Una Marquesina molt Significativa REVISTA SEGARRA Núm. 302, febrer 2022. El Turista Pregunta

 Una Marquesina molt Significativa

Sense cap mena de dubte l'arribada del ferrocarril a Cervera marcà una època que significà un abans i un després. L'economia del país es transformà totalment, per tant també a la Segarra i especialment a Cervera, i a l'ensems canvià la vida de moltes famílies.

Era l'any 1860 quan arribà el ferrocarril, i el 1862 s'inaugurava l'estació per als passatgers, alhora que a l'altra banda de les vies se n'inaugurava una altra per a les mercaderies; i molt a prop també el dipòsit-taller per a la reparació de les màquines del tren.

Tot quedava preparat per tal que cada dia, a l'estació de Cervera, vint persones utilitzessin aquesta novíssima forma de viatjar, que a més transportaria cinquanta quintars de mercaderies diverses. Durant molts anys, tot el conjunt anà augmentant en serveis, qualitat i activitat i tots aquests factors feren de l'estació de Cervera un punt de vital importància, per a la indústria, l'agricultura i la població en general.

Una nit que efectuàvem una itinerari historicoturístic per donar a conèixer i recordar què significà aquesta transformació, una persona del grup preguntà: "Tan important fou el ferrocarril?" I la resposta fou sí, i molt, ja que el transport per carretera era gairebé inexsistent, atès que la carretera nacional II de Madrid a la Jonquera encara no estava oberta al trànsit, i cal recordar que el 1923 encara s'estava construint el tram Vergós-Cervera-la Curullada. Per tant el ferrocarril fou un gran motor que impulsà una economia fins aquell moment impensable. 

Naturalment, dins el context ciutadà també canviarien els costums, les formes i un llarg etcètera de qüestions per adaptar-se a aquell novíssim sistema de transport, i sobretot amb molt repecte, ja que recordo que als anys 30 la canalla que vivíem en els carrers propers a la via o a l'estació del tren teníem prohibit severament apropar-nos-hi per veure'l de prop, i en tot cas calia anar acompanyats d'una persona adulta. En un context tan pròsper, Cervera esdevenia una ciutat capdavantera, ben recolzada per una agricultura comarcal que amb el ferrocarril trobà una porta oberta de bat a bat per produïr, manufacturar i facturar en abundància.

És per això que proliferaren molins d'oli, fàbriques de farina, de pasta de sopa, de galetes, d'alcohols i vins, d'embotits... I tot eren productes de proximitat!!! Alhora s'hi afegia tot un  teixit industrial i variat com fàbriques de sabates, gorres, teixits, metres, ciments, guix... Fruit de tot aquest moviment industrial, l'àrea de l'estació s'amplià i davant mateix a l'altra banda de les vies s'hi construí un moll on diàriament una brigada d'homes carregaven i descarregaven milers de quilos de blat, farina, palla...; milers de litres de vins, alcohols, aigües...; i manufacturats de tota una gama de productes transformats.

Explicant tot això que he viscut des de la meva infantesa i joventut he deixat de banda el motiu que encapçala aquest ecrit: una marquesina. Cervera tenia el màxim prestigi i condicions per tenir una bona estació per al ferrocarril, i així fou que tingué una estació molt important i especial, ja que disposava d'una gran marquesina per resguardar de la pluja els passatgers que utilitzaven el tren, i aqui cal destacar que en tot el trajecte que anava de Lleida a Manresa, no hi havia cap estació que disposés de marquesina, fet que donava un plus important, significatiu i especial. Recordo que a vegades això provocava alguna que altra discussió amb poblacions del mateix trajecte, per allò que es diu de tenir una mica d'enveja, encara que sana.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 302, febrer 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

El Bon Gust i l'Estètica. REVISTA SEGARRA Núm. 300, desembre 2021 El Turista Pregunta

 El Bon Gust i l'Estètica

Sens dubte l'aigua és un bé essencial, imprescindible i necessari a Cervera i a la Segarra en general, i durant segles ha estat un problema per resoldre. No és estrany, doncs, que quan es portà l'aigua corrent a les cases, indústries i serveis de la ciutat, el fet fos un esdeveniment històric des de tots els punts de vista, tant particulars com industrials o recreatius. Era l'any 1782 quan Cervera comprà unes deus properes a Vergós Guerrejat per resoldre definitivament el servei d'aigües a la població. Encara, però haurien de passar uns anys més de penúria fins que al 1862 arribava el ferrocarril a Cervera.

Les màquines funcionaven a vapor i per tant calia disposar de molta aigua. Per aquest motiu l'empresa comprà uns quants títols, és a dir, un contracte per rebre aigua a l'estació, i això "destapà" l'inici de la compra de títols per part d'empreses i particulars i la venda de plomes amortitzables a 24 rals mensuals. Fou així que els dies 1, 2 i 3 d'octubre de 1864 l'aigua entrava als dos dipòsits de recepció, i a l'ensems s'omplien les cisternes grans, des d'on passava al dipòsit elevat des del qual es canalizava i distribuïa a la ciutat.

Un dipòsit que encara avui podem admirar, tot i que ja no distribueix l'aigua atès que aquesta arriba als domicilis a pressió. És ben cert que tot aquest projecte comportà una gran inversió, i més si ho situem en aquells anys i tenim en compte que hi havia tot un conjunt format per dues fonts monumentals, a la plaça Sant Miquel i a la plaça Major (encara hi és), i unes quantes de més petites i dos safareitjos públics per a les famílies que no podien pagar la compra d'una ploma. Avui dia encara podem admirar també molt bona part de tot aquest patrimoni. 

En un itinerari turístic, sorgiren comentaris com: "Si es preservarà o restaurarà". I la resposta fou que sí. És cert que falta ja alguna peça del conjunt, però esperem i desitgem que el que tenim es protegeixi, millori i formi part del gran patrimoni cerverí per sempre.

Tot el projecte i realització potser s'hauria pogut fer amb meys pressupost, de forma molt senzilla amb dues cisternes a nivell del terra i amb quatre reixes de ventilació, però aquells anys es valorà tota l'obra, evidentment, com a necessària per subministrar aigua a la ciutat. Està clar també que l'obra hagi esdevingut un valuós parimoni artístic al llarg dels anys i dels segles, amb la qual cosa s'ajuntaren dos conceptes: la pràctica i l'estètica, cosa que aconseguiren amb escreix: dues grans cisternes amb espectaculars voltes de totxo suportades per un mur central d'arcs que permeten ajuntar tota l'aigua que s'emmagatzemava i que posteriorment era elevada al gran dipòsit des d'on era distribuïda a la ciutat, de forma natural.

Avui el servei d'aigua a la població és molt diferent i efectiu, però tenim l'honor i el goig de contemplar tota l'obra on l'estètica predomina en tota la instal.lació, ja que també comptava a més amb dues cisternes més petites que rebien l'aigua per a la seva depuració, des d'on tot seguit passava a les grans. Tot  el conjunt està cobert per un tancat de pedra vista que forma una gran plataforma on hi ha situats els respiradors que mantenien l'aigua potable, de forma ben visible, uns de forma quadrada i la central cilíndrica, on s'hi poden apreciar el gust per l'arquitectura. Sobresurt en tot el conjunt el gran dipòsit distribuïdor, on també s'hi pot apreciar el bon gust d'arquitectes i constructors, el qual fins i tot disposa d'una artística font pública adossada al dipòsit.

En anys posteriors a l'arribada de l'aigua corrent, era molt habitual que col.legis o particulars fessin trobades, berenars, excursions i caminades als dipòsits. En primer lloc perquè era un lloc una mica llunyà del centre, però també perquè era un lloc agradable i acollidor. Avui no és tan lluny però estan situats a l'entrada est de la ciutat, i per tant són una bona salutació per als visitants, a banda que el conjunt continua sent acollidor i artístic, i ens recorda la història i també que la utilitat pot anar ben agermanada amb el bon gust i l'estètica.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 300, desembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Unes Finestres molt Estimades REVISTA SEGARRA Núm. 299, novembre 2021- El Turista Pregunta

 UNES FINESTRES MOLT ESTIMADES

Apadrinar sempre ha estat un gran honor. Apadrinar un nadó o un  casament potser són dos exemples dels més coneguts, però també s'han apadrinat obres, edificis, institucions i un llarg etcètera, i l'edifici de la Universitat de Cervera n'ha estat un bon exemple. Durant el periode de 1936 a 1949, l'edifici patí un extraordinari deteriorament degut a les circumstàncies excepcionals que succeïren a partir del juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil espanyola. Això comportà que el 1938 es disposés l'ocupació dels baixos de l'edifici com a hospital militar del XVIII cos de l'exèrcit, amb més de 700 llits, un fet que comportà l'arribada de centenars de ferits dels fronts de batalla a Cervera, on eren guarits i assistits durant la seva convalescència. Per aquest motiu l'edifici fou un objectiu militar i com a tal va ser bombardejat, especialement el dia 1 de gener de 1939.

Finalitzada la guerra l'edifici fou convertit en camp de concentració, i posteriorment alguns trams foren habilitats per a altres activitats que d'alguna manera ajudaven a no abandonar-lo; la caserna provisional del la guàrdia civil, el Servicio Nacional del Trigo per a emmagatzematge, l'Acció Catòlica o la Mútua Escolar, fins que s'entrà en la total recuperació de la qual avui podem gaudir. Han passat molts anys i són moltes les persones que hi dedicaren molta part del seu temps per cercar solucions a mig i llarg termini per instal.lar-hi diferents entitats culturals, educatives, festives i turístiques, fins a ocupar-ne la pràctica totalitat, des de les golfes fins a la planta baixa.

Quan explico la forma, els materials i les condicions en què fou construït  l'edifici, en destaco la lluminositat de tots els àmbits, és a dir, totes les dependències amb llum natural, i per tant les finestres i especialment els finestrons situats a sobre, que n'augmenten molt més la llum. Després de tantes vicissituds continuen en tot l'edifici i amb tota la plenitud, tot i que fa gairebé 300 anys que hi foren instal.lades. Llavors un visitant pregunta: "I com s'ha restaurat un edifici tan grandiós?" Bé, sabem que aquella fusta fou tallada durant la lluna adequada i assecada durant 6 anys a sol i serena, però la destrucció que provocà la Guerra Civil a tot l'edifici, juntament amb les inclemències del temps, van malmetre especialment la fusta de les finestres. 

Cal destacar, però, un fet que jo diria que és cabdal i d'extraordinària estimació cap a l'edifici, i és que l'any 1939, quan la imatge de la Universitat invitava més aviat a abandonar-la definitivament, unes quantes persones i entitats ho veieren molt diferent, i crec que aquest fou el detonant que incentivà a creure que era totalment recuperable. L'estimació cap a l'edifici va fer que l'any 1955 nasqués a Cervera una entitat amb un títol ben significatiu: Comisión "Finestres" Pro-Ventanas Universidad, a la qual s'hi adheriren diverses famílies o persones individualment, les quals apadrinaren una finestra, és a dir, pagaren la restauració de la fusta i els vidres de diverses finestres i finestrons que fins avui donen llum directa i abundant a tot l'edifici de la Universitat, i per això avui es pot gaudir de tot l'interior amb plena activitat i qualitat.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 299, novembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Orgue molt Avaluat. Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021- El Turista Pregunta

 Un Orgue molt Avaluat

Eren els anys 1936-39 quan tot el país estava immers en la Guerra Civil espanyola, la qual provocà una situació molt propícia perquè els vàndals poguessin fer tot tipus de barbaritats.  Cervera, ciutat històrica per excel.lència, com he afirmat moltes vegades, es veié molt afectada per la pèrdua de patrimoni monumental, artístic i religiós, i en molts casos per la incultura que generalment apareix quan hi ha situacions extremadament violentes. En tenim exemples ben recents: es convoca una manifestació eminentment pacífica i a partir de quan hi entren grups mancats totalment de la més elemental ètica, converteixen l'acte en una destrossa que no té absolutament res a veure amb l'objectiu de l'esmentada manifestació. També en aquells tres anys de guerra hi havia grups que actuaven de forma vandàlica i destrossaven tot el que volien o els manaven. És per això que un dia  entreren a l'església de Santa Maria de Cervera amb l'objectiu de trencar i cremar el magnífic orgue situat al lateral de la girola o desambulatori. Com tot el que servia per a combustible el portaren al camp de futbol, situat en aquells anys al final de l'avinguda Catalunya, on es convertí en cendra.

Un dia, explicant l'interior de l'església a uns visitants, comentaren i preguntaren com és que una església tan important no disposava d'un bon orgue, i la resposta fou clara i contundent: "El varen cremar!"

Era un gran i espectacular orgue, però l'any 1936 un grup de vàndals el trencaren i posteriorment el cremaren. Tanmateix la ciutat no es quedà sense orgue perquè a l'església de Sant Agustí n'hi havia un que sobrevisqué. Un cop cremat el de Santa Maria, el següent havia de ser el de Sant Agustí. És ben sabut que en situacions extremes també sorgeixen persones que, amb el seu bon fer, introdueixen arguments, i algunes vegades arriscant la pròpia vida per intentar evitar mals irreparables. En aquest cas fou per salvar un orgue, i parlaren amb els destructors argumentant: "Escolteu, aquest orgue té una melodia tan maca que si no el trenqueu, quan finalitzi la guerra el situarem a la sala de ball", situada on actualment hi ha un bloc de pisos (enfront del CAP), i no caldrà llogar una pianola o gramola per ballar com es feia en aquella època. no cal dir que s'ho varen creure i tot esperant el final de la guerra l'orgue es quedà on és actualment. Al llarg dels anys ha fet diversos concerts, ja que tal com diuen els experts té una extraordinària sonoritat que hem pogut gaudir fins a l'actualitat.

La història i les vicissituds d'aquest orgue no finalitzen aquí. Segurament per la seva excel.lència és molt cobejat, tant que en un cert moment sorgí la proposta que fos traslladat i instal.lat a l'església de Santa Maria, atès que des de 1936, quan fou destuït, tot i ser una església tan important no n'ha tingut mai més.

El tema, com és natural suscità molta controvèrsia, i finalment calgué dirimir el que era més raonable, ja que com gairebé sempre passa, tothom tenia part de raó. Es cercà la solució amb una consulta a l'autoritat religiosa, i el bisbe, després d'estudiar el cas, dictaminà: "Allí donde está, allí bien está", i la polèmica finalizà. 

Els orgues també formen part del paisatge arquitectònic i artístic, i quan viatjant es visiten països veiem com a les esglésies els orgues són fotografiats, i no cal dir que escoltats, atès que és molt freqüent poder assistir a un concert d'orgue, especialment a centre-Europa, on proliferen molt. Han passat anys, ha vingut la pandèmia i sembla ser que entrem en una certa normalitat, i així potser a l'orgue de l'església de Sant Agustí tornarà a sonar aquella "melodia tan maca".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Reliquiari molt Petit amb una Història molt Gran. REVISTA SEGARRA Núm. 295, juliol 2021- El Turista Pregunta

 Un reliquiari molt petit amb una història molt gran

A l'església del barri de Sant Francesc que hi ha adjunta al convent, en el segle XVIII s'hi incorporà una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua (franciscà), el qual esdevingué el patró del barri i de la festa dedicada als paletes i treballadors de la construcció. Un cop acabada la celebració de la festa de Sant Antoni de Pàdua d'aquest any, el rector de la parròquia de Cervera, mossèn Xavier, ens ensenyà el reliquiari dedicat a sant Antoni, i ens feu notar la inscripció que figura a la base, on hi diu "església Sant Francesc de Cervera, Sant Antoni de Pàdua i Sant Salvador d'Horta".

I fou llavors que sorgí la pregunta: "Com és que un reliquiari conté les relíquies de dos sants?" Els dos sants estan separats per la distància d'on nasqueren i pels més de 300 anys de les respectives morts. I és clar, la resposta  no és fàcil i només es pot intuir.

Era el segle XIII quan els pares franciscans fundaven a Cervera el convent de Sant Francesc, que perdurà fins al 1835 amb l'arribada de l'exclaustració. El convent diu la tradició que el fundà el mateix sant Francesc d'Assís, i els franciscans foren un ordre molt actiu; tant és així que durant els anys que la Universitat de Cervera fou l'única a tot el Principat de Catalunya, els franciscans disposaren de dues càtedres on s'estudiava Teologia i Filosofia.

Sant Antoni de Pàdua nasqué a Lisboa l'any 1195 i morí prop de Pàdua el 1231. Fou frare franciscà i se l'anomenava de Pàdua, atesa la proximitat del lloc on morí.

Nasqué al sí d'una família benestant i fou batejat amb el nom de Fernando Martins de Bulhoes i Taveira Azevedo. Estudià a Lisboa i a Coïmbra, i en aquest últim lloc va ser ordenat prevere. Va quedar molt impressionat per l'arribada de les restes d'uns franciscans que van ser martiritzats al Marroc, i això el va moure a deixar l'ordre dels agustins i a entrar a l'ordre dels franciscans, on adoptà el nom d'Antoni en honor de Sant Antoni. Al cap de poc temps començà l'activitat com a predicador per Itàlia i França. Va conèixer sant Francesc d'Assís i aquest el nomenà mestre en Teologia, la qual predicà de forma incansable fins a la seva mort a Arcella, prop de Pàdua, on fou traslladat el 1263. La popularitat i devoció li arribà des de tots els nivells, com per exemple quan moltes noies li resaven i li deien: "Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser també polit".

Sant Salvador d'Horta nasqué a Santa Coloma de Farners l'any 1520 i fou batejat amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, i morí el 1567 a Càller (Sardenya). Als 14 anys quedà orfe i anà a treballar a Barcelona, en ofici de sabater, però de seguida es dedicà a la vida religiosa. Feu una bona estada a Montserrat i el 1541 entrà al convent franciscà de Barcelona. El pas dels anys li reportà fama per fer miracles, i precisament per això fou processat per la Inquisició, tot i que fou absolt. La situació fou incòmoda i  a partir de llavors va ser enviat d'un convent a un altre. Avui en dia també l'acusarien de catalanista, atès que gairebé sempre parlava en català; fins i tot en la seva estada a Madrid, quan fou rebut per Felip II, també s'hi adreçà en català. 

Sempre actiu i emprenedor, per la incomoditat que provocava als seus superiors era enviat sempre a diferents llocs. Tanmateix la fama de miracler no el deixà mai. Un dels miracles coneguts relata que un matrimoni vingut de Castella a Horta de Sant Joan li demanà que guarís la seva filla sordmuda de naixement. Salvador ho va fer i la noia de seguida es posà a parlar. Els pares li demanaren a Salvador que no entenien el que deia ja que només parlava en català, i Salvador els explicà que la nena parlava en català perquè era a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a la seva terra, parlaria en castellà, com així va ser. D'això ja en fa més de 400 anys, però es tan actual! Ja ho diu aquell adagi castellà: "Allí donde fueres, haz lo que vieres". 

Passen els anys i passen els segles, però els records, documents i fets passats ens porten la realitat a vegades amb interrogants, i altres amb respostes que van configurant la història.

De fet és extraordinari que puguem llegir a la base d'un reliquiari uns inscripció que uneix dues reliquies de dues persones que visqueren en llocs tan distants i en diferents segles, i avui es troben agermanades d'alguna manera a l'església de Sant Antoni del barri de Sant Francesc de Cervera.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 295, juliol 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Article Incomplet. REVISTA SEGARRA Núm. 297, setembre 2021. El Turista Pregunta

 Un Article Incomplet

A la REVISTA SEGARRA del mes d'agost propassat, Núm. 296, es publicà un article en aquesta secció d'El Turista Pregunta, amb el títol La Força d'una Politja, dintre del qual s'hi havien de publicar dues fotografies que il.lustraven el contingut i que per un error del meu ordinador no foren trameses a la redacció. Atès que he rebut trucades  i també preguntes en persona sobre què és una politja, un embarrat o una corretja de transmissió, crec que el present article pot ser útil i clarificador, ja que també, i especialment, inclou la fotografia esmentada; potser per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules.

De fet, al preguntar-me sobre l'article, ha estat una agradable sorpresa constatar que la secció és bastant llegida. 

En l'article parlava de politges, embarrats i corretges transmissores d'energia. El meu pare treballà 39 anys al Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, i jo, segons l'horari que feia, li portava el dinar o el sopar. Gràcies a això i posteriorment el meu ofici, vaig viure el canvi de politges i embarrats a motors individuals per a cada màquina. Si observem la fotografia d'aquest article, veiem un eix horitzontal que gira sobre coixinets de metall i carcassa de ferro colat banyats per oli, i que porta algunes politges de diferent diàmentre (segons la velocitat que es vol transmetre), les quals mitjançant les correteges es desplacen a altres politges d'altres eixos situats en altres llocs de la sala, o travessen el sostre per diferents obertures fins a altres politges, i així amb un motor de la potència adequada tota la indústria es movia amb la força d'aquella primera politja impulsada per l'energia d'un motor elèctric. 

També cal recordar que tot el producte elaborat, en aquest cas blat, anava de màquina a màquina i d'una planta a l'altra transportat per corretges proveïdes de canastrons que circulaven per canals  de fusta. La farinera fou un model avantguardista quan a producció, però també ha estat i és un model de l'arquitectura modernista, únic per les seves característiques; ha estat, és i serà un edifici únic al món, que provoca l'admiració  dels visitants a Cervera, vinguin d'on vinguin, parlin la llengua que parlin o tinguin la condició social que tinguin. Estic segur que la Paeria, el Museu i altres institucions faran el que calgui per mantenir-lo viu, i així mostrarem l'agraïment i l'admiració a totes aquelles famílies pageses que el 1918 mostraren valentia, un gran entusiasme i arriscaren el propi benestar i part del seu patrimoni petit o gran per crear una insdústria modèlica, però sobretot amb bon gust per l'estètica i l'estimació a la terra.

Desitjo que amb els dos articles les lectores i els lectors es puguin fer una idea més fefaent del gran tresor que tenim la gent de Cervera i tota la comarca.

https://aforcat.blogspot.com/2021/10/la-forja-duna-politja-revista-segarra.html

enllaç a l'article anterior 👆

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 297, setembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta

     UN ALTRE MOLí FARINER    

Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.

En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com

ENTREVISTA. REVISTA SEGARRA, Núm. 185, abril 2012

 

ENTREVISTA

-Vostè és intèrpret del Patrimoni, com comença a interessar-se per això, ja que tinc entès que vostè era empresari?

-El meu ofici és forjador. Vaig començar fent panys, baranes, finestres... a cop de martell i de forma artesanal. Vaig estar així nou anys. Llavors, com que sempre havia anat a jornal vaig decidir d'obrir un taller, que era a l'avinguda Catalunya, on ara hi ha l'òptica Riera. Allà hi fèiem cadires i taules de jardí de ferro, però això té una durada determinada, les modes, ja se sap. Llavors vam començar a barrejar fusta amb ferro. Vam llogar gent i vam posar un taller de fusteria. La cosa va anar creixent, teníem més de vint treballadors.

-Un negoci rodó, doncs.

-Doncs sí, però va arribar el moment que passa allò amb què es troben moltes famílies, que penses deixar-ho als fills perquè està tot arreglat però aquests et diuen: mira pare, jo això no. Jo i la meva dona vam anar aguantant, teníem botiga al carrer Combat fins que ho vam traspassar, a poc a poc, sense acomiadar a ningú i fins que ens arribés la jubilació als 65 anys.

-I llavors...

-Vàrem guanyar les eleccions i vaig entrar a la Paeria, a la regidoria de Cultura, l'any 82. Mentre estava a la regidoria se'm va ocórrer que seria una bona idea fer visites guiades per Cervera, i ho vaig proposar. Vam trobar una noia, l'Elena Camacho, per fer-ho, després la meva filla també ho va fer una temporada i el dia que coincidia que fallaven les dues, es va dir que ho fes jo, ja que era el que ho havia engrescat i ja va estar! Ja no me n'he mogut més i d'això ja fa més de 30 anys! També vaig començar a escriure, faig una secció al SEGARRA des de la vuit anys per anar donant a conèixer el patrimoni, els castells de la comarca...

-D'on treu tota la informació?

-Vaig a l'arxiu i a la biblioteca. He llegit llibres per donar i vendre. Sempre vaig a remenar l'arxiu i quan surt un tema, allà sempre hi trobo les màximes facilitats per documentació del que sigui: dels gremis, de les confraries, dels oficis, els actes a l'ajuntament, els escrits dels germans Razquin, Duran i Sanpere i, en definitiva, molta documentació. Després és qüestió d'analitzar-la i normalitzar-la.

-Com ho organitza tot, deu tenir molt bona memòria.

- Es veu que sí que tinc memòria (riu). Abans m'agradava molt llegir però tampoc hi havia molt mitjans per comprar llibres de nen. A casa no érem pas abundants. Se'ns va ensorrar la casa a l'avinguda Catalunya i vam anar a viure a una cabana a prop de la Cardosa, sense llum i sense aigua. Pocs diners. Molta misèria. Al meu germà gran el van enviar al front amb 18 anys, va desaparèixer, no va tornar mai més, no sabem on és. La meva mare es va disgustar molt i es va posar molt malalta perquè un fill de 18 anys, perdre'l i no saber on és, és molt dur. En definitiva, que a casa hi entraven pocs diners i no en  tenies per comprar, per tant, el que llegies, ho llegies a la biblioteca.

-Tot i les limitacions, devia llegir molt.

-Sí, el mestre, me'n recordo que ens manava deures per llegir perquè matemàtiques, l'ortografia i tota la resta ja ens sortia molt bé. Ell sempre em deia: la memòria és con un ganivet, com més l'esmoles, més talla.

-Han evolucionat molt els seus itineraris i sempre són un èxit assegurat.

-Fa set anys que els fem i encara no hem repetit, tots són itineraris nous i encara tenim molta cosa per endavant. També em vaig inventar això dels itineraris nocturns. L'últim va ser el que vam fer al cementiri. Em pensava que seríem quatre i al final vam ser molts.

-Vostè també està o ha estat vinculat a moltes altres coses, com per exemple el Brot Escènic.

-Jo havia fet la Passió fins que vaig anar al servei militar. Llavors el Miquel Martorell, que havia sigut director de la Passió, va muntar un grup teatral. Vam fer algunes obres de teatre i vam anar a diferents pobles com Bellcaire, Igualada i molts més.

-També a Càritas.

-Hi he estat nou anys com a primer secretari. Buscàvem feina per a la gent que ho necessitava, els ajudàvem amb tiquets per a arròs. etc.

-Què més?

-També vaig organitzar coses per la Fira de Sant Isidre, en vaig ser director durant uns quants anys, vaig estar a la Cambra de Comerç, a la junta d'obra de la parròquia i si vas sumant, fins a un total de 35 entitats.

-Quina vinculació té amb el redescobriment del naixement de la Generalitat?

-Ho vaig trobar documentat en un llibre amb la figura de Pere III i quan vaig veure Cervera allà vaig pensar, coi, del 1359!, i això que a Cervera teníem fama de botiflers! No ho sabia ningú que a Cervera havia nascut la Generalitat i vaig tenir una ocasió molt bona perquè van fer una trobada a Barcelona al Palau de la Generalitat, amb gent de totes les comarques de Catalunya per intercanviar impressions, i hi vaig anar. Estava molt bé perquè tenies un micròfon amb  una llum verda i una vermella quan parlaves, els altres no podien. Vaig aprofitar que hi havia el president Pujol, una ocasió com aquesta no es podia desaprofitar i li vaig dir: senyor president, com ho veuria vostè que a Cervera s'aixequés un monument per commemorar que a Cervera hi va nèixer la Generalitat? Es va quedar impactat. M'ho va fer tornar a explicar amb tota classe de detalls i em va dir que n'havíem de parlar d'això.

-I què més va passar?

-Després, un altre dia, el president Pujol va anar a Tàrrega i vam anar a l'hostal del Carme, on hi feien l'assemblea de Convergència. Allà vaig tornar a tenir l'ocasió d'explicar això davant de tothom. I llavors sí, vaig demanar que el govern de la Generalitat vingués a Cervera, oi tant! I així va ser, és va fer el monument i tot el govern va venir cap a Cervera a inaugurar-lo. Això va ser el 1983. Va ser un bon lluïment. Amb Josep Maria Llobet i Portella érem molt amics, i ell va ser qui va anar a buscar el document i el va trobar. Estava a les golfes de l'antiga biblioteca del carrer Major.

-Què li va semblar l'acte del premi Sikarra?

-Molt ben organitzat, amb un nivell molt alt. Un acte cultural molt maco. Tant el sopar, com els parlaments, la musicalització... Es nota que són gent de cultura.

-Vostè és el primer segarrenc a rebre aquest premi.

Això és el que m'han dir i és un gran honor.

-Com es va sentir?

-És com estar en un núvol. No t'ho esperes. Vaig quedar molt content perquè jo faig una feina que m'agrada, la faig perquè vull i la faig molt a gust, però tampoc t'esperes cap premi, i la veritat, és que fa molta il.lusió.

-Per vostè, quin va ser el moment més emotiu de l'acte?

-Potser el moment en que vaig agrair-li a la meva dona la paciència que ha tingut durant tots aquests anys, ja que a finals dels 70 ja vaig començar a fer escrits i a lluitar per diferents causes, i ella no m'hi ha posat mai cap pega, en absolut, si t'agrada, endavant!, sempre ha dit. I mira que he arribat molts dies tard a casa. També el fet que van venir els meus fills i néts. Tota la família hi era.

-I quan els seus amics li van donar el diploma de "cerverí de l'any"?

-I tant! Jo quan vaig llegir a la premsa que sortia un autocar, vaig pensar, coi, això va molt en serio! Jo pensava  que seríem els quatre que m'entregaven el premi i prou. I a l'hora de la veritat, érem molts i, a més, trenquen el guió, puja un membre d'aquesta colla i va i m'entreguen el diploma com a "cerverí de l'any". No sé, són tantes coses...

-I el trofeu fet per Ana Marín-Gálvez, què li sembla?

-El trobo digníssim. És molt maco. A mi a vegades m'havien fet alguna placa de fusta d'agraïment però el premi fa impacte. Té el  detall del gravat lateral incrustat, també de fusta. És una obra artística de molt mèrit.

ARMAND FORCAT, HOMENATJAT L'ANY 2012 AMB EL PRIMER PREMI SIKARRA

 ARMAND FORCAT, HOMENATJAT L'ANY 2012 AMB EL PRIMER  PREMI SIKARRA

El dia 31 de març de 2012, el convent de Sant Antoni de Torà va acollir l'acte de lliurement de la rpimera edició dels premis Sikarra, convocat pel Fòrum l'Espitllera i la Fundació Jordi Cases i Llebot. Un centenar de persones van assistir-hi, la majoria provinents de Cervera, ciutat natal d'Armand Forcat, intèrpret del patrimoni  i guardonat en aquesta primera edició.

El periodista Lluís Urpí fou l'encarregat de presentar l'acte que es va obrir amb la benvinguda a càrrec de l'alcaldesa de Torà, Mercè Valls, i amb la salutació  als presents i la felicitació ls organitzadors i al guardonat per part de l'Adrià Marquilles, president del Consell Comarcal de la Segarra.

Xavier Rivera, secretari del jurat del premi, i Núria Magrans, promotora de la candidatura guanyadora, varen llegir el veredicte i van glossar la figura i els mèrits d'Armand Forcat.

El guantador va rebre l'escultura Sikarra o l'Esguard Alliberat, obra d'Anna Marín, de mans del president de la fundació Cases i Llebot.

Armand Forcat va adreçar unes emotives paraules al públic assistent i va agrair el reconceixement i va donar les gràcies a les seva esposa Maria Teresa pel seu suport donat al llarg dels anys.

A més, l'associació l'Amistat de Cervera va aprofitar l'esdeveniment per lliurar a l'homenatjat el document per qual era nomenat "Cerverí de l'Any".

L'acte va cloure amb unes paraules d'Albert Turull, president del Fòrum l'Espitllera, qui va defensar la identitat segarrenca i va reivindicar el reconeixement del territori històric de la Segarra.

Finalment, l'homenatge a l'Armand Forcat va continuar en un sopar a l'hostal Jaumet de Torà, on una quarentena d'assistents varen poder tastar el pastís Sikarra, elaborat expressament per l'esdeveniment.

A l'hora del brindis, el premiat va poder conversar amb tots els presents i explicar algunes de les anècdotes que ha viscut al llarg de la seva dilatada cerrera com a divulgador i intèrpret de patrimoni de la Segarra.

I així es va publicar a la Revista SEGARRA Núm. 185 de l'abril de 2012 juntament amb una posterior entrevista dedicada al guardonat, la qual en breu estarà disponible en aquest blog.

 

Fou un Home Valent. REVISTA SEGARRA, Núm. 292 abril 2021. El Turista Pregunta

 Fou un Home Valent

Que Cervera compta amb patrimoni monumental és més que evident, i un dels testimonis més destacats n'és el retaule del paranimf de la Universitat, una obra que, el 1780, Jaume Padró esculpí en alabastre de Segueró i marbre de Tortosa i Amposta.

Es tracta d'un conjunt d'àngels de diferents edats (majors, menors i petits) i a la part central una imatge de la Verge Maria com a patrona de l'Acadèmia, molt semblant a la que presideix la façana principal com a símbol d'edifici important, però en aquest cas de bronze. Cal recordar que aquesta imatge és relativament nova, atès que es restituí durant la postguerra civil de 1936-39, i que uns vandàlics trencaren amb l'excusa que tot el que era de bronze calia fondre-ho per fer bales i canons. Amb aquesta esmentada restitució s'inicià la recuperació de l'edifici.

Molt sovint ensenyem el paranimf als visitants i després de conèixer el patiment de l'edifici universitari durant l'esmentada Guerra Civil, sovint em pregunten: "I doncs, com se salvaguardà aquest magnífic retaule?" I la invariable resposta fou que gràcies a una persona molt valenta. Crec que és molt bó recordar les persones que sense tenir molt de protagonisme, en moment determinats demostren la vàlua dels seus sentiments. A partir de 1936, la Paeria de Cervera qudà formada per diferents partits i sindicats, i al llarg de la lesgislatura es produïren diferents canvis i coalicions. Així, el 22 d'octubre de 1936 entrà a formar part de l'equip  de govern l'Antoni Gil i Ortín, que fou nomenat regidor de Cultura, Educació i Finances.

L'Antoni era barber i tenia la barberia al carrer Major; estava afiliat a la CNT i era molt sensible a tot el que era art, cultura, educació, humanisme, etcètera, cosa que demostrà durant el temps que ocupà la regidoria d'Educació i Finances. Un bon dia anà a parlar amb l'arxiver municipal, en Frederic Gómez (també barber) i li manifestà que tot el pressupost que tenia per a Cultura el volia dedicar a protegir les obres més importantants del patrimoni municipal,  i així posà a disposició recursos materials, humans i económics per salvar el que es pogués, i ambdós acordaren protegir el retaule del paranimf. Mentre alguns camarades de la CNT es dedicaven a destruir, ell facilitava l'aixecament d'una paret de maons davant del retaule, i malgrat que l'edifici va patir els bombardejos i va ser un camp de concentració, avui el retaule encara presideix el paranimf. Per tant, aquella paret fou un gran encert. El dia 1 de gener de 1939, en un bombardeig nocturn a les 4 de la matinada, en el qual al carrer Combat hi moriren nou persones (sis de les quals van ser tota la família Aldabó), una de les bombes caigué davant de la cúpula del paranimf, i el retaule no patí cap dany.

L'Antoni fou, a més, una persona molt activa en tot el sentit de la paraula, ja que promogué entre altres accions la recuperació económica de la Paeria, que es trobava en situació molt precària. Va treballar per liquidar els deutes; per pagar les subvencions als mestres i per pagar el lloguer dels seus pisos; introduí l'abonament de material escolar per als alumnes que fins aquells moment no tenien cap ajut; també va posar el nom de Ramón y Cajal a l'institut d'ensenyament de la ciutat (nom que encara figura a la façana de la torre de la UNED); organitzà concursos de poesia amb premis que eren material escolar, per estimular l'interès per la poesia, i promogué dotar els alumnes dels col.legis de coneixements musicals per tal de completar la seva formació intel.lectual. 

L'any 1937, però, l'Antoni fou mobilitzat i enviat al front d'Aragó, i el 1938 caigué presoner de l'exèrcit de Franco; posteriorment fou denunciat per un ciutadà cerverí, jitjat i condemnat a 12 anys de presó. Tanmateix reduí la pena treballant, i per bona conducta als 33 mesos va sortir de la presó. Un cop fora anà a viure a Barcelona, obrí un comerç i envià una carta a la Paeria on prometis que mai  més tornaria a Cervera, ja que considerava que el seu comportament durant la guerra no era punible de delicte, ans al contrari.

M'agrada molt explicar aquesta petita història, perquè tinc el privilegi de comptar amb un testimoni excepcional: el meu pare.

L'any 1936 (jo tenia 8 anys), el meu pare fou regidor a la Paeria i vocal representant de l'Ajuntament al Consell Local d'Ensenyament, d'acord al Decret de 27 de setembre de 1936, i entre altres iniciatives va proposar que l'alcaldia adrecés una instància al Ministeri d'Instrucció Pública amb la sol.licitud de creació d'un parvulari (tal com explica l'Albert Llona en el seu llibre L'ensenyament primari a Cervera, 1875-1939).

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 292, abril 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com