitat el palau de la Paeria, la Taula de Canvi, el pou de gel, l'església de Santa Maria, la muralla, o hem anat fins el cementiri on els nens i nenes o nois i noies han llegit, al peu de la fosa comuna, fitxes de les persones mortes de totes les edats (500), i han contemplat l'ametller simbòlic que hi ha al final de la fossa, i finalment hem anat al panteó on hi ha enterrat el poeta cerverí Josep Solsona, i on gravat a la pedra hi ha un fragment del seu poemari que resumeix el que intento explicar en el meu escrit: "Els ametllers florits m'han donat pau, a la vesprada, quan l'amor és tendre. I m'he quedat mirant el cel, tan blau, que em diu que no pas tot es torna cendra".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 305, maig 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Les Vicissituds d'un Gran Convent -Revista SEGARRA, Núm. 304 abril 2012. El Turista Pregunta

 LES VICISSITUDS D'UN GRAN CONVENT

Han passat set segles i el convent de Sant Francesc d'Assis ha arribat als nostres dies amb l'aspecte d'una ruïna gairebé total; tanmateix no és sorprenent si observem totes les vicissituds que ha patit al llarg de la seva història.  

Fou en el segle XIII quan uns monjos franciscans iniciaren la seva vida monàstica a Cervera, al barri de la Ribera (raval de Sant Francesc) prop del riu d'Ondara, on també s'havien instal.lat els adobadors de pells, precisament per disposar d'aigua abundant. "I com ha arribat tan malmès aquest convent?" preguntà un visitant que anava en un grup, interessat per la història del convent. Els motius poden ser diversos, però sí que en podem explicar uns quants que no han ajudat a mantenir-lo en peu i en bones condicions. I això encara és més difícil en una ciutat com Cervera, que ha heretat, fruit de la història, un gran patrimoni de cases, edificis, insdústries i esglésies. De fet, si observem tot el patrimoni històric actual, ens podem sentir orgullosos del que s'ha recuperat i reutilitzat.

Pel que fa al convent, quan la vida era normal i natural vingué una guerra, la de Joan II. Era l'any 1466 quan aquest aspirant al tro establí un setge al poble de Cervera, on trobà una extraordinària resistència. Diferents edificis quedaren molt malmesos i finalment ocupà Cervera, però amb la condició i la promesa que restauraria tot el que havia destruït, com així fou: part del castell, edificis i també part del convent. Llavors el convent fou habilitat pels franciscans vinguts de Barcelona i passà a denominar-se de Santa Maria de Jesús. Passaren uns anys  i vingué la guerra de Successió de 1714, i amb el decret de Nova Planta es fundà la Universitat de Cervera, on els franciscans tingueren dues càtedres de gran prestigi, tant per a la institució com per al convent. 

Foren anys de benaurança per al convent, fins al 1835, quan el govern espanyol aplicà la desamortització i passà a mans particulars. Es convertí en una fàbrica de cotó i així algunes zones del convent quedaren abandonades; s'inicià un deteriorament que no ha tingut aturador. 

L'any 1936 esclatà de Guerra Civil i en una part del recinte s'hi instal.laren algunes famílies de refugiats procedents d'algunes zones de l'Estat. També, i com a conseqüència d'aquesta guerra jo vaig viure unes setmanes en aquests habitacles del convent. 

Quan a Cervera sovintejaven els bombardeigs, especialment els del dia 3 de desembre de 1938, el meu oncle Cosme, que tenia la vaqueria als baixos de la caserna de la guàrdia civil, situada a la rambla Lluís Sanpere, la traslladà al barri de Sant Francesc, a un petit magatzem (avui ja no hi és) que hi havia a la parcel.la davant dels habitacles del convent. Aquí hi visqueren fins al final de la guerra, en un habitacle que compartiren un temps amb els meus pares i germà, atès que en el bombardeig de l'avinguda Catalunya casa nostra quedà molt malmesa, fins que la família Gabarró i la família Tella ens oferiren compartir una cabana prop de la capella de Sant Magí, al camí de la Cardosa, on vàrem viure fins al final de la guerra. 

En tot aquest període de por, gana i misèria, dins del recinte del convent s'hi instal.là una dotació militar d'intendència, on preparaven menjar per a l'exèrcit. Molta gent, especialment la canalla, hi anava i demanava menjar als soldats cuiners que mataven alguna vedella, corders o altres, dels quals en recollien la sang en un clot fet al terra!!! I això era el nostre "tall", ja que ens omplien de sang el recipient que portàvem, i un cop a casa la fregíem. Per cert, era molt bona, sobretot amb all i oli si n'hi havia. 

El convent a la postguerra encara serví per instal.lar-hi una fàbrica de ciment ràpid que finalment es traslladà a la llavors part industrial de Cervera. També, i més recentment, ha estat granja per engreixar animals per anar a l'escorxador. 

Han passat anys, han passat segles i ens queden els records, i molt sovint m'agrada pensar que el convent de Sant Francesc o Santa Maria de Jesús ha ajudat d'una o altra forma a moltes persones.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 304, abril 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Els Cellers- Revista SEGARRA, Núm. 303, març 2022- El Turista Pregunta

 Els Cellers

Durant segles els cellers particulars han estat estances molt valorades, essencialment per a conservació d'aliments, i no cal dir que també de tots els productes derivats de la vinya.

Lògicament, a les cases de les famílies pageses eren imprescindibles, atès que la pagesia treballava i elaborava productes, i no solament per al consum propi, ja que tot l'exedent es venia a la indústria de vins i alcohols o a particulars.

Si ens situem segles enrere, on trobem grans cellers és als castells, on hi ha els grans vaixells per al vi blanc i per al vi negre, amb capacitats de 3.000 litres, així com les botes per al vinagre o els carretells per al vi "bo". En definitiva lloc per a tot el que aquelles llargues fileres de ceps produïen. 

Un bon dia ensenyàvem turísticament el castell de les Sitges i, naturalment, el celler, com a tot als castells, és molt gran, amb els vaixells, les botes i espai necessari per guardar tot el que necessita una temperatura fresca i uniforme durant tot l'any. A la vista del celler fem observar que no hi ha finestres, i llavors sorgeix la pregunta: "Per què no n'hi ha?" I la resposta és perquè la claror no era bona per als productes; així mateix fem notar que el terra que és de terra, i el motiu no és altre que al deambular pel celler no hi hagués soroll, ja que el vi si sent soroll es pica i es torna agre. A l'entrar, més ben dit al baixar a veure un celler, ho té la sensació de visitar un dells llocs més importants del castell, ja que era la base de la subsistència en temps de guerra i penúria, però també per l'esforç que significava construir-lo. 

El de les Sitges, per exemple, està buidat en la mateixa roca, i hi ha uns quants metres de profunditat, sembla una mina!!! I afilerats a un costat hi ha els vaixells, botes... Llavors sorgeix una altra lògica pregunta: "I per on entraren aquests vaixells i botes tan grans?" I la lògica resposta és que portaven les peces i es construïen a dins del celler. Cal observar que a la part alta dels vaixells hi ha una obertura bastant notable, suficient per poder-hi entrar, perquè un cop exhaurit el vi calia netejar-lo per posar-hi el nou, cosa que generalment feia el més jove i més prim de la casa, per poder passar per aquella obertura que es feia el més petita posible. 

Aquest món dels vaixells, botes, portadores, barrals... a casa meva es visqué molt de prop, ja que el meu avi fou boter fins a l'any 1933, al carrer dels magatzems (Vidal de Montpalau), on encara hi ha el magatzem. Segurament tot aquest món influí en el meu pare quan feu construir una casa a l'avinguda Catalunya on anàrem a viure l'any 1936: una casa amb tot els espais adequats per disposar de gallines i conills, però sobretot amb un celler.  Feu obrir un gran clot a cel obert que revestiren de pedra, amb una paret central que el dividia en dos, i un cop cobert, un espai fou cisterna per recollir l'aigua de pluja i l'altre el celler! I evidentment fresc, ja que la mateixa aigua de la cisterna mantenia el celler a la temperatura adequada per guardar productes del porc, conserves de l'hort, l'oli, etc. Fer un celler fou una decisió molt encertada, ja que el 18 de juliol de 1936 esclatà una guerra que durà tres anys, i puc assegurar que el celler fou una estança cabdal en tots els sentits: primer per seguretat física, i segon per guardar tot el que es podia, ja que faltava de tot.

Cal recordar que a Cervera, el dia 3 de desembre de 1938, a l'1 del migdia, l'avinguda Catalunya fou bombardejada per una esquadrilla de nou avions, i en setze segons moriren 46 persones i més de 70 quedaren ferides. És al parlar de cellers que em recorda el protagonisme que tingueren en aquella guerra, i també recordo que avui només quedem tres persones de les que sobrevisquèrem a aquell bombardeig: l'Encarnació, el Josep i jo.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 303, març 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Una Marquesina molt Significativa REVISTA SEGARRA Núm. 302, febrer 2022. El Turista Pregunta

 Una Marquesina molt Significativa

Sense cap mena de dubte l'arribada del ferrocarril a Cervera marcà una època que significà un abans i un després. L'economia del país es transformà totalment, per tant també a la Segarra i especialment a Cervera, i a l'ensems canvià la vida de moltes famílies.

Era l'any 1860 quan arribà el ferrocarril, i el 1862 s'inaugurava l'estació per als passatgers, alhora que a l'altra banda de les vies se n'inaugurava una altra per a les mercaderies; i molt a prop també el dipòsit-taller per a la reparació de les màquines del tren.

Tot quedava preparat per tal que cada dia, a l'estació de Cervera, vint persones utilitzessin aquesta novíssima forma de viatjar, que a més transportaria cinquanta quintars de mercaderies diverses. Durant molts anys, tot el conjunt anà augmentant en serveis, qualitat i activitat i tots aquests factors feren de l'estació de Cervera un punt de vital importància, per a la indústria, l'agricultura i la població en general.

Una nit que efectuàvem una itinerari historicoturístic per donar a conèixer i recordar què significà aquesta transformació, una persona del grup preguntà: "Tan important fou el ferrocarril?" I la resposta fou sí, i molt, ja que el transport per carretera era gairebé inexsistent, atès que la carretera nacional II de Madrid a la Jonquera encara no estava oberta al trànsit, i cal recordar que el 1923 encara s'estava construint el tram Vergós-Cervera-la Curullada. Per tant el ferrocarril fou un gran motor que impulsà una economia fins aquell moment impensable. 

Naturalment, dins el context ciutadà també canviarien els costums, les formes i un llarg etcètera de qüestions per adaptar-se a aquell novíssim sistema de transport, i sobretot amb molt repecte, ja que recordo que als anys 30 la canalla que vivíem en els carrers propers a la via o a l'estació del tren teníem prohibit severament apropar-nos-hi per veure'l de prop, i en tot cas calia anar acompanyats d'una persona adulta. En un context tan pròsper, Cervera esdevenia una ciutat capdavantera, ben recolzada per una agricultura comarcal que amb el ferrocarril trobà una porta oberta de bat a bat per produïr, manufacturar i facturar en abundància.

És per això que proliferaren molins d'oli, fàbriques de farina, de pasta de sopa, de galetes, d'alcohols i vins, d'embotits... I tot eren productes de proximitat!!! Alhora s'hi afegia tot un  teixit industrial i variat com fàbriques de sabates, gorres, teixits, metres, ciments, guix... Fruit de tot aquest moviment industrial, l'àrea de l'estació s'amplià i davant mateix a l'altra banda de les vies s'hi construí un moll on diàriament una brigada d'homes carregaven i descarregaven milers de quilos de blat, farina, palla...; milers de litres de vins, alcohols, aigües...; i manufacturats de tota una gama de productes transformats.

Explicant tot això que he viscut des de la meva infantesa i joventut he deixat de banda el motiu que encapçala aquest ecrit: una marquesina. Cervera tenia el màxim prestigi i condicions per tenir una bona estació per al ferrocarril, i així fou que tingué una estació molt important i especial, ja que disposava d'una gran marquesina per resguardar de la pluja els passatgers que utilitzaven el tren, i aqui cal destacar que en tot el trajecte que anava de Lleida a Manresa, no hi havia cap estació que disposés de marquesina, fet que donava un plus important, significatiu i especial. Recordo que a vegades això provocava alguna que altra discussió amb poblacions del mateix trajecte, per allò que es diu de tenir una mica d'enveja, encara que sana.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 302, febrer 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

El Bon Gust i l'Estètica. REVISTA SEGARRA Núm. 300, desembre 2021 El Turista Pregunta

 El Bon Gust i l'Estètica

Sens dubte l'aigua és un bé essencial, imprescindible i necessari a Cervera i a la Segarra en general, i durant segles ha estat un problema per resoldre. No és estrany, doncs, que quan es portà l'aigua corrent a les cases, indústries i serveis de la ciutat, el fet fos un esdeveniment històric des de tots els punts de vista, tant particulars com industrials o recreatius. Era l'any 1782 quan Cervera comprà unes deus properes a Vergós Guerrejat per resoldre definitivament el servei d'aigües a la població. Encara, però haurien de passar uns anys més de penúria fins que al 1862 arribava el ferrocarril a Cervera.

Les màquines funcionaven a vapor i per tant calia disposar de molta aigua. Per aquest motiu l'empresa comprà uns quants títols, és a dir, un contracte per rebre aigua a l'estació, i això "destapà" l'inici de la compra de títols per part d'empreses i particulars i la venda de plomes amortitzables a 24 rals mensuals. Fou així que els dies 1, 2 i 3 d'octubre de 1864 l'aigua entrava als dos dipòsits de recepció, i a l'ensems s'omplien les cisternes grans, des d'on passava al dipòsit elevat des del qual es canalizava i distribuïa a la ciutat.

Un dipòsit que encara avui podem admirar, tot i que ja no distribueix l'aigua atès que aquesta arriba als domicilis a pressió. És ben cert que tot aquest projecte comportà una gran inversió, i més si ho situem en aquells anys i tenim en compte que hi havia tot un conjunt format per dues fonts monumentals, a la plaça Sant Miquel i a la plaça Major (encara hi és), i unes quantes de més petites i dos safareitjos públics per a les famílies que no podien pagar la compra d'una ploma. Avui dia encara podem admirar també molt bona part de tot aquest patrimoni. 

En un itinerari turístic, sorgiren comentaris com: "Si es preservarà o restaurarà". I la resposta fou que sí. És cert que falta ja alguna peça del conjunt, però esperem i desitgem que el que tenim es protegeixi, millori i formi part del gran patrimoni cerverí per sempre.

Tot el projecte i realització potser s'hauria pogut fer amb meys pressupost, de forma molt senzilla amb dues cisternes a nivell del terra i amb quatre reixes de ventilació, però aquells anys es valorà tota l'obra, evidentment, com a necessària per subministrar aigua a la ciutat. Està clar també que l'obra hagi esdevingut un valuós parimoni artístic al llarg dels anys i dels segles, amb la qual cosa s'ajuntaren dos conceptes: la pràctica i l'estètica, cosa que aconseguiren amb escreix: dues grans cisternes amb espectaculars voltes de totxo suportades per un mur central d'arcs que permeten ajuntar tota l'aigua que s'emmagatzemava i que posteriorment era elevada al gran dipòsit des d'on era distribuïda a la ciutat, de forma natural.

Avui el servei d'aigua a la població és molt diferent i efectiu, però tenim l'honor i el goig de contemplar tota l'obra on l'estètica predomina en tota la instal.lació, ja que també comptava a més amb dues cisternes més petites que rebien l'aigua per a la seva depuració, des d'on tot seguit passava a les grans. Tot  el conjunt està cobert per un tancat de pedra vista que forma una gran plataforma on hi ha situats els respiradors que mantenien l'aigua potable, de forma ben visible, uns de forma quadrada i la central cilíndrica, on s'hi poden apreciar el gust per l'arquitectura. Sobresurt en tot el conjunt el gran dipòsit distribuïdor, on també s'hi pot apreciar el bon gust d'arquitectes i constructors, el qual fins i tot disposa d'una artística font pública adossada al dipòsit.

En anys posteriors a l'arribada de l'aigua corrent, era molt habitual que col.legis o particulars fessin trobades, berenars, excursions i caminades als dipòsits. En primer lloc perquè era un lloc una mica llunyà del centre, però també perquè era un lloc agradable i acollidor. Avui no és tan lluny però estan situats a l'entrada est de la ciutat, i per tant són una bona salutació per als visitants, a banda que el conjunt continua sent acollidor i artístic, i ens recorda la història i també que la utilitat pot anar ben agermanada amb el bon gust i l'estètica.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 300, desembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31