Una Protecció Inadequada- Revista SEGARRA, Núm. 324, desembre 2023- El Turista Pregunta

 Una Protecció Inadequada

L'edifici històric que atreu més els visitants a Cervera en un sentit o altre és la Universitat: la magnitud de l'edifici (deu mil metres quadrats) ja és un bon motiu, però l'arquitectura, el contingut cultural, la història i les contínues i constants activitats culturals, recreatives i festives fan difícil trobar a tot el país un edifici amb tanta vida intel.lectual, i més si hi sumem l'activitat quotidiana d'un institut amb centenars d'estudiants, cinc biblioteques, arxiu històric, dipòsits, la UNED, festivals i cursos internacionals de música, trobades d'entitats, etc.

Actualment s'estan canviant tots els vidres de les finestres per vidres de doble càmera, fet que significarà un gran estalvi energètic i a l'ensems confort per als usuaris i molta més llum natural. Quan es construí, a partir de 1717, s'optà per una pedra molt propera i per tant econòmica pel que fa al transport. Aquesta pedra, però és saulonenca i les humitats l'erosionen fàcilment, motiu pel qual sovint se'n desprenen petits trossos, i això comporta un perill per a les persones que hi transiten: centenars d'alumnes, centenars de turistes que la visiten i centenars més de les diferents activitats que s'hi organitzen gairebé tots els caps de setmana durant l'any.

Fa un temps que dintre del perímetre dels tres grans patis interiors s'hi han instal.lat unes plataformes, a l'alçada dels arcs dels porxos, de plàstic transparent, sostingudes per uns envigats de fusta amb una estètica adequada a l'edifici, que eviten que tot el que pugui caure de dalt quedi recollit, i vaig pensar que aquesta instal.lació tan ben feta, sòlida i adequada seria per molt temps. Uns dies després s'instal.laren davant de la portalada principal de l'entrada a l'edifici, i també a la portalada de la segona façana, uns entramats de ferro que vaig pensar que serien per restaurar les extraordinàries i majestuoses façanes. Han passat setmanes i mesos i sembla ser que també són per evitar que algun despreniment faci mal a les persones, i això està bé, ja que per damunt de tot hi ha la seguretat de les persones.

Actualment quan ensenyem la Universitat i n'expliquem la història, característiques i símbols, moltes  vegades hi ha algú que pregunta: "Per què hi ha aquestes estructures davant de les dues façanes?" I un cop explicat perquè hi són, comenten: "No es podria haver fet d'una forma més adequada?" I tenen raó, ja que com és possible que davant de dues extraordinàries i monumentals portalades d'entrada s'hi hagin muntat unes estructures de ferro de tan mal aspecte, a més de rovellades, brutes i velles que rebaixen i molt la categoria de la institució i del que és actualment: un gran focus d'arquitectura i cultura al més alt nivell, ateses les activitats diàries d'ensenyament, turisme o lúdiques que tenen lloc cada dia de tot l'any.  Esperem que es treguin ben aviat i se n'instal.lin unes de noves ben estructurades, netes i ben pintades, tal i com es mereixen la institució, la ciutat i tots els usuaris.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 324, desembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 21

La Universitat a Tocar. Revista SEGARRA, Núm. 323, novembre 2023. El Turista Pregunta

 La Universitat a Tocar

Situem-nos uns anys enrere, és a dir als anys seixanta (1960-70), quan amb tota la família, a l'estiu, alguns diumenges amb una furgoneta DKW anàvem a la platja de Cambrils o Salou. Un d'aquells diumenges i durant el trajecte, un cop passat Tàrrega, a l'indret de Verdú un cotxe que ens precedia tingué una avaria que el precipità a la vorada i tot seguit es tombà i caigué un tram avall al fons del marge. Naturalment vàrem aturar el nostre vehicle i baixàrem a ajudar-los a sortir del cotxe, i atès que només tenien diverses contusions i cops els poguérem posar dintre del nostre vehicle i els portàrem als seu domicili (eren de Tàrrega). Després contactàrem amb un mecànic perquè anés a recollir el cotxe espatllat. Sortosament no estaven ferits greument i nosaltres continuàrem el viatge. Era un temps en què no existia el telèfon mòbil, ni el 061, ni gairebé res del que gaudim ara, com una extraordinària xarxa de serveis on disposem de bombers a l'instant, mossos, ambulàncies, hospitals, serveis d'urgència les 24 hores del dia... 

Passaren cinquanta anys i un bon dia un grup de turistes vingueren a visitar Cervera. Era un grup amb una forta disminució física, eren cecs!!!, i naturalment la visita fou entranyable. Les explicacions varen ser molt diferents, atès que quan estem davant d'un objecte, d'un edifici o d'una figura procurem descriure'ls amb més detall ja que no es veuen. A l'arribada del grup esmentat vaig fer una salutació i benvinguda i vaig explicar el que aniríem a conèixer. Un dels visitants alçà la mà i preguntà: "Que és l'Armand Forcat de Cervera vostè?" La resposta fou que sí i ell continuà: "L'he conegut per la veu!" Llavors explicà al grup tot el que havíem viscut aquells anys seixanta en aquella carretera propera a Verdú, i va agrair una vegada més l'ajuda que els havíem donat en aquell accident. Tot seguit iniciàrem el recorregut turístic davant de la Universitat. Vaig explicar totes les característiques de la institució i vaig fer tocar la porta, la pedra i fins i tot les minúscules falques de fusta que, tot i no tenir més de 3 mm de gruix per anivellar les pedres, després de 300 anys encara hi són!!!

La part de la pedra que ha anat decaient ells la pogueren "veure" passant-hi la mà per damunt, la qual quedava impregnada de la sorra de la pedra desfeta. Després seguírem cap als patis on vidrieres, portes i finestres seguiren donant testimoni de la magnitud de l'edifici, fins arribar a les portes del paranimf, i un cop a l'interior tot encara fou més laboriós i efectiu, ja que ens situàrem als peus del retaule que el presideix, la patrona de l'Acadèmia flanquejada per uns quants àngels majors, menors i petits esculpits per Jaume Padró el 1780, amb alabastre de Segueró, i situats sobre peanyes de marbre.

Jaume Padró primer escrivia la seva obra i el sentit que hi volia donar: en primer lloc que tot fos com real i jo puc assegurar que ho aconseguí, ja que quan persones cegues toquen els peus, les cames o els mantells de les figures, així ho noten, inclús un senyal com el dit gros del peu (que s'alça quan una persona fa força). Els dos àngels majors que hi ha al retaule i que sostenen simbòlicament dues torres de Jerusalem, també ho fan!!!

Tot seguit palparen i se sorprengueren que a tota la base del retaule l'escultor hi esculpís bona part dels fruïts de la Segarra, tals com raïm, peres, pomes, magranes... És a dir, tot un conjunt que fa més de 240 anys que tothom admira i se'n meravella per com amb els mitjans que tenien podien fer obres tan perfectes i significatives com el retaule del paranimf de la Universitat.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 323, novembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 23

LA FESTA MAJOR D'HIVERN

LA FESTA MAJOR D'HIVERN

feu clic aqui per veure el video

Fa uns dies vaig explicar dins del cicle de Cultura Popular a les Escoles en el marc de la Festa Major d'Hivern, què són les Completes, una de les festes més importants de Cervera.

El Paer en cap Jan Pomés ens va rebre a la Paeria i ens va agrair el nostre interès i treball. 😊

L'Antic Forn. Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023- El Turista Pregunta

 L'Antic Forn

Fa uns dies parlava amb un grup de visitants de quan el pa era cuit amb llenya, i encara que donava tots els detalls en l'explicació, crec que hi mancava una fotografia del forn, que actualment es troba ubicat dins d'un extraordinari restaurant anomenat l'Antic Forn. A banda de menjar's´hi molt bé, evoca aquell temps en què el pa era cuit amb llenya. Es posaven els feixos de llenya a l'interior del forn i es regulava el foc per tal que no cremés ni ràpidament ni molt a poc a poc. Un cop tot consumit quedava la cendra que calia retirar de l'interior del forn, la qual també era venuda a particulars per blanquejar la roba o coure el llegum, especialment guixes, cigrons o llenties, ja que sempre es tractava d'aprofitar-ho tot. És sabut que si un foc respira crema més de pressa i si no respira s'ofega, per això a la xemeneia del fum hi havia una tanca que en regulava la sortida, perquè la pedra estigués suficientment calenta per coure fins a tres fornades de pa: la primera dels pans de 1,5 kg, després les barres i pans petits, i finalment els llonguets, pans de Viena, coques i algun panadó quan l'esclafor de la pedra ja anava minvant. Es buscava treure el major rendiment d'aquells feixos de llenya que cremaven fins a convertir-se en cendra.

Però al veure el forn la sorpresa fou extraordinària, ja que si bé tota la concavitat i la base són de pedra, en aquest cas és de planta rodona i giratòria, i es mou a la velocitat desitjada mitjançant un volant situat al davant i sota la porta d'accés al forn. Es tracta d'un conjunt destinat a coure el pa a la perfecció, per enfornar o desenfornar quan està cuit. Tot el procés per elaborar el pa era més fàcil, ja que els forners només necessitaven una pala relativament curta, tant per posar el pa a coure com per treure'l cuit, i no cal dir que també per recollir la cendra. En general, amb els mitjans de què disposaven, els oficis no eren fàcils i els forners havien der ser forçuts.

El meu pare entrà a treballar a la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca fins a la seva jubilació; treballava a la secció que es deia de "l'empaca" i cada quatre minuts li arribaven 100 kg de farina que omplien una saca, la desenganxava d'on l'havia fixat i la col.locava en un carretó de dues rodes, i tot seguit hi posava una altra saca buida que s'omplia. Mentre pesava la saca, amb un lliurador afegia o treia uns grams per tal d'assegurar els 100 kg, després la cosia i deixava dos "becs" per carregar-la o descarregar-la i encolava una etiqueta on hi deia Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca. Un cop plena portava la saca a la sala-magatzem, i transcorreguts els quatre minuts que durava aquest procés, la saca penjada prèviament ja estava plena i calia iniciar una altra vegada el procediment descrit.

És clar que feia un gran esforç, per això cobrava 4 pessetes més a la setmana, en total 54 quan els altres en cobraven 50. He explicat això per significar que les saques de farina pesaven 100 kg!!! Per això deixava els dos "becs" per carregar-les i descaregar-les dels carros que les repartien pels forns o entre alguns pagesos que en tenien de propi. Eren temps que deambulant pels carrers trobaves piles de llenya, i això era indicatiu que allà hi havia un forn de pa. També era molt habitual veure pels carrers els carros arrossegats per mules que transportaven saques de farina i moltes coses més; eren de les agències dels Montagut, Gabarró o Cularsa, per citar-ne algunes, que des de diferents llocs com la farinera, magatzems o el ferrocarril repartien a domicili.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 322, octubre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15

Quan el Pa estava Cuit amb Llenya. Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023- El Turista Pregunta

 Quan el Pa estava Cuit amb Llenya

Fa segles i segles que el pa era l'aliment més important per a tothom i avui ho continua sent arreu del món. És cert que s'elabora de diferents formes en pobles i països, però el pa és molt present cada dia entre nosaltres, d'una forma o altra, amb un gust o un altre, cuit d'una forma o d'una altra... Per això quan veiem quelcom relacionat amb el pa ens interessa, i si podem veure estris, objectes i forns d'altres temps encara més. Turísticament a la Segarra, de forns per coure el pa amb llenya en podem admirar uns quants. Fa uns dies ensenyava Cervera a un grup de visitants, i un altre dia el castell de les Sitges, i en els dos casos vàrem poder veure i admirar forns per coure el pa, i tot i que els agermana la manera de coure'l amb llenya, la seva estructura i funcionament són totalment diferents. 

Hi ha moltes persones, especialment joves, que desconeixen com es coïa el pa, i per això el dia que visitàvem el castell de les Sitges varen fer diverses preguntes, a les quals vaig respondre mentre miraven tota l'estructura de pedra amb forma de volta, en la qual s'introduïen feixos de llenya, i un cop encesos per cremar es tancava la tapa o porta d'entrada fins que el foc s'havia consumit i havia escalfat la pedra que tot seguit coïa el pa. Cal puntualitzar que  quan es tancava la tapa o porta el forner disposava d'una palanca que regulava la xemeneia per al fum, per tal que el foc no s'apagués, ja que és sabut que si el fum i el foc no tenen sortida, aquest s'"ofega". Calia un foc lent, i un cop tot convertit en cendra i recollida, el forn estava al màxim de calent per coure el pa. Podem recordar que al comprar el pa el forner o fornera tenien a mà una escombreta perquè la base del pa a vegades estava una mica polsosa de la cendra que hi havia a la base del forn.

Pocs dies després vàrem tenir el privilegi de descobrir a Cervera un forn per coure el pa amb llenya. Sortíem de visitar el carreró de les Bruixes i al pujar per les escales per accedir a la plaça Major hi ha la porta del restaurant l'Antic Forn, d'on sortia el Sergi, propietari del restaurant que amb la seva proverbial simpatia ens convidà a visitar-lo. Allí ens trobàrem amb la gran sorpresa, un forn totalment diferent a tots els forns que fins llavors havíem vist; també amb la volta de pedra que s'escalfava amb el foc de llenya, és a dir, tot igual a altres forns, però aquest té la base, on es posava el pa per coure, giratòria i circular!!! Al girar el volant que hi ha al peu de la boca del forn la base gira, i al posar el pa cru i després treure'l cuit només es necessitava una pala relativament curta, ja que el pa estava gairebé a les mans del forner. No és així en els forns de base fixa, on el forner havia de disposar d'unes pales llarguíssimes per arribar al fons del forn, per posar el pa a coure o treure'l cuit, i no cal dir per recollir la cendra. Per tot això és importantíssim guardar els estris i les estructures que al llarg dels anys i segles han ajudat a viure més bé i conèixer més com vivien la vida quotidiana els nostres avantpassats. 

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 321, setembre 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 25

VISITES NOCTURNES: LA PELL 08.08.2023 (publicat a la Revista SEGARRA Núm. 320, agost 2023

 VISITES NOCTURNES

Organitzat per Turisme de Cervera (Paeria de Cervera), amb el títol de La Pell,  el dimarts dia 8 d'agost va tenir lloc una nova visita nocturna a Cervera a càrrec d'Armand Forcat. La convocatòria, com d'altres d'anteriors, va tenir un gran èxit d'assistència. La visita va menar els assistents cap al d'Ondara, passant pels antics safarejos i per Sant Francesc, on antigament hi havia hagut adoberies que treballaven la pell.

Un Premsot o Premsa de Caragol. Revista SEGARRA Núm. 319, juliol 2023- El Turista Pregunta

 Un Premsot o Premsa de Caragol

Quan ensenyem els castells de la Segarra generalment sorgeixen preguntes relacionades amb l'agricultura, i això és normal. La primera finalitat de la construcció d'un castell era la protecció i defensa del territori i de la seva gent, una gent que majoritàriament treballava la terra, i és per això que dintre de cada castell trobem molt marcades les activitats agrícoles, ja que les terres que l'envoltaven es cultivaven per a la pròpia substistència del castell i dels habitats que poblaven la zona.

Així doncs, al castell hi ha espitlleres, merlets, torres, permòdols o matacans per a la seva defensa, però també forn per coure el pa i altres productes, pastera, vaixells per als vins, rasclets, reus, sedassos, trills, carros...

Un dels exemples que tenim a la comarca és el castell de les Sitges, preparat fermament per a la defensa i també per poder-hi viure les famílies; en aquest castell hi notem el pas dels segles i les vicissituds que s'hi han viscut i que hi han deixat petjada des del segle XII, quan n'era propietària la família Cervelló. Cal recordar que fins al 1149, quan fou conquerida Lleida als musulmans, les seves ràtzies arribaven fins a la Segarra, amb alguna collita cremada o robatoris als corrals. I vingueren altres guerres i la pitjor potser fou la que provocà Felipe V, coneguda com la Guerra de Successió, que arrasà tot el Principat de Catalunya, imposà els decrets de Nova Planta i ordenà que a tots els que durant aquella guerra s'haguessin mostrat favorables a l'arxiduc Carles, se'ls confisquessin les seves propietats. És per això que el castell de les Sitges i també el de Florejacs, molt proper, foren confiscats, a part que els propietaris hagueren d'exiliar-se durant deu anys. Per tant, aquests castells han viscut èpoques bones, no tan bones i també de molt dolentes, i malgrat tot alguns propietaris han pogut mantenir-los actius d'alguna manera, especialment en els últims trenta anys amb el turisme, les visites i donant a conèixer la història, costums, tradicions i formes de vida d'aquests últims mil anys.  

Fins als anys 70 (1970) el paisatge segarrenc mostrava cinc collites; blat, ordi, ametlles, olives i vinya. Durant el temps de la verema a cada casa de pagès, algunes al carrer i altres a l'entrada de casa, s'hi bastien uns tancats de fusta a quatre bandes de 30 a 40 cm d'alçada i a redós de la tapa d'un cup, i en aquell tancat s'hi abocava el raïm on era xafat amb els peus dels pagesos i pageses, i un cop xafat el posaven al cup, on ben tapat s'esperava uns dies per tal que fermentés i es tornés vi, el qual era trascolat del cup als vaixells i les botes per al seu consum. De tot aquest procés en quedava la brosta, és a dir, el tronc del raïm i la pellofa, i és aquí quan un visitant del castell de les Sitges, al veure el premsot, preguntà; "Què és aquest carro?" (doncs porta rodes).

Llavors, un cop explicat el procés que ha seguit el raïm per transformar-se en vi i que només en queda la brosta (el tronc i alguna pellofa), expliquem que enlloc de llençar-la s'aprofitava per produir un líquid més potent que el vi, per exemple l'alcohol, i per això calia disposar d'un premsot o premsa de cargol, que exprimia al màxim. Naturalment no tothom disposava de premsot, motiu pel qual hi havia empresaris o pagesos que sí que en tenien, i a més amb rodes per al seu trasllat per tal de llogar-lo a les cases on tenien brosta per premsar. La posaven dins el cilindre i era pressionada al màxim mitjançant les dues barres que accionaven dos premsaires que feien baixar la femella per la rosca fins a arribar al punt més baix, moment en què el producte havia estat premsat fins a donar l'última gota.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista Segarra Núm. 319 juliol 2023. Secció: El Turista Pregunta, pàg. 31

VISITES NOCTURNES: LA PELL 08.08.2023

 VISITES NOCTURNES

 LA PELL 

08.08.2023 

MOLTES GRÀCIES PER LA MASSIVA ASSISTÈNCIA DE PÚBLIC, DE GRANS I PETITS, DE CERVERINS, CERVERINES I DE MÉS ENLLÀ

El Casal. Revista SEGARRA- Núm. 317, maig 2023. El Turista Pregunta

 

EL CASAL

A l'acompanyar turistes per diferents llocs de la ciutat de Cervera, sempre trobem dades, dates i edificis que destaquen molt entre els altres i que desperten l'atenció dels visitants, i això vol dir preguntes. Quan deixem Cap Corral i entrem a la plaça Santa Anna, al veure la façana del Casal de Cervera, pregunten: "Què és el Casal de Cervera?" I és clar, la resposta pot ser molt curta o llarguíssima. El Casal de Cervera, personalment per a mi, té connotacions històriques, ja que l'any 2022 i durant quatre anys vaig ser-ne vocal de cultura, però sobretot familiars. L'any 1925 el Casal es fundà per promoure la cultura, l'esbarjo i l'esport, i el primer president fou el meu padrí, l'Armand Llamas, propietari de la impremta Minerva, primer al carrer Major i actualment a l'avinguda del Polígon Industrial.

El Casal de Cervera ho té tot d'acord amb l'objectiu amb que es creà, i era i és un punt de trobament per a totes les edats, ja sigui per cultura, esbarjo, esport o celebració, i només cal mirar el bagatge que al llarg de 98 anys ha desenvolupat i que ho continua fent.

No cal seguir un ordre cronològic per veure la immensa activitat durant aquests primers noranta-vuit anys: compta amb un teatre-cinema professional i també amateur; té unes dependències magnífiques per a la Penya Blaugrana de Cervera i Rodalies per visionar partits de futbol o altres esports; un extraordinari Club de Billar que ha fomentat aquest esport al més alt nivell i ha tingut el mèrit i l'honor d'organitzar un Campionat del Món el 2009; un important Club d'Escacs, i una biblioteca. Durant molts anys, quan se celebraven els saraus (verbenes) de Sant Joan i Sant Pere, i també per les fires de Sant Tomàs i Sant Isidre, el Casal posava en funcionament un giny extraordinari i potser únic: una plataforma que sosté el pati de butaques, lleugerament inclinat com en gairebé totes les sales, i que té un mecanisme que permet posar-la perfectament plana per poder-hi ballar un cop retirades bona part de les butaques.

L'esport sempre ha estat present al Casal. Fa molts anys, quan el camp de futbol estava situat a la Pineda, al final de l'avinguda Catalunya, i no tenia vestidors per als jugadors, el Casal habilità un espai per tenir-ne i així els jugadors, un cop equipats, anaven a peu fins al camp a jugar el partit, i al finalitzar-lo retornaven per l'avinguda Catalunya, el passeig del Portalet i la Plaça Santa Anna, acompanyats sempre per molts aficionats que feien el mateix recorregut. I al Casal s'iniciava la tertúlia i la discussió de les jugades del partit! 

Entremig de les nombroses activitats sempre hi ha estat present la gran cafeteria, i fa uns anys també un restaurant.

És molt bo recordar que La Passió de Cervera inicià les seves representacions l'any 1481 a l'església de Santa Maria, fins que el Concili de Trento (segle XVI) determinà que no es fessin representacions a l'interior dels temples. Llavors començà a representar-se en alguns carrers i altres espais. El 1935 es va començar a representar al Teatre Principal, avui en dia desaparegut. Finalitzada la Guerra Civil es reprengueren les representacions però al Casal (on sinó?), fins al 1962; fou un període de temps on La Passió agafà una embrazida en tots els aspectes, amb riuades d'espectadors que ompliren a vessar durant dues dècades el teatre del Casal, amb un escenari que incorporava totes les tecnologies més modernes d'aquell temps. Així, durant tots els dies festius de la Quaresma, la ciutat vivia un ambient multitudinari: a l'estació del ferrocarril hi arribava el tren ple d'espectadors que s'encaminaven vers el Casal, on omplien el teatre de gom a gom; no cal dir que una de les atraccions per a tothom era el retorn a l'estació o a la parada d'autocars un cop acabada la representació.

Al Casal hi ha hagut moltes més activitats que les esmentades en aquest escrit, però són una mostra que és una casa plena de vida i d'acord al projecte dels seus fundadors. Ha passat un segle i avui podem felicitar aquelles persones que tingueren l'encert de fundar el Casal a la Plaça Santa Anna, la plaça més sardanista de totes les places.

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 317, maig 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 23

Una Campana condemnada a Mort- Revista SEGARRA, Núm. 316, abril 2023. El Turista Pregunta

 UNA CAMPANA CONDEMNADA A MORT

Avui dia ens arriben notícies d'arreu del món, en abundància i amb tanta informació i de tants mitjans que inclús a vegades costa d'assumir-les. Potser a causa de tantes, moltes ja no ens sorprenen. Tanmateix n'he llegit una que tot i que succeí ja fa 300 anys, m'ha sorprès i molt.

Sortosament no és la mort de ningú, però sí la d'una campana: fou el 1714 quan finalitzà la terrible guerra, dita de Successió. Les autoritats borbòniques guanyadores d'aquell conflicte bèl.lic despenjaren la campana anomenada Honorata del campanar de la catedral de Barcelona i la fongueren com a represàlia, perquè durant el setge a la ciutat de Barcelona de 1713-1714 havia tocat a sometent!!! S'ha de ser molt curt de gambals, per no dir una altra cosa, per fondre i fer desaparèixer una campana perquè havia sonat a sometent. Els guanyadors de guerres, de barrabassades n'han fet com vulgarment es diu, i més en aquest cas, de l'alçada d'un campanar.

A Cervera hem tingut la gran sort de tenir sis campanes, estimades per tothom, i per això durant la Guerra Civil de 1936-39, tant els vençuts com els guanyadors les respectaren i protegiren, cosa que ja he explicat en diversos articles a SEGARRA de 2010, 2014 i 2016. Tal i com ens explica el doctor en Història, Josep M. Llobet i Portella, l'any 1379 el campanar ja disposava de campanes, és a dir, fa més de 600 anys que Cervera té campanar i campanes a l'església de Santa Maria, i el que és més important, tenim les suficients persones que tot sovint ens les fan sertir de forma manual. És per això que la UNESCO ha declarat Patrimoni Immaterial el toc de campanes manual. La història de les campanes és molt gran i traspassa països i fins i tot continents: ja sonaven a Egipte i a Grècia, i durant el segle V l'esglèsia catòlica a Irlanda ja la incorporà per convocar els fidels.

Es diu que potser els orígens de la campana podrien venir de la regió italiana de Camparia o Campània, que la crearen per donar senyal (signum), seny. També es diu que la campana més gran del mon, la Kolokol, de 216 tones de pes, 6,14 m d'alçada i 6,60 m de diàmetre, es troba a Moscou (Rússia), però malauradament no es pot sentir ja que està esquerdada.

Al segle XII ja es comença a donar nom a les campanes, a vegades per agraïment al mestre fonedor o per un fet commemoratiu. I així neix un nexe entre els campaners i les campanes i les persones, i sorgeixen padrinatges, i moltíssimes persones en tenim una o més com a éssers estimats; i és que quan sentim el seu so ja sabem que a dalt del campanar hi ha la teva o les teves, que t'anuncien festa, tempesta, defunció... I així, des del 1424 i fins avui, la Seny Major, la més gran amb els seus 4.200 kg, juntament amb la Tibau, la Nova, la Carranca, la Trinitat i l'Onzena, la més petita amb 319 kg, un incomparable grup de persones de totes les edats i durant sis segles han pujat i pugen quan "toca" els 132 graons per agafar les cordes de les sis campanes i donar testimoni vivent de l'actualitat. Moltes gràcies i per molts anys!

Autor: Armand Forcat

aforcat.blogspot.com

Revista SEGARRA, Núm. 316, abril 2023

Secció: El Turista Pregunta, pàg. 15