Un Camp d'Aviació Militar. Revista SEGARRA, Núm. 305, maig 2022. El Turista Pregunta

 Un Camp d'Aviació Militar

Era l'any 1937, en plena Guerra Civil, quan s'iniciaren les obres per construír un camp d'aviació militar amb dues pistes d'aterratge d'uns mil metres cadascuna, prop de l'Aranyó, encara que generalment es coneix com el camp d'aviació de Cervera. Actualment s'hi pot veure la base de tres edificis i, davant mateix, les dues entrades i sortides d'un refugi amb capacitat per a 300 persones.

Quan fem la ruta turística dels castells de la Segarra, un cop hem vist el castell de l'Aranyó, retornem a la carretera que va de Cervera a Agramunt, i a pocs metres trobem l'indicador de l'esmentat camp d'aviació. Al fer-ne el comentari a tothom li interessa conèixer-lo, tot i que no forma part de la història dels castells, però sí de la història més recent, la de la Guerra Civil (1936-39), que les generacions actuals han viscut directament o conegut mitjançant familiars o gent propera. I pregunten si es pot veure. Lògicament no està tot com era en aquells anys, ja que el que foren les pistes d'aterratge avui estan sembrades d'ordi, però les bases de les dependències, els cartells explicatius i especialment el refugi, que ha estat totalment rehabilitat, provoquen una allau de fotografies. La gent pot llegir els cartells que expliquen molt dignament el que fou aquell lloc durant la Guerra Civil.

Crec fermament que és molt important, sobretot per a les persones joves, poder veure dependències i instal.lacions relacionades amb aquella guerra i comparar el paisatge actual amb aquell passat.

És cert que hi ha un refugi, però és que els anys 37, 38 i 39 queien bombes!!! Ara aquelles pistes d'aterratge són un mar de verd intens de cereal, i davant i entremig del que foren les dependències militars hi ha unes magnífiques alzines, amb la part posterior tota verda!!! Per tot això i més crec que és bo que joves i grans ho vegin. Personalment, amb la meva dona i els nostres nets i netes hem resseguit amb la rulot bona part d'Europa, i hem vist tot el Desembarcament de Normandia de l'any 1948, els cementiris pplens de soldats americans, francesos, anglesos, canadencs, alemanys..., i també els camps d'extermini de Dachau a Alemanya, el de Mauthausen a Àustria o Auschwitz a Polònia. 

És sorprenent la gran quantitat d'autocars que porten nens i nenes d'esdat escolar a visitar aquests llocs. També els nostres nets han gaudit, i molt, visitant el parc d'atraccions més antic del món, el Tívoli de Copenhaguen a Dinamarca, el Prater de Viena, amb la sínia més gran del món; el Trinity College de Dublín (Irlanda); els castells i palaus del Loira a França, i els castells i palaus de Baviera. Està clar que els viatges són per gaudir, conèixer, admirar i comparar, i això val per totes les edats. I sense anar tan lluny, han vist l'alcàsser de Toledo, on moriren tants durant la Guerra Civil, però també la magnífica catedral; i també el poble de Belchite, totalment arrasat durant la Guerra Civil, i més a prop la serra de Pàndols i la de Cavalls, testimonis de la cruenta i tristament famosa batalla de l'Ebre; també hem vist el poble vell de Corbera d'Ebre, totalment arrasat per les bombes (exactament com els pobles d'Ucraïna que veiem cada dia). 

Però també hem vist el castell de Miravet i el de Tortosa i la seva catedral, i més a prop encara amb nens i nenes dels col.legis de Cervera hem recordat els bombardeigs a Cervera i els refugis de la Guerra Civil, alhora que hem visitat el palau de la Paeria, la Taula de Canvi, el pou de gel, l'església de Santa Maria, la muralla, o hem anat fins el cementiri on els nens i nenes o nois i noies han llegit, al peu de la fosa comuna, fitxes de les persones mortes de totes les edats (500), i han contemplat l'ametller simbòlic que hi ha al final de la fossa, i finalment hem anat al panteó on hi ha enterrat el poeta cerverí Josep Solsona, i on gravat a la pedra hi ha un fragment del seu poemari que resumeix el que intento explicar en el meu escrit: "Els ametllers florits m'han donat pau, a la vesprada, quan l'amor és tendre. I m'he quedat mirant el cel, tan blau, que em diu que no pas tot es torna cendra".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 305, maig 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Les Vicissituds d'un Gran Convent -Revista SEGARRA, Núm. 304 abril 2012. El Turista Pregunta

 LES VICISSITUDS D'UN GRAN CONVENT

Han passat set segles i el convent de Sant Francesc d'Assis ha arribat als nostres dies amb l'aspecte d'una ruïna gairebé total; tanmateix no és sorprenent si observem totes les vicissituds que ha patit al llarg de la seva història.  

Fou en el segle XIII quan uns monjos franciscans iniciaren la seva vida monàstica a Cervera, al barri de la Ribera (raval de Sant Francesc) prop del riu d'Ondara, on també s'havien instal.lat els adobadors de pells, precisament per disposar d'aigua abundant. "I com ha arribat tan malmès aquest convent?" preguntà un visitant que anava en un grup, interessat per la història del convent. Els motius poden ser diversos, però sí que en podem explicar uns quants que no han ajudat a mantenir-lo en peu i en bones condicions. I això encara és més difícil en una ciutat com Cervera, que ha heretat, fruit de la història, un gran patrimoni de cases, edificis, insdústries i esglésies. De fet, si observem tot el patrimoni històric actual, ens podem sentir orgullosos del que s'ha recuperat i reutilitzat.

Pel que fa al convent, quan la vida era normal i natural vingué una guerra, la de Joan II. Era l'any 1466 quan aquest aspirant al tro establí un setge al poble de Cervera, on trobà una extraordinària resistència. Diferents edificis quedaren molt malmesos i finalment ocupà Cervera, però amb la condició i la promesa que restauraria tot el que havia destruït, com així fou: part del castell, edificis i també part del convent. Llavors el convent fou habilitat pels franciscans vinguts de Barcelona i passà a denominar-se de Santa Maria de Jesús. Passaren uns anys  i vingué la guerra de Successió de 1714, i amb el decret de Nova Planta es fundà la Universitat de Cervera, on els franciscans tingueren dues càtedres de gran prestigi, tant per a la institució com per al convent. 

Foren anys de benaurança per al convent, fins al 1835, quan el govern espanyol aplicà la desamortització i passà a mans particulars. Es convertí en una fàbrica de cotó i així algunes zones del convent quedaren abandonades; s'inicià un deteriorament que no ha tingut aturador. 

L'any 1936 esclatà de Guerra Civil i en una part del recinte s'hi instal.laren algunes famílies de refugiats procedents d'algunes zones de l'Estat. També, i com a conseqüència d'aquesta guerra jo vaig viure unes setmanes en aquests habitacles del convent. 

Quan a Cervera sovintejaven els bombardeigs, especialment els del dia 3 de desembre de 1938, el meu oncle Cosme, que tenia la vaqueria als baixos de la caserna de la guàrdia civil, situada a la rambla Lluís Sanpere, la traslladà al barri de Sant Francesc, a un petit magatzem (avui ja no hi és) que hi havia a la parcel.la davant dels habitacles del convent. Aquí hi visqueren fins al final de la guerra, en un habitacle que compartiren un temps amb els meus pares i germà, atès que en el bombardeig de l'avinguda Catalunya casa nostra quedà molt malmesa, fins que la família Gabarró i la família Tella ens oferiren compartir una cabana prop de la capella de Sant Magí, al camí de la Cardosa, on vàrem viure fins al final de la guerra. 

En tot aquest període de por, gana i misèria, dins del recinte del convent s'hi instal.là una dotació militar d'intendència, on preparaven menjar per a l'exèrcit. Molta gent, especialment la canalla, hi anava i demanava menjar als soldats cuiners que mataven alguna vedella, corders o altres, dels quals en recollien la sang en un clot fet al terra!!! I això era el nostre "tall", ja que ens omplien de sang el recipient que portàvem, i un cop a casa la fregíem. Per cert, era molt bona, sobretot amb all i oli si n'hi havia. 

El convent a la postguerra encara serví per instal.lar-hi una fàbrica de ciment ràpid que finalment es traslladà a la llavors part industrial de Cervera. També, i més recentment, ha estat granja per engreixar animals per anar a l'escorxador. 

Han passat anys, han passat segles i ens queden els records, i molt sovint m'agrada pensar que el convent de Sant Francesc o Santa Maria de Jesús ha ajudat d'una o altra forma a moltes persones.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 304, abril 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Els Cellers- Revista SEGARRA, Núm. 303, març 2022- El Turista Pregunta

 Els Cellers

Durant segles els cellers particulars han estat estances molt valorades, essencialment per a conservació d'aliments, i no cal dir que també de tots els productes derivats de la vinya.

Lògicament, a les cases de les famílies pageses eren imprescindibles, atès que la pagesia treballava i elaborava productes, i no solament per al consum propi, ja que tot l'exedent es venia a la indústria de vins i alcohols o a particulars.

Si ens situem segles enrere, on trobem grans cellers és als castells, on hi ha els grans vaixells per al vi blanc i per al vi negre, amb capacitats de 3.000 litres, així com les botes per al vinagre o els carretells per al vi "bo". En definitiva lloc per a tot el que aquelles llargues fileres de ceps produïen. 

Un bon dia ensenyàvem turísticament el castell de les Sitges i, naturalment, el celler, com a tot als castells, és molt gran, amb els vaixells, les botes i espai necessari per guardar tot el que necessita una temperatura fresca i uniforme durant tot l'any. A la vista del celler fem observar que no hi ha finestres, i llavors sorgeix la pregunta: "Per què no n'hi ha?" I la resposta és perquè la claror no era bona per als productes; així mateix fem notar que el terra que és de terra, i el motiu no és altre que al deambular pel celler no hi hagués soroll, ja que el vi si sent soroll es pica i es torna agre. A l'entrar, més ben dit al baixar a veure un celler, ho té la sensació de visitar un dells llocs més importants del castell, ja que era la base de la subsistència en temps de guerra i penúria, però també per l'esforç que significava construir-lo. 

El de les Sitges, per exemple, està buidat en la mateixa roca, i hi ha uns quants metres de profunditat, sembla una mina!!! I afilerats a un costat hi ha els vaixells, botes... Llavors sorgeix una altra lògica pregunta: "I per on entraren aquests vaixells i botes tan grans?" I la lògica resposta és que portaven les peces i es construïen a dins del celler. Cal observar que a la part alta dels vaixells hi ha una obertura bastant notable, suficient per poder-hi entrar, perquè un cop exhaurit el vi calia netejar-lo per posar-hi el nou, cosa que generalment feia el més jove i més prim de la casa, per poder passar per aquella obertura que es feia el més petita posible. 

Aquest món dels vaixells, botes, portadores, barrals... a casa meva es visqué molt de prop, ja que el meu avi fou boter fins a l'any 1933, al carrer dels magatzems (Vidal de Montpalau), on encara hi ha el magatzem. Segurament tot aquest món influí en el meu pare quan feu construir una casa a l'avinguda Catalunya on anàrem a viure l'any 1936: una casa amb tot els espais adequats per disposar de gallines i conills, però sobretot amb un celler.  Feu obrir un gran clot a cel obert que revestiren de pedra, amb una paret central que el dividia en dos, i un cop cobert, un espai fou cisterna per recollir l'aigua de pluja i l'altre el celler! I evidentment fresc, ja que la mateixa aigua de la cisterna mantenia el celler a la temperatura adequada per guardar productes del porc, conserves de l'hort, l'oli, etc. Fer un celler fou una decisió molt encertada, ja que el 18 de juliol de 1936 esclatà una guerra que durà tres anys, i puc assegurar que el celler fou una estança cabdal en tots els sentits: primer per seguretat física, i segon per guardar tot el que es podia, ja que faltava de tot.

Cal recordar que a Cervera, el dia 3 de desembre de 1938, a l'1 del migdia, l'avinguda Catalunya fou bombardejada per una esquadrilla de nou avions, i en setze segons moriren 46 persones i més de 70 quedaren ferides. És al parlar de cellers que em recorda el protagonisme que tingueren en aquella guerra, i també recordo que avui només quedem tres persones de les que sobrevisquèrem a aquell bombardeig: l'Encarnació, el Josep i jo.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 303, març 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 15

Una Marquesina molt Significativa REVISTA SEGARRA Núm. 302, febrer 2022. El Turista Pregunta

 Una Marquesina molt Significativa

Sense cap mena de dubte l'arribada del ferrocarril a Cervera marcà una època que significà un abans i un després. L'economia del país es transformà totalment, per tant també a la Segarra i especialment a Cervera, i a l'ensems canvià la vida de moltes famílies.

Era l'any 1860 quan arribà el ferrocarril, i el 1862 s'inaugurava l'estació per als passatgers, alhora que a l'altra banda de les vies se n'inaugurava una altra per a les mercaderies; i molt a prop també el dipòsit-taller per a la reparació de les màquines del tren.

Tot quedava preparat per tal que cada dia, a l'estació de Cervera, vint persones utilitzessin aquesta novíssima forma de viatjar, que a més transportaria cinquanta quintars de mercaderies diverses. Durant molts anys, tot el conjunt anà augmentant en serveis, qualitat i activitat i tots aquests factors feren de l'estació de Cervera un punt de vital importància, per a la indústria, l'agricultura i la població en general.

Una nit que efectuàvem una itinerari historicoturístic per donar a conèixer i recordar què significà aquesta transformació, una persona del grup preguntà: "Tan important fou el ferrocarril?" I la resposta fou sí, i molt, ja que el transport per carretera era gairebé inexsistent, atès que la carretera nacional II de Madrid a la Jonquera encara no estava oberta al trànsit, i cal recordar que el 1923 encara s'estava construint el tram Vergós-Cervera-la Curullada. Per tant el ferrocarril fou un gran motor que impulsà una economia fins aquell moment impensable. 

Naturalment, dins el context ciutadà també canviarien els costums, les formes i un llarg etcètera de qüestions per adaptar-se a aquell novíssim sistema de transport, i sobretot amb molt repecte, ja que recordo que als anys 30 la canalla que vivíem en els carrers propers a la via o a l'estació del tren teníem prohibit severament apropar-nos-hi per veure'l de prop, i en tot cas calia anar acompanyats d'una persona adulta. En un context tan pròsper, Cervera esdevenia una ciutat capdavantera, ben recolzada per una agricultura comarcal que amb el ferrocarril trobà una porta oberta de bat a bat per produïr, manufacturar i facturar en abundància.

És per això que proliferaren molins d'oli, fàbriques de farina, de pasta de sopa, de galetes, d'alcohols i vins, d'embotits... I tot eren productes de proximitat!!! Alhora s'hi afegia tot un  teixit industrial i variat com fàbriques de sabates, gorres, teixits, metres, ciments, guix... Fruit de tot aquest moviment industrial, l'àrea de l'estació s'amplià i davant mateix a l'altra banda de les vies s'hi construí un moll on diàriament una brigada d'homes carregaven i descarregaven milers de quilos de blat, farina, palla...; milers de litres de vins, alcohols, aigües...; i manufacturats de tota una gama de productes transformats.

Explicant tot això que he viscut des de la meva infantesa i joventut he deixat de banda el motiu que encapçala aquest ecrit: una marquesina. Cervera tenia el màxim prestigi i condicions per tenir una bona estació per al ferrocarril, i així fou que tingué una estació molt important i especial, ja que disposava d'una gran marquesina per resguardar de la pluja els passatgers que utilitzaven el tren, i aqui cal destacar que en tot el trajecte que anava de Lleida a Manresa, no hi havia cap estació que disposés de marquesina, fet que donava un plus important, significatiu i especial. Recordo que a vegades això provocava alguna que altra discussió amb poblacions del mateix trajecte, per allò que es diu de tenir una mica d'enveja, encara que sana.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 302, febrer 2022

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

El Bon Gust i l'Estètica. REVISTA SEGARRA Núm. 300, desembre 2021 El Turista Pregunta

 El Bon Gust i l'Estètica

Sens dubte l'aigua és un bé essencial, imprescindible i necessari a Cervera i a la Segarra en general, i durant segles ha estat un problema per resoldre. No és estrany, doncs, que quan es portà l'aigua corrent a les cases, indústries i serveis de la ciutat, el fet fos un esdeveniment històric des de tots els punts de vista, tant particulars com industrials o recreatius. Era l'any 1782 quan Cervera comprà unes deus properes a Vergós Guerrejat per resoldre definitivament el servei d'aigües a la població. Encara, però haurien de passar uns anys més de penúria fins que al 1862 arribava el ferrocarril a Cervera.

Les màquines funcionaven a vapor i per tant calia disposar de molta aigua. Per aquest motiu l'empresa comprà uns quants títols, és a dir, un contracte per rebre aigua a l'estació, i això "destapà" l'inici de la compra de títols per part d'empreses i particulars i la venda de plomes amortitzables a 24 rals mensuals. Fou així que els dies 1, 2 i 3 d'octubre de 1864 l'aigua entrava als dos dipòsits de recepció, i a l'ensems s'omplien les cisternes grans, des d'on passava al dipòsit elevat des del qual es canalizava i distribuïa a la ciutat.

Un dipòsit que encara avui podem admirar, tot i que ja no distribueix l'aigua atès que aquesta arriba als domicilis a pressió. És ben cert que tot aquest projecte comportà una gran inversió, i més si ho situem en aquells anys i tenim en compte que hi havia tot un conjunt format per dues fonts monumentals, a la plaça Sant Miquel i a la plaça Major (encara hi és), i unes quantes de més petites i dos safareitjos públics per a les famílies que no podien pagar la compra d'una ploma. Avui dia encara podem admirar també molt bona part de tot aquest patrimoni. 

En un itinerari turístic, sorgiren comentaris com: "Si es preservarà o restaurarà". I la resposta fou que sí. És cert que falta ja alguna peça del conjunt, però esperem i desitgem que el que tenim es protegeixi, millori i formi part del gran patrimoni cerverí per sempre.

Tot el projecte i realització potser s'hauria pogut fer amb meys pressupost, de forma molt senzilla amb dues cisternes a nivell del terra i amb quatre reixes de ventilació, però aquells anys es valorà tota l'obra, evidentment, com a necessària per subministrar aigua a la ciutat. Està clar també que l'obra hagi esdevingut un valuós parimoni artístic al llarg dels anys i dels segles, amb la qual cosa s'ajuntaren dos conceptes: la pràctica i l'estètica, cosa que aconseguiren amb escreix: dues grans cisternes amb espectaculars voltes de totxo suportades per un mur central d'arcs que permeten ajuntar tota l'aigua que s'emmagatzemava i que posteriorment era elevada al gran dipòsit des d'on era distribuïda a la ciutat, de forma natural.

Avui el servei d'aigua a la població és molt diferent i efectiu, però tenim l'honor i el goig de contemplar tota l'obra on l'estètica predomina en tota la instal.lació, ja que també comptava a més amb dues cisternes més petites que rebien l'aigua per a la seva depuració, des d'on tot seguit passava a les grans. Tot  el conjunt està cobert per un tancat de pedra vista que forma una gran plataforma on hi ha situats els respiradors que mantenien l'aigua potable, de forma ben visible, uns de forma quadrada i la central cilíndrica, on s'hi poden apreciar el gust per l'arquitectura. Sobresurt en tot el conjunt el gran dipòsit distribuïdor, on també s'hi pot apreciar el bon gust d'arquitectes i constructors, el qual fins i tot disposa d'una artística font pública adossada al dipòsit.

En anys posteriors a l'arribada de l'aigua corrent, era molt habitual que col.legis o particulars fessin trobades, berenars, excursions i caminades als dipòsits. En primer lloc perquè era un lloc una mica llunyà del centre, però també perquè era un lloc agradable i acollidor. Avui no és tan lluny però estan situats a l'entrada est de la ciutat, i per tant són una bona salutació per als visitants, a banda que el conjunt continua sent acollidor i artístic, i ens recorda la història i també que la utilitat pot anar ben agermanada amb el bon gust i l'estètica.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 300, desembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Unes Finestres molt Estimades REVISTA SEGARRA Núm. 299, novembre 2021- El Turista Pregunta

 UNES FINESTRES MOLT ESTIMADES

Apadrinar sempre ha estat un gran honor. Apadrinar un nadó o un  casament potser són dos exemples dels més coneguts, però també s'han apadrinat obres, edificis, institucions i un llarg etcètera, i l'edifici de la Universitat de Cervera n'ha estat un bon exemple. Durant el periode de 1936 a 1949, l'edifici patí un extraordinari deteriorament degut a les circumstàncies excepcionals que succeïren a partir del juliol de 1936, quan esclatà la Guerra Civil espanyola. Això comportà que el 1938 es disposés l'ocupació dels baixos de l'edifici com a hospital militar del XVIII cos de l'exèrcit, amb més de 700 llits, un fet que comportà l'arribada de centenars de ferits dels fronts de batalla a Cervera, on eren guarits i assistits durant la seva convalescència. Per aquest motiu l'edifici fou un objectiu militar i com a tal va ser bombardejat, especialement el dia 1 de gener de 1939.

Finalitzada la guerra l'edifici fou convertit en camp de concentració, i posteriorment alguns trams foren habilitats per a altres activitats que d'alguna manera ajudaven a no abandonar-lo; la caserna provisional del la guàrdia civil, el Servicio Nacional del Trigo per a emmagatzematge, l'Acció Catòlica o la Mútua Escolar, fins que s'entrà en la total recuperació de la qual avui podem gaudir. Han passat molts anys i són moltes les persones que hi dedicaren molta part del seu temps per cercar solucions a mig i llarg termini per instal.lar-hi diferents entitats culturals, educatives, festives i turístiques, fins a ocupar-ne la pràctica totalitat, des de les golfes fins a la planta baixa.

Quan explico la forma, els materials i les condicions en què fou construït  l'edifici, en destaco la lluminositat de tots els àmbits, és a dir, totes les dependències amb llum natural, i per tant les finestres i especialment els finestrons situats a sobre, que n'augmenten molt més la llum. Després de tantes vicissituds continuen en tot l'edifici i amb tota la plenitud, tot i que fa gairebé 300 anys que hi foren instal.lades. Llavors un visitant pregunta: "I com s'ha restaurat un edifici tan grandiós?" Bé, sabem que aquella fusta fou tallada durant la lluna adequada i assecada durant 6 anys a sol i serena, però la destrucció que provocà la Guerra Civil a tot l'edifici, juntament amb les inclemències del temps, van malmetre especialment la fusta de les finestres. 

Cal destacar, però, un fet que jo diria que és cabdal i d'extraordinària estimació cap a l'edifici, i és que l'any 1939, quan la imatge de la Universitat invitava més aviat a abandonar-la definitivament, unes quantes persones i entitats ho veieren molt diferent, i crec que aquest fou el detonant que incentivà a creure que era totalment recuperable. L'estimació cap a l'edifici va fer que l'any 1955 nasqués a Cervera una entitat amb un títol ben significatiu: Comisión "Finestres" Pro-Ventanas Universidad, a la qual s'hi adheriren diverses famílies o persones individualment, les quals apadrinaren una finestra, és a dir, pagaren la restauració de la fusta i els vidres de diverses finestres i finestrons que fins avui donen llum directa i abundant a tot l'edifici de la Universitat, i per això avui es pot gaudir de tot l'interior amb plena activitat i qualitat.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 299, novembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Orgue molt Avaluat. Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021- El Turista Pregunta

 Un Orgue molt Avaluat

Eren els anys 1936-39 quan tot el país estava immers en la Guerra Civil espanyola, la qual provocà una situació molt propícia perquè els vàndals poguessin fer tot tipus de barbaritats.  Cervera, ciutat històrica per excel.lència, com he afirmat moltes vegades, es veié molt afectada per la pèrdua de patrimoni monumental, artístic i religiós, i en molts casos per la incultura que generalment apareix quan hi ha situacions extremadament violentes. En tenim exemples ben recents: es convoca una manifestació eminentment pacífica i a partir de quan hi entren grups mancats totalment de la més elemental ètica, converteixen l'acte en una destrossa que no té absolutament res a veure amb l'objectiu de l'esmentada manifestació. També en aquells tres anys de guerra hi havia grups que actuaven de forma vandàlica i destrossaven tot el que volien o els manaven. És per això que un dia  entreren a l'església de Santa Maria de Cervera amb l'objectiu de trencar i cremar el magnífic orgue situat al lateral de la girola o desambulatori. Com tot el que servia per a combustible el portaren al camp de futbol, situat en aquells anys al final de l'avinguda Catalunya, on es convertí en cendra.

Un dia, explicant l'interior de l'església a uns visitants, comentaren i preguntaren com és que una església tan important no disposava d'un bon orgue, i la resposta fou clara i contundent: "El varen cremar!"

Era un gran i espectacular orgue, però l'any 1936 un grup de vàndals el trencaren i posteriorment el cremaren. Tanmateix la ciutat no es quedà sense orgue perquè a l'església de Sant Agustí n'hi havia un que sobrevisqué. Un cop cremat el de Santa Maria, el següent havia de ser el de Sant Agustí. És ben sabut que en situacions extremes també sorgeixen persones que, amb el seu bon fer, introdueixen arguments, i algunes vegades arriscant la pròpia vida per intentar evitar mals irreparables. En aquest cas fou per salvar un orgue, i parlaren amb els destructors argumentant: "Escolteu, aquest orgue té una melodia tan maca que si no el trenqueu, quan finalitzi la guerra el situarem a la sala de ball", situada on actualment hi ha un bloc de pisos (enfront del CAP), i no caldrà llogar una pianola o gramola per ballar com es feia en aquella època. no cal dir que s'ho varen creure i tot esperant el final de la guerra l'orgue es quedà on és actualment. Al llarg dels anys ha fet diversos concerts, ja que tal com diuen els experts té una extraordinària sonoritat que hem pogut gaudir fins a l'actualitat.

La història i les vicissituds d'aquest orgue no finalitzen aquí. Segurament per la seva excel.lència és molt cobejat, tant que en un cert moment sorgí la proposta que fos traslladat i instal.lat a l'església de Santa Maria, atès que des de 1936, quan fou destuït, tot i ser una església tan important no n'ha tingut mai més.

El tema, com és natural suscità molta controvèrsia, i finalment calgué dirimir el que era més raonable, ja que com gairebé sempre passa, tothom tenia part de raó. Es cercà la solució amb una consulta a l'autoritat religiosa, i el bisbe, després d'estudiar el cas, dictaminà: "Allí donde está, allí bien está", i la polèmica finalizà. 

Els orgues també formen part del paisatge arquitectònic i artístic, i quan viatjant es visiten països veiem com a les esglésies els orgues són fotografiats, i no cal dir que escoltats, atès que és molt freqüent poder assistir a un concert d'orgue, especialment a centre-Europa, on proliferen molt. Han passat anys, ha vingut la pandèmia i sembla ser que entrem en una certa normalitat, i així potser a l'orgue de l'església de Sant Agustí tornarà a sonar aquella "melodia tan maca".

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 298, octubre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 31

Un Reliquiari molt Petit amb una Història molt Gran. REVISTA SEGARRA Núm. 295, juliol 2021- El Turista Pregunta

 Un reliquiari molt petit amb una història molt gran

A l'església del barri de Sant Francesc que hi ha adjunta al convent, en el segle XVIII s'hi incorporà una capella dedicada a sant Antoni de Pàdua (franciscà), el qual esdevingué el patró del barri i de la festa dedicada als paletes i treballadors de la construcció. Un cop acabada la celebració de la festa de Sant Antoni de Pàdua d'aquest any, el rector de la parròquia de Cervera, mossèn Xavier, ens ensenyà el reliquiari dedicat a sant Antoni, i ens feu notar la inscripció que figura a la base, on hi diu "església Sant Francesc de Cervera, Sant Antoni de Pàdua i Sant Salvador d'Horta".

I fou llavors que sorgí la pregunta: "Com és que un reliquiari conté les relíquies de dos sants?" Els dos sants estan separats per la distància d'on nasqueren i pels més de 300 anys de les respectives morts. I és clar, la resposta  no és fàcil i només es pot intuir.

Era el segle XIII quan els pares franciscans fundaven a Cervera el convent de Sant Francesc, que perdurà fins al 1835 amb l'arribada de l'exclaustració. El convent diu la tradició que el fundà el mateix sant Francesc d'Assís, i els franciscans foren un ordre molt actiu; tant és així que durant els anys que la Universitat de Cervera fou l'única a tot el Principat de Catalunya, els franciscans disposaren de dues càtedres on s'estudiava Teologia i Filosofia.

Sant Antoni de Pàdua nasqué a Lisboa l'any 1195 i morí prop de Pàdua el 1231. Fou frare franciscà i se l'anomenava de Pàdua, atesa la proximitat del lloc on morí.

Nasqué al sí d'una família benestant i fou batejat amb el nom de Fernando Martins de Bulhoes i Taveira Azevedo. Estudià a Lisboa i a Coïmbra, i en aquest últim lloc va ser ordenat prevere. Va quedar molt impressionat per l'arribada de les restes d'uns franciscans que van ser martiritzats al Marroc, i això el va moure a deixar l'ordre dels agustins i a entrar a l'ordre dels franciscans, on adoptà el nom d'Antoni en honor de Sant Antoni. Al cap de poc temps començà l'activitat com a predicador per Itàlia i França. Va conèixer sant Francesc d'Assís i aquest el nomenà mestre en Teologia, la qual predicà de forma incansable fins a la seva mort a Arcella, prop de Pàdua, on fou traslladat el 1263. La popularitat i devoció li arribà des de tots els nivells, com per exemple quan moltes noies li resaven i li deien: "Sant Antoni beneït, feu-me trobar un marit, que sigui bon home i ric, i si pot ser també polit".

Sant Salvador d'Horta nasqué a Santa Coloma de Farners l'any 1520 i fou batejat amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, i morí el 1567 a Càller (Sardenya). Als 14 anys quedà orfe i anà a treballar a Barcelona, en ofici de sabater, però de seguida es dedicà a la vida religiosa. Feu una bona estada a Montserrat i el 1541 entrà al convent franciscà de Barcelona. El pas dels anys li reportà fama per fer miracles, i precisament per això fou processat per la Inquisició, tot i que fou absolt. La situació fou incòmoda i  a partir de llavors va ser enviat d'un convent a un altre. Avui en dia també l'acusarien de catalanista, atès que gairebé sempre parlava en català; fins i tot en la seva estada a Madrid, quan fou rebut per Felip II, també s'hi adreçà en català. 

Sempre actiu i emprenedor, per la incomoditat que provocava als seus superiors era enviat sempre a diferents llocs. Tanmateix la fama de miracler no el deixà mai. Un dels miracles coneguts relata que un matrimoni vingut de Castella a Horta de Sant Joan li demanà que guarís la seva filla sordmuda de naixement. Salvador ho va fer i la noia de seguida es posà a parlar. Els pares li demanaren a Salvador que no entenien el que deia ja que només parlava en català, i Salvador els explicà que la nena parlava en català perquè era a Catalunya, però que tan bon punt arribessin a la seva terra, parlaria en castellà, com així va ser. D'això ja en fa més de 400 anys, però es tan actual! Ja ho diu aquell adagi castellà: "Allí donde fueres, haz lo que vieres". 

Passen els anys i passen els segles, però els records, documents i fets passats ens porten la realitat a vegades amb interrogants, i altres amb respostes que van configurant la història.

De fet és extraordinari que puguem llegir a la base d'un reliquiari uns inscripció que uneix dues reliquies de dues persones que visqueren en llocs tan distants i en diferents segles, i avui es troben agermanades d'alguna manera a l'església de Sant Antoni del barri de Sant Francesc de Cervera.

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 295, juliol 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Article Incomplet. REVISTA SEGARRA Núm. 297, setembre 2021. El Turista Pregunta

 Un Article Incomplet

A la REVISTA SEGARRA del mes d'agost propassat, Núm. 296, es publicà un article en aquesta secció d'El Turista Pregunta, amb el títol La Força d'una Politja, dintre del qual s'hi havien de publicar dues fotografies que il.lustraven el contingut i que per un error del meu ordinador no foren trameses a la redacció. Atès que he rebut trucades  i també preguntes en persona sobre què és una politja, un embarrat o una corretja de transmissió, crec que el present article pot ser útil i clarificador, ja que també, i especialment, inclou la fotografia esmentada; potser per allò que es diu que una imatge val més que mil paraules.

De fet, al preguntar-me sobre l'article, ha estat una agradable sorpresa constatar que la secció és bastant llegida. 

En l'article parlava de politges, embarrats i corretges transmissores d'energia. El meu pare treballà 39 anys al Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, i jo, segons l'horari que feia, li portava el dinar o el sopar. Gràcies a això i posteriorment el meu ofici, vaig viure el canvi de politges i embarrats a motors individuals per a cada màquina. Si observem la fotografia d'aquest article, veiem un eix horitzontal que gira sobre coixinets de metall i carcassa de ferro colat banyats per oli, i que porta algunes politges de diferent diàmentre (segons la velocitat que es vol transmetre), les quals mitjançant les correteges es desplacen a altres politges d'altres eixos situats en altres llocs de la sala, o travessen el sostre per diferents obertures fins a altres politges, i així amb un motor de la potència adequada tota la indústria es movia amb la força d'aquella primera politja impulsada per l'energia d'un motor elèctric. 

També cal recordar que tot el producte elaborat, en aquest cas blat, anava de màquina a màquina i d'una planta a l'altra transportat per corretges proveïdes de canastrons que circulaven per canals  de fusta. La farinera fou un model avantguardista quan a producció, però també ha estat i és un model de l'arquitectura modernista, únic per les seves característiques; ha estat, és i serà un edifici únic al món, que provoca l'admiració  dels visitants a Cervera, vinguin d'on vinguin, parlin la llengua que parlin o tinguin la condició social que tinguin. Estic segur que la Paeria, el Museu i altres institucions faran el que calgui per mantenir-lo viu, i així mostrarem l'agraïment i l'admiració a totes aquelles famílies pageses que el 1918 mostraren valentia, un gran entusiasme i arriscaren el propi benestar i part del seu patrimoni petit o gran per crear una insdústria modèlica, però sobretot amb bon gust per l'estètica i l'estimació a la terra.

Desitjo que amb els dos articles les lectores i els lectors es puguin fer una idea més fefaent del gran tresor que tenim la gent de Cervera i tota la comarca.

https://aforcat.blogspot.com/2021/10/la-forja-duna-politja-revista-segarra.html

enllaç a l'article anterior 👆

Autor: Armand Forcat

Revista SEGARRA Núm. 297, setembre 2021

Secció El Turista Pregunta. Pàg. 17

Un Altre Molí Fariner- REVISTA SEGARRA Núm. 294, juny 2021 El Turista Pregunta

     UN ALTRE MOLí FARINER    

Estàvem fent una visita a l'església de Sant Pere Gros quan, a la sortida i passant per davant de la casa del molí del Grau, a la part posterior vam poder veure el magnífic arc que hi ha, bona part del qual actualment està molt tapat per terra i matolls. Un dels visitants em preguntà: "Què és aquest arc mig tapat?" I la resposta fou que aquest arc formava part de la casa en el sentit industrial, ja que l'edifici era casa i molí fariner, anomenat molí del Grau. La finalitat era la de moldre el gra amb la força de l'aigua, i s'aprofitava la que passava gairebé a tocar de la casa, la del riu d'Ondara.

A pocs metres de la casa en desviaven un petit tram (en deien un fillol) que proveïa d'aigua la bassa de davant de l'arc, la qual després es deixava caure sobre una canal que la dirigia a una roda dentada que la feia girar, i aquesta feia girar l'eix que portava incorporada la mola de pedra, que rodava sobre una mola fixa, també de pedra, i ambdues molien el gra que una tremuja subministrava mitjançant un canaló, i no cal dir que l'aigua retornava al riu tan neta com abans de ser utilitzada.

Els molins fariners marcaren una època en què l'esforç de transformar productes per alimentar-se era totalment fet de forma manual, potser per això els molins accionats per la força de l'aigua foren una concessió del monarca que n'ostentava la propietat i en cobrava la quarta part dels beneficis que se'n derivaven. Tanmateix, quan venien anys de sequera, la pluja era escadussera i els rius no portaven la suficient aigua per desviar-la cap als molins, l'alternativa durant el segle XVI foren els molins propulsats pel vent, i així uns i altres, amb aigua i vent, convivien per fer la molta més pràctica i saludable. Amb el pas del temps arribà l'energia elèctrica que provocà una autèntica revolució quant a la industrialització, i un bon exemple el tenim a Cervera amb la construcció del Sindicat Agrícola de Cervera i sa Comarca, el 1918, on la Farinera produïa cada quatre minuts una saca de farina de 100 kg, a més del segó, les terceres i la sèmola! Tanmateix en la postguerra civil del 1936-39, amb la crisi conseqüent i les restriccions elèctriques, el molí tornà a moldre gra encara que poc temps, i és que les necessitats obren la ment.

En aquells anys de penúria i un cop s'anà normalitzant relativament la situació de la postguerra, el pa continuà sent negre o moré, ja que a més de les restriccions elèctriques calia fer front a les nombroses prohibicions governatives, i una vegada més l'enginy tornà a manifestar-se, atès que la gent volíem menjar pa blanc! I per això també es trobà una solució! S'inventaren uns motors, gairebé portàtils, propulsats per benzina, molt utilitzats en llocs on no arribava l'energia elèctrica. A aquests motors els incorporaven una platina i una biela a l'extrem que anaven collades a un caixó que es movia en zig-zag i lliscava per dues guies; el caixó portava la base de tela finíssima que feia de sedàs, i allà s'hi quedava el segó (la pellofa de gra) i la farina esdevenia blanca. Amb ella es podia pastar pa totalment blanc (com abans de la guerra!) i que es pagava molt més car que el negre. 

Cal recordar que als anys 40 un pa negre costava 14 pessetes i el jornal d'un treballador de fàbrica era de 50 pessetes a la setmana de 48 hores, de dilluns a dissabte. Avui tot això forma part de la història, encara que m'hauria agradat molt que tant els molins moguts pel vent, per l'aigua o per l'energia elèctrica, s'haguessin preservat del deteriorament que el pas dels anys ha provocat.

Autor: Armand Forcat

Revista Segarra. Núm. 294, juny 2021

Secció: El Turista Pregunta. Pàg. 31

aforcat.blogspot.com